Nou logo del programa dissenyat per Laura Capellades.
Scachs
d’amor
No
existeix un consens general sobre els orígens dels escacs. Els xinesos els
reclamen com a propis, a partir d’un joc molt, però que molt antic. En el
llibre “L’escola
Xinesa dels Escacs” Liu Wenzhe conclou que “el Go modern, el Xiang-Qi i els
escacs provenen del joc blanc-i-negre que existia fa uns 7.000 anys”.
7.000 anys! La variant dels escacs més popular a la Xina és el Xiang-Qi, que
veiem a continuació:
Potser
la teoria més coneguda sobre l’origen dels escacs és la que usa la llegenda de
Sissa, i situa l’origen dels escacs a la Índia, com a derivada del
Xaturanga. Aquesta llegenda explica com, un senyor anònim, va presentar el joc
dels escacs al Braman Rai Bhalit Aquesta
llegenda agrada particularment als més petits, i serveix per ensenyar un concepte
matemàtic com la progressió exponencial. Un exercici pels alumnes i
exemple d’escacs
educatius, que els servirà per familiaritzar-se amb eines ofimàtiques
com les fulles de càlcul, és que calculin el nombre final ells mateixos (https://es.wikipedia.org/wiki/Leyenda_de_Sisa).
Malgrat
la incertesa de l’origen dels escacs, el que sí que està bastant clar és que
els escacs moderns, tal i com els coneixem i juguem avui en dia, nasqueren als
països catalans a les acaballes del segle XV. Es considera que l’any
1495, un senyor que es deia Francesch Vicent va publicar el primer tractat teòric
d’escacs moderns, que era un llibre que es titulava: “Llibre dels jochs partitis dels
scachs en nombre de 100”. Abans, però ja feia anys que a la península
ibèrica els escacs eren ben presents. Per exemple, es considera que Alfons X “el
savi” va encarregar, a la segona meitat del segle XIII, un llibre de 98
pàgines amb 150 il·lustracions en color que es titularia: “Jocs diversos
d’escacs, daus, i taules amb les seves explicacions, ordenats per mandat del
Rei N’Alfons el Savi”.
A
la bibliografia trobareu un excel·lent anàlisi de Laura Fernández Fernández,
del Departament d’Història de l’Art (història de l’art! Oblidem-nos de comunicar els
escacs només com a esport!) de la Universitat Complutense de Madrid en
la que s’analitza aquest llibre encarregat per Alfons X d’on extraiem les
següents paraules, transcrites literalment del llibre:
“Alegrias hi ha otras sin las
que deximos en las leyes ante desta, que fueron falladas para tomar home
conorte en los cuidados et en los pesares quando los hobiese: et estas son
oir cantares et sones de estrumentos, jugar axedrez ó tablas, ó otros juegos
semejantes destos: eso mesmo decimos de las hestorias et de los
romances, et de los otros libros que fablan de aquellas cosas de que los
homes reciben alegria et placer”
Ens
havíem quedat en el llibre de Francesch Vicent (1495), però és que uns vint anys abans, cap el
1475, es va publicar un document en el que ja apareixien els nous noms i
moviments de les peces, fins a deixar-los tal com els coneixem avui en dia. Hi
ha una pel·lícula
documental “La dama dels escacs” (https://www.youtube.com/watch?v=aVJZKE-PKm0)
en la que es narra aquell moment històric, poc explotat
des de les nostres institucions. És un detall que bé comenta el periodista
especialitzat en escacs, Leontxo Garcia, (https://es.chessbase.com/post/largometraje-documental-la-dama-del-ajedrez),
en la presentació del documental “La dama dels escacs” a la cineteca de Madrid:
https://www.youtube.com/watch?v=-drxiBeGpvA. Compartim la visió d’en Leontxo quan diu que, si l’origen dels
escacs modern formés part de l’herència històrica i cultural de qualsevol país,
seria un fet que el propi país guardaria com un tresor, i tots els seus
ciutadans bé que ho sabrien. Aquí, en canvi, passa sense pena ni
glòria.
Des del
Cooltura Escacs volem contribuir a la difusió de totes les curiositats
històriques i culturals relacionades amb els escacs. Per això preparem aquestes
“fitxes” per cada programa, per tal de tenir un bon recull de tots els elements
possibles, suficients i necessaris per desenvolupar un gran projecte d’escacs a
la ciutat de Barcelona, bé en forma de museu, o
d’exposició permanent o d’alguna cosa per l’estil. Tenim fitxes sobre com els
escacs han aparegut a la publicitat, sobre com cineastes, pintors,
músics i
altres
artistes han fet servir els escacs, sobre les relacions entre els escacs i
les matemàtiques i moltes temes més.
Tornem
a la qüestió. Aquest primer document dels escacs moderns, datat el 1475, és ni
més ni menys que una poesia! Una poesia estructurada en 64 estrofes de
9 versos cadascuna, formats per un quartet, un tercet i un dístic. A més
de ser una poesia colossal per tot el que implica fer 576 versos!, la bellesa no
s’acaba aquí, sinó que la poesia és la narració d’una partida! La primera
partida jugada amb les noves normes! A la última estrofa, la número 64
(no podia ser d’una altra manera), correspon al moviment número 21 de les peces
blanques, amb el que es dóna escac i mat! 576 versos de poesia en la que la
pròpia poesia és una partida d’escacs, la primera amb unes normes que més de
cinc-cents anys després encara usem! Al·lucinant!
Insistim:
64
estrofes, de 9 versos cadascuna, fan un total de 576 versos, que narren una
partida de principi a fi! Com es nota que no tenien ni televisió, ni
sèries ni pel·lícules en aquella època! Algú ha provat mai de fer una poesia?
576 versos en estrofes de 9, que seguint-les pots reproduir una partida, és una de les
obres d’arts més bestials de la història, no només de la història dels escacs.
És
doblement bell perquè ens demostra que els escacs, en els seus orígens, van
esdevenir una manifestació artística. Encaixa plenament amb l’objectiu del
programa i de tots aquests exemples que estem col·leccionant. Així que, quan
algú ens torni a preguntar: “què són els escacs?”, podrem contestar que els
escacs moderns, com a mínim en els seus inicis, van ser un camp de proves i
experimentació per l’art perquè està acceptada la classificació de les arts que
situa la poesia com a cinquena art, juntament amb la literatura i la prosa.
La
partida que es representa en el poema és la següent:
1.e4 d5 2.exd5 Dxd5 3.Cc3 Dd8 4.Ac4 Cf6 5.Cf3 Ag4 6.h3 Axf3 7.Dxf3 e6 8.Dxb7 Cbd7 9.Cb5 Tc8 10.Cxa7 Cb6 11.Cxc8 Cxc8 12.d4 Cd6 13.Ab5+ Cxb5 14.Dxb5+ Cd7 15.d5 exd5 16.Ae3 Ad6 17.Td1 Df6 18.Txd5 Dg6 19.Af4 Axf4 20.Dxd7+ Rf8 21.Dd8++
Aquí
la podeu seguir: http://www.chessgames.com/perl/chessgame?gid=1259987,
amb diagrama i tot. És, per tant, la primera partida de la història en la que
s’empren les regles modernes dels escacs. Segurament no fou una partida
realment jugada sinó inventada per a que el poema de 64 estrofes hi encaixés.
La
comentem una mica per sobre: una escandinava amb Dama d8. Suposem que
emocionats per les noves possibilitats de la dama, això de treure-la a passejar
els deuria agradar. Segueixen desenvolupant peces amb normalitat, un treu un
alfil, l’altre un cavall, l’un un cavall i l’altre li clava aquest cavall d’f3
amb el seu alfil. Aleshores el blanc li pregunta a l’alfil de g4, amb el peó a
h3, que què vol fer. L’alfil pren el cavall i surt la dama blanca a passejar
també, apuntant a b7. Que el negre se’l deixa. Fa un e6 ben dubtós, aleshores
la dama fa tota la diagonal, segurament per mostrar totes les seves capacitats,
fins a prendre a b7 amenaçant la torre d’a8. El negre la defensa apartant el
seu cavall, però la posició ja és desesperada en dos torns cau el peó d’a7
també, la qualitat ... El blanc aconsegueix molt material i poc més tard li fa
mat.
En
el poema es redefineixen algunes de les normes que fins aleshores
s’utilitzaven: es redefineix la mobilitat de l’alfil i la coronació del peó,
que s’il·lustra amb el següent vers: “tot peó porta la vara de mariscal a la motxilla”.
També es registre la jugada de l’enroc, i esbossa les regles modernes com, per
exemple: “La ley que deu primer esser admesa, es, en tal joch, que la pessa toquada,
ab fermetat, sens debat ni contesa, per cascu, cert, haggua d’esser jugada”.
És un català antic, però s’entén perfectament. Les lleis les va anunciant en
Fenollar, que fa un repàs de tot el que ja se sabia, i incorpora les noves
normes com, per exemple, quan diu, sobre la Dama: “que vagie axi com tots, sinó Cavall
(...) Donchs, puix que diu que mes val e mes tira, per tot lo camp pot mol be
passegar se, mas torçre no, per temor ni per ira. Quant mes se veu la libertat
altiva, mes tembre deu de caure may cativa”.
Aquest
és el “naixement” de la dama en detriment de l’alferes, que només podia moure
una casella en diagonal a cada torn. Aquest canvi, va donar-se a conèixer com a
“nou
escacs” o “escacs de la dama”. Es considera que el canvi de moviment i de nom
va ser inspirat pel poder d’Isabel la Catòlica, que es proclamà reina de
Castella el 13 de desembre de 1474. Es creu que els escacs es van adaptar a
l’auge del poder d’Isabel la Catòlica, amb la voluntat de continuar sent un reflex
de la societat. Amb el canvi de nom i de moviment de la peça, es volia il·lustrar
la influència de la nova reina en la vida social, política i militar, passant a
ser la peça més poderosa dels escacs.
El
poema es titula “Scachs d’amor”, i fou escrit per Franci de Castellví, Narcís de
Vinyoles, i Mossen Fenollar. Es van fer servir els escacs com a al·legoria
de l’amor, i, dins el poema, les peces personifiquen conceptes estètics i
morals i, depenent del bàndol, tenen diferents significats.
Per
exemple:
·
El rei és la raó (blanques:
“prenent Raho per Rey sense preheminencia”) i l’honor (negres: “lo seu
Rey, seguint d’amor ystoria, fon la Honor ab vida perillosa”)
·
La dama és la voluntat (blanques:
“la voluntat per Reyna’b gran potencia”) i la bellesa (negres: “Dama pres Bellea
graciosa”)
·
Els alfils són els pensaments (blanques:
“los Pensaments per sos Orfils contemple”) i les mirades (negres:
“Orfils, esguards de vista delitosa”)
·
Els cavalls són els senyors (blanques:
“Cavalls, Lahors ab dolá eloqüència”) i els desdenys (negres: “cavalls,
desdenys en paga meritoria”)
·
Les torres són els desitjos (blanques:
“Rochs son Desigs que’ncenen la membria”) i les vergonyes (negres:
“volgué per Roch Vergonya cautelosa”)
·
Els peons els serveis
(blanques: “Peons, serveys pugnant per la vitorià”) i les cortesies (negres:
“per fels Peons prengue les Cortesias armats, guarnits de mil parençarvas”)
El
poema fou descobert el 1905 per un sacerdot, Ignasi Casanovas, a la Capella
Real del Palau de Barcelona. Des del Cooltura Escacs creiem que és un tresor que el
primer document dels escacs moderns sigui una poesia, que sigui en català, i
esperem que tard o d’hora se li atorgui el reconeixement que mereix.
La pregunta del
dia Ens
envies els teus versos d’escacs, o els teus versos preferits d’escacs?
Podeu
respondre a: coolturaescacs@gmail.com
Bibliografia
Hobra
intitulada scachs d’amor feta per don Franci de Castelvi e Narcis de Vinyoles e
mossen Fenollar
“Scachs
d’Amor”
Castellvi (Març / Mart)
Trobant se Març ab Venus en
un temple,
ensemps tenint Marcuri [en]
sa presencia,
ordi hun joch de scachs, ab nou
exemple:
prenent Raho per Rey sens
preheminencia;
la Voluntat per Reyna ’b gran
potencia;
los Pensaments per sos Orfils
contemple;
Cavalls, Lahors ab dolça
eloqüencia;
Rochs son Desigs que ’nçenen
la membria;
Peons, Serveys pugnant per la
victoria.
Vinyoles (Venus)
Per exercir Venus la sua
gloria,
volgue per Roch Vergonya
cautelosa;
Cavalls, Desdenys en paga
meritoria;
Orfils, Esguarts de vista
delitosa;
per Dama pres Bellea
graciosa;
y lo seu Rey, seguint d’amor
ystoria,
fon la Honor ab vida
perillosa;
per fels Peons prengue les
Cortesias,
armats, guarnits de mil
parençaryas.
Fenollar (Mercuri)
Mercuri, prest en sos modos y
vias,
pinta·l taulell de sorts
clares y escures:
y fon lo Temps, partit per
nits y dies,
un quadre fent les primeres
clausures;
lo qual per creu parti ’n
quatre natures
de temps divers; y apres,
seguint ses guies,
de quada part feu quatre
’guals figures;
e, dividint sots tal pacte la
resta,
un sis y hun quart suma tota
la llesta.
Castellvi
(Lo Peo del Rey va en la
quarta casa)
Lo camp partit y tota la gent
presta,
lo gran guerrer, ab la
’nsenya vermella,
mogue tantost a tota se
requesta,
prenent Amor per nom en sa
querela;
e tramete ves lo camp de la
bella
lo pus valent Peo de la
conquesta:
lo qual tira dos passos
devers ella.
Movent aquest lo Rey, Raho
descobre,
e lo cami de Voluntat se
obre.
Vinyoles
(Lo Peo de la Dama a la
quarta casa)
Dama gentil, ab animo no
pobre,
portant de vert bandera de
sperança,
per nom cridant: «Gloria,
gloria cobre
la mia gent ab
benaventurança!»
Lo seu Peo, cortes, ab gran
temprança,
avant passa, perque Bellea
obre,
en joch d’amor, la primera
parança.
Prenent hun gest humil per sa
defesa,
lo cor feri d’amorosa
scomesa.
Fenollar
(Diu que lo tocat se hagia de
jugar)
La ley que deu primer esser
admesa,
es, en tal joch, que la pessa
toquada,
ab fermetat, sens debat ni
contesa,
per cascu, cert, hagia
d’esser jugada.
Cau en rao: car pensa
’namorada,
havent elet, liberta ni
sospesa
restar no deu, mes del tot
subjugada.
E per ço·s diu: «Ardiment y
follia
en cascun fet, puys fet es,
fet se sia!»
Castellvi
(Lo Peo del Rey pren lo Peo
de la Dama)
Lo bon Servey, rebut ab
Cortesia,
prengue de nou, esforç, per
acceptar la,
fent se senyor del lloch hon
la cullia,
sens pus pensar si podra
’nujar la;
perque lo grat que·l força
tant [a] amar la,
a desigiar tal gloria·l movia
tostemps seguint amor, fins a
trobar la.
L’emprenedor, per eixir ab la
sua,
no·s deu parar per nengun
plech ni rua.
Vinyoles
(La Dama, a la quarta casa
sua, pren lo Peo que li havia pres lo seu)
Perque·l renom de Bellea
rellua,
vent que·l Servey gustava
Cortesies,
ab gran rigor ixque de casa
sua
per castigar tant folles
fantasies.
E, no curant de moltes
lloçanies,
mirant se ’ntorn, com fa lo
camp la grua,
mata·l Peo que feya
valenties.
Lo qui enpren, mirar deu, ans
que ’nprenga
perque la fi del que fa no·l
reprenga.
Fenollar
(Diu que lo pres una volta se
hagie de pendre)
La ley [següent], que·ls dos
volem comprenga,
es que la gent presa, resta
cativa;
per ço deu molt pensar be ab
qui·s prenga
la Voluntat, pus es senyora
’ltiva.
Car de grans trets lo qui pus
alt s’esquiva,
resta pus bax, perqui lo joch
aprenga;
puix que de grat enteniment
cativa.
Si lo Voler Reho no vol
complaure,
es molt degut catiu que·l
vejam caure.
Castellvi
(Lo Cavall de la Reyna va a
la tercera casa de l’Orfil, tirant ves la Dama)
La Voluntat, desigiosa de
plaure,
en quant pogues a la Dama
eleta
deslibera devers aquella
traure
sa gran Lleor ab lengua molt
perfeta.
E fon avis de persona
discreta
pensar tostemps servir y no
desplaure
la que del cor senyora ’vem
ja feta:
foll es aquell que gose fer
ultragie
contra qui es tengut de
vassallatgie.
Vinyoles
(La Dama se’n torna a son
loch)
Per ben guardar la torra
d’omenatgie
torna [en] son loch la
graciosa Dama;
que·l Cavaller, majorment de
paratgie,
voler no deu taquar honesta
fama.
L’anemorat,quant passio
l’inflama,
no vulla dar als bens d’onor
dampnatgie;
e, si u vol fer, fogint se
romp la trama.
Per que quant plou, qui·s
cobre de la fulla,
crent ser exut, dos vegades
se mulla.
Fenollar
(Diu, si haveu senyalat o tocat la casa, que
us metau en ella)
Lo terç decret vol que
cascu·s reculla
en son castell o conquistada
casa,
y perdra la yames puga ni
vulla;
ans den morir tenint en ma
l’espasa.
Car la Voluntat tal foch
d’amor abrasa,
que força may no li tol la
despulla;
senyora es que tots los senys
arrasa.
Puys, sens lo grat, voler may
se conquista,
no·s pot mudar fins que lo
grat desista
Castellvi
(L’Orfil del Rey va a la quarta casa davant
l’Orfil de la Reyna)
Raho, trobant pus aspre que
l’arista
la Dama que molt humil
estimava,
restant en si de tal engan
molt trista,
vent que Laors y Serveys
desdenyava,
per lo valer que molt la
convidava,
son Pensament, que sospyrant
aquista,
fin[s] al quart grau per
espia ’nvyava.
Qui vol saltar en alt per a
llevar se,
primer cove algun poch abaxar
se.
Vinyolas
(Lo Cavall del Rey va a la
tercera casa de Orfil de Rey)
La Honestat de qui sol arrear
se
Bellea gran, si vol esser
divina,
lo seu Desdeny trames, sens
oblidar se,
per a tallar del Pensament la
mina.
Que si aquell de la virtut
declina
y no volgues per si may
limitar se,
Defensio d’onor lo
contramina.
Tostemps lo foch crema per sa
natura,
mas l’aygua·l fa dançar a sa
mesura.
Fenollar
(Que·l Rey puga lo primer lanç anar a terça
casa)
L’altre decret que molt lo
joch apura,
es que los Reys a la casa
terçera,
lo primert tret, sens fer pus
desmesura,
salten liberts en qualsevol
manera;
mostrant que tart devem per
la costera
dexar lo pla o la via segura:
tal exemplar en tot d’aquells
s’espera.
Per ço cascu, quant los
limits traspassa,
erra, mas poch, si no s’i
torva massa.
Castellvi
(Juga Cavall de Rey a la
tercera de Orfil)
L’enamorat, mirant que no li
passa
l’ergull [e] enug a la gentil
senyora,
hague d’amprar Raho, que·ls
fels compasa;
la qual, de grat, li fon gran
valedora:
Son Dolç Parlar, que la gent
anamora,
li tramate, sens pendre longa
spassa,
per arribar a la que·l mon
adora.
O, quant nos val, ab tot que
poch nos costa,
aquell dolç so de la Llahor
composta!
Vinyoles
(Juga l’Orfil de la Dama quatre cases del
Cavall de l’altre Rey, sobre·l Cavall)
Amarch convit cubert de dolça
crosta,
es lo Leguot, que·ls senys
tots afalagua,
y affalaguant Bellea, ab grat
s’acosta
al falç enguan que sots
aquell s’amagua.
Trahent dels hulls, per dar
li d’amor paga,
hun Dolç Esguart’ en loch de
la resposta,
que li guareix de sos
Desdenys la plaga,
poden los Hulls mirar lo
invisible
y turmentar l’esperit
impassible.
Fenollar
(Diu qu’ab lo salt de la tercera lo Rey no
pugna pendre)
Perque los Reys, ab poder
invensible,
mes de raho no puguan mans
estendre,
es decretat que, fent lo salt
possible,
no puguen may ferir escach,
ni pendre;
mostrant al mon que ’n punir
o rependre
deuen merçe masclar ab
l’irascible,
y no fer tant quant basten a
compendre;
car, si son grans ab ales de
potencia,
majors seran, usant de gran
clemencia.
Castellvi
(Jugue lo Peo de Roch de Rey
hun punt, anant sobre l’Orfil)
Vist lo Mirar de tant bella
parençia,
lo bon Desigx que sots Raho
milita,
trames tantost, ab molta
reverencia,
lo seu Servey, per rebre·l
qui l’excita.
L’afeccio, que va ’n los
hulls escrita,
desperta·l cor, per la
conveniencia
de l’amador, on ver’amor
habita.
Conformitat es la cosa pus
çerta
qu’entre·ls amats les
amistats conçerta.
Vinyoles
(L’Orfil de Reyna pren lo
Cavall del Rey)
Perque Lahor los esperits
desperta
y fa placar Bellea ’b cara
francha,
ab Dolç Esguart, que·l cor
ferint acerta,
Lahor prengue, en qui
sperança tancha;
a denotar que a l’amant no
mancha,
en negun temps, la fi d’amor
offerta,
si de lahors la font nuncha
s’estancha.
Que los legots fan dama tan
contenta,
que·l descontent content se
representa.
Fenollar
(Diu que·l Rey no salte a
la tercera sobre les altres pesses)
Mes fonch pactat que·ls Reys,
hon se [a]posenta
valer tan gran, sobre·ls
altres no salten,
mas, per camins segurs de
sobreventa,
vagen tostemps on lladres may
asalten.
Car, puix d’aquells nostres
honors s’esmalten,
deixant atras qui·ls pot
donar empenta,
sy·s guarden mal, a si y al
poble falten.
Natura vol los membres ser
defenssa
del dan del cap, on tots
reben offenssa.
Castellvi
(La Reyna pren l’Orfil de
l’altre Reyna)
Ab resplendor que gran amor
compensa,
los Hulls tan vius que,
mirant, abrassaren
l’alegra cant de la Llahor
que ’ncenssa,
molt humilment Voluntat
convidaren·
E tal esforç, mostrant se, li
donaren,
que pres tantost, per paga y
per compensa,
los Rays del Sol que tant la
penetraren.
Esteles son los hulls ab que
naveguen
los marines que ’n esta mar
se neguen.
Vinyoles
Lo Rey juga hun punt lo seu
Peo
Perque·ls amants pus
clarament coneguen
la Honestat ab quin tento
comporta
lo Pensament, del qual
aquells se seguen,
ab joch cortes los defença la
porta,
movent lo Peu hun sol pas per
escorta;
los enemichs ses esquadres
despleguen
d’aquelles vent ja la
sperança morta.
Discrecio cortesament ordena
quant lo voler follament
desordena.
Fenollar
(Diu que·l Rey, llevant se
per sus, no salta la tercera)
Es altre ley, en nombre de
vuytena,
que·l Rey valent, retrahent
sa persona,
no puga may, pus es d’onor la
mena,
fer lo dit salt honrant
l’alta corona;
mes, pas a pas, que millor se
condona,
per son cami torne sens por
ni pena,
ab gravitat que tals princeps
corona.
Car molt mes val una discreta
fuyta
que caure pres per
destemprada cuyta.
Castellvi
La Reyna pren de Cavall de
Dama Peo
Mas l’apetit de l’amorosa
fruyta
mogue axi la Voluntat
exhemte,
qu’entra ’n lo ca[m]p de
Venus a la luyta
d’un Cortesa que desdenyar
intempte.
Y majorment perqu’era de la
’mpremta
de qui la te en foch d’amor
ja cuyta:
Bellea gran, que los pus
savis temta.
Quant veu que·l foch del fum
a fet ja flama,
tothom se guart, que lo
veri·s derrama.
Vinyoles
Juga lo Cavall de Dama a dos
puts de Dama
Bellea, vent que Voluntat
s’inflama
contra·l Desdeny prenent sa
Cortesia
y manaçant la Vergonyosa
Fama,
per deffensar, ab gracia·s
movia;
y, ab son Cavall saltant, se
offeria
a batallar contra·l camp de
la Dama,
que ab esforç Vergonya
combatia;
Exemple ’s cert que may
seguex desastre
al qui be sab d’aquell trobar
lo rastre.
Fenollar
(Diu que no sia pres ni
ferit lo Rey,mas que l’avisen, so es donant li sus)
Un’altre Ley s’enfila ’n
aquest rastre:
que·l Rey tractat no sia com
la [resta];
si contr’aquell se feya ’lgun
empastre,
o si·l perill de l’enemich
l’asesta,
avisau lo, que no·l fira
ballesta;
axi u dispon en lo cel aquell
astre
que l’a dotat de real
sobrevesta.
Lo nom de Rey als enemichs
aterra:
dels seus los bons deffen,
y·ls mals desterra.
Castellvi
Juga Cavall de Reyna a quatre
de Cavall de l’altra Dama
Rompuda ja de tot entr’ells
la guerra,
la Reyna gran, que·l bell nom
d’Amor crida,
mana venir, corrent y serra,
hun Cavaller en aquella
partida,
per conquistar, ab sa gent
pus unida,
dels enemichs la Cortesa
Desferra,
que stava mal en lo camp
repartida.
Qui en l’asalt als primes no
contrasta,
sy als darrers vol
contrastar, no y basta.
Vinyoles
Juga Roch de Dama en la casa
de l’Orfil seu
Vergonya·s l’or on Bellea
s’encasta:
per ço·s posa prop d’ella en
l’atallaya,
abandonant, pus veu que
Laguot guasta,
l’Estil Cortes, que ya
d’espant s’esmaya.
Car Honestat, qui be no
l’atallaya,
reb lesio en la presona
casta,
dexant entrar Legots dyntra
la naya.
Be sta la por a l’oçell qu’es
en vela,
puix que·l defen de caere
dins la tela.
Fenollar
(Diu que·l Rey, puix li
donen sus, se hagie de levar o cobrir)
Puix avisat lo Rey es sens
cautela,
vol altre ley que·s cobre o
que·s mogua;
en animos, l’anemich no
recela:
menyspreu d’aquell no vulla
que li noga.
Per ço, prudent, lo pas al perill
cloga,
que·l gran leo vengut de la
mustela
vem cascun jorn, si be vist
real toga.
Tots som eguals, en mort y en
naxença:
per ço egual deu esser la
temença.
Castellvi
Cavall de Reyna pren lo Peo
de Roch de Dama
Vist com se mou Vergonya [a]
fer valença
a la Honor, Cortesia y
Bellea,
lo Cavaller, ab bona
continença,
sens pus reçel entra en la
pelea,
rompent aquell Paves de qua
s’arrea,
Temor de fer desonesta
fallença,
qu’es passio de qui la Dama·s
prea.
Lo vençedor, vençent, guarda
com fira,
car sovint venç, lo vençut,
quant se gira.
Vinyoles
Cavall de Dama juga a tres
graus de la sua linea
Quant mes no pot, ab un
Ultragie mira,
guarda y deffen Bellea lo seu
Moble,
y si los seus Laor mou o
regira,
ella s’esta ferma, constant,
ymmoble.
Donchs, si lo tot es [a] la
part pus noble,
y semblara que for[a] el
carrer tira
lo seu Desdeny, segons juhi
de poble,
diu lo discret, quant veu fer
cosa estrema:
«Be sab que fa lo qui sa casa
crema».
Fenollar
(Diu que cascu deu jugar
sa tanda e no dos tretas arreu)
Raho deu ser [entegra] y no
sema
y per a tots en tot molt
rahonable;
per ço ’n lo joch quiscu juch
ab sa tema:
la hu primer, so que li par
loable;
l’altre apres respongue lanç
notable;
cascu son colp, que fir, sper
o tema,
vagien eguals ab tanda
concordable.
Algu no pens, gua[n]yant,
passar la ralla,
car orde·s vol servar en la
batalla.
Castellvi
Lo Cavall pren lo Roch de
Dama
Lo Cavaller, rompent del tot
la tralla,
Vergony’ abat y acosta·s a
l’insigne
Bellea tant, que, ab goig y
rialla,
en lo vert prat morir vol com
lo signe.
E si el mor content, de mort
indigne,
la Voluntat no deu moure
baralla,
pus el Cavall es fet anyell
benigne.
Tots jorns se veu morir en
esta sgrima:
donchs, mal d’amor no·s
tingua ’n pocha stima.
Vinyoles
Cavall de Dama pren Cavall de
Reyna
Havent perdut Vergonya, qu’es
la çima
de Honestat, refragant com lo
lliri,
y llima fort que tota viltat
llima,
Ultratge·s mou, mes cremant
que cautiri,
contra·l Llegot, donant li
tal martiri,
que·l falç amarch ab son
turment aprima,
y del suc dolç fa hun suau
colliri.
Deffendre·s deu Bellea y ser
avara,
car tant val mes, quant mes
nos costa cara.
Fenollar
(Diu que no·s juga llanç
falç, so es Cavall per Roch, etc.)
Mes se pacta, si be dit no·s
encara,
que lo poder hu de l’altre no
prenga;
per ço cascu pese son dret ab
tara;
mes del que pot lo seu peu no
estenga,
mas jugue just, perque l’ull
no·l reprenga
del mirador, car gran carrech
prepara
qui son Cavall per Roch vol
que s’empenga.
Lo capella no deu voler la
pompa,
ni·l cavaller res que honor
corrompa.
Castellvi
Lo Peo de la Reyna va a la
quarta casa
Romput l’estol, perque millor
se rrompa,
lo vençedor los seus tostemps
esforça
ab crits, ab so de animosa
trompa,
crexent en ells l’ardiment y
la força.
Voluntat, vent Bellea anar a
l’orça,
present li fa, perque·l joch
no ’nterrompa,
d’un nou Servey que l’amistat
refforça.
Lo joch d’amor se deu jugar
ab manya,
e qui forçat lo vol guanyar,
no·l guanya.
Vinyoles
Cavall de Dama va a tres de
la matexa Dama
La Reyna, vent que tan mal
acompanya
la Voluntat lo Servey que li
dexa,
hun gran Desdeny trames, ab
vista stranya,
per ultrajar la çelada que
veya,
e, majorment, perque pensava
y creya
foragitar, ab ell, l’altre
companya
del Pensament o del Voler
que·n feya.
Quant l’anemich fengex que
s’abandona,
fugiu tambe, que l’art ab
l’art se dona.
Fenollar
(Diu que·l Peo no puga
passar sens batalla)
Edicte bell anadint, se
pregona
que lo Peo, contra·l Peo si
juga,
deu batallar persona per
presona,
e, altrament, passar de
llarch no puga.
Mas, si aquell s’esta ’b
lanca fexuga,
que pas avant, pus l’altre
l’abandona,
e prengue sforç, que ’n
millor port lo duga.
Los cavallers per la honor
s’aturen,
mas los vilans per força
s’aseguren.
Castellvi
Orfil de Rey, a quatre cases
del Cavall de l’altre Dama, dona sus al Rey
Los Pensaments, que renyen y
murmuren
vent desigiar la Voluntat y
obres,
importunant la Honestat,
conjuren
per no restar desfavorits y
pobres,
aquestos son los mestres y
manobres
que tots los mals y contraris
apuren,
y de la lum d’amor son canalobres.
Qui vol cuytar, avolotat, la
cassa,
o res no pren, o cau, o
s’enbarassa.
Vinyoles
Cavall de Dama pren Orfil de
Rey, a quatre de la Sua linea
L’Ultrajos Gest, vent que·l
Penser menasçe
la Honestat, forçant la fort
que·s leve,
deslibera voler morir en
plaça,
ans que d’Onor mal Pensament
s’ençeve;
donant raho que, tostemps que
se lleve
algun falç crim, remoure no
la faça,
puix veritat de culpa la
relleve.
Diu lo refrany: «Qui sa lo
dit se lliga,
puix mal no te, sanament lo
deslliga».
Fenollar
(Rey ab Rey no puxen
combatre)
Servar se deu un’altre ley
antiga:
que Rey ab Rey james puguen
combatre,
mas cascu d’ells entre los
seus estigue,
perque los caps no deuen may
debatre.
Dels altres es lo ferir y·l
rebatre;
d’ells l’ordonar; que·l Rey,
manant que stiga
los seus, ab qui fals
enemichs abatre.
Acte ’s servil, no de reals
petjades,
com. a moltons jugar Reys a
toçades.
Castellvi
La Reyna pren lo Cavall de la
Dama, que stava a quatre del matex, y dona sus
La Voluntat, vist que tantes
vegades
cruel Desdeny cruelment la
guareja,
per a tallar les sues
encontrades,
ab gran menyspreu lo condamna
y bandeja,
e la Honor stretament
festeja,
requirint la, sens moltes
embaxades,
que·s vulla dar a qui tant la
sedeja.
De tot se deu aydar lo qui
vol cloure:
parlar, obrar, tronar, lampar
y ploure.
Vinyoles
Lo Rey se cobre del Cavall, a
dos punts de Dama
L’autoritat real nunque·s deu
moure,
sino per cas molt gran y
necessari:
axi Honor se deslibera
encloure,
Desdenyant molt l’intent de
l’adversari.
De tal servir aquest es lo
salari,
car lo Cortes Estil poria
noure
en tal trespas, y ser li molt
contrari.
En joch estret, la cortesia
cessa
la gravitat y pompa, en la
pressa.
Fenollar
(Diu lo mat offegat)
Si, asetjat per mala sort
revessa,
lo Rey sera, y tota sa poxança
ensemps ab ell, volem, per
ley expressa,
que muyra trist, pus no spera
bonança;
car la real corona y
ordonança
presupon molt la libertat
excessa,
e, si la pert, pert tota sa
sperança.
La dignitat a l’anima ’s
unida,
e la honor viu molt mes que
la vida.
Castellvi
Juga lo Peo de la Reyna a
quatre punts de l’altre Reyna
Perque tostemps Bellea fos
servida,
lo bon Voler, no curant de
l’Ultragie,
mana passar ab amor infinida
lo seu Servey, qu’es hun
gracios patge.
Lo qual, donant de grat tot
avantagie,
ab gest humil Cortesia
convida
que prenga d’ell la vida per
pontagie.
Humilitat aleuja, purga y
placa
dos cors ensemps de molt
diversa taca.
Vinyoles
Lo Peo del Rey, a quatre
punts de la sua o pren lo Peo de l’altre Dama
Lo Cortesa que te la bossa
flacha,
lo donatiu en nengun temps
rebuja,
o, si u ha fet, tostemps lo
cor li’n racha
per l’apetit, qu’es sech y
vol la pluja.
Y axi, tantost lo pren, que
no li fuja,
per fer castell de sa xica
barracha;
mas quant li fall, mes
agrament s’anuja.
Qui pren, cove que ’n lo
tornar ell pense,
car, forçant grat, es força
que u compense.
Fenollar
(Diu lo mat robat)
Si·l Rey no te ya pus gent
que·l defense,
e sos vassalls haura tan mal
defesos,
done·s llavors, pus fortune
dispense
que reste sol, los seus
essent ja presos;
que Reys sens gent, per Reys
no son admesos;
mas bon confort ab virtut
recompense
los fats cruels que·ls han
tant fort compresos.
Al Rey y als seus deu
tostemps la fortuna,
en mal y be, a tots esser
comuna.
Castellvi
L’Orfil de Dama juga a tres
cases de Rey
Per ajustar tot son esforç en
una,
la Voluntat son Pensament
preposa
devant Raho, no fent stima
’lguna
de res perdut, Serveys ni
altre cosa;
dexant lo test y fundant se
’n la glosa,
sol per servir aquella, sola
una,
que la Honor a presa per
esposa.
Si bon voler imagie d’amor
pinta,
vida ni mort james no la
despinta.
Vinyoles
L’Orfil de Rey juga a tres
cases de la Dama
La Dama diu, cantant ab veu
distincta:
«Vetla, Honor!» mirant fasen
la guarda
los Hulls; legint d’amor
vermella tinta
desperts vallant, que l’ora
par ja tarda,
talleyan se, car ialayant se
guarde
Bellea gran, seny[i]nt se de
tal cinta,
que puga star segura ’n la
reguarde.
Aquest combat se venç de tal
manera,
que·l vençedor fuig i·l
vençut spera.
Fenollar
(Lo mat comu)
Altre decret corroborant
advera
que, si lo Rey no te on se
retraga,
ni qui·l cobris, e l’anamich
prospera
tant, que·l pora ferir de
mortal plaga,
morint aquell, dara son cors
per paga,
y·l poble seu caura, sense
bandera,
en servitut, puix vida
l’afalaga:
que ’n los perills de la
batalla ’marga
mes defen l’ull que no cobre
l’adarga.
Castellvi
Juga lo Roch del Rey en la
casa de la Dama
Vist que tant fort la Bellea
s’adarga,
privacio, movent l’apetit,
causa
que lo Desig exint se
desembarga
[e] pren lo loch de Voluntat
per pausa.
Voler l’empeny, mas delit es
la causa
final d’aquell, y si la fi
s’allarga,
la su’ardor may cessa ny may
pausa.
Tot moviment se mou, d’algun
defecte
fins arribar al desijat
conspecte.
Vinyoles
La Dama a tres juga de Orfil
de Rey
Principiant Desig en son
effecte,
vengue al loch on Voluntat
solia
liberta star, perque per cami
recte
tirar pogues on la Bellea·l
guia;
la qual, ab lum de gracia·s
metia
en lo terç grau del Delitos
Aspecte
de la Honor, que ’n p[e]rill
concistia.
Bellea deu de virtuts esmaltar
se,
si en lo mon de tots vol
adorar se.
Fenollar
(Diu que la Reyna vagie
axi com tots, sino Cavall)
Mas nostre joch de nou vol
enremar se
de stil novell e strany a qui
be·l mira,
prenent lo pom, lo ceptr’e la
cadira.
car, sobretot, la Reyna fa honrar
se.
Donchs, puix que diu que mes
val e mes tira,
per tot lo camp pot mol be
passegar se,
mas torçre no, per temor ni
per ira.
Quant mes se veu la libertat
altiva,
mes tembre deu de caure may
cativa.
Castellvi
Lo Roch del Rey pren lo Peo
de la Dama
Mirant que ja la Dama no
s’esquiva,
lo bon Desig de Cortesia·s
çeva,
ten inflamat de un’ardor tan
viva,
que·l bosch pus vert vol tot
cremar sens treva;
car [de] treball esperança·l
relleva,
qu’es hun delit que les
forçes aviva,
de llegea ffi fent Voluntat hereva.
Lo foch d’amor vol molt verda
la lenya:
si secha es, quan mes
s’ensen, mes renya.
Vinyoles
Juga la Dama a tres de Cavall
del seu Rey
Portant esforç Bellea per
ensenya
per castigar los Serveys
enganosos,
mes se davant lo Desdeny que
desdenya:
pert lo d’Onor los grats
cubdiciosos,
car los combats d’amor, quan
graciosos
tiren los colps, qual sera de
penya
que prest no do als actes
delitosos?
Mes val hun no de la persona
casta
que quant lo si del vici
donar basta.
Fenollar
(Lo Peo no puga muntar a
Dama, ni hagie pus d’una Dama)
Y si·ls antichs, per
aucmentar la casta,
sens altre sguart de ley ni
de justicia,
de baixa sanch y de vilana
pasta
consenten fer mil Reynes per
malicia,
dien les leys d’amorosa
malicia,
que·l dyamant en For pus fi
s’encasta,
y en hun encast relluu ab
gran claricia.
L’amant e fel sol d’una
s’anamora;
l’ingrat infel les ydoles
adora.
Castellvi
Juga Orfil de Reyna a quatre
punts de l’Orfil del seu Rey
La Voluntat, que·ls Dolços
Hulls honora
y·l delicat mirar, mirant,
postilla,
son Pensament remunta y
anemora
en dret d’aquells hon
viv’amor centilla,
e, per l’ardor que pren y
trau, destilla
liquor dels seus, que·l cor
se n’entrenyora
ab los reports, que ’n lo seu
cap vacilla.
Amor es un que per los hulls
s’enllaça,
mas, si s’estreny, la par[t]
y·l tot man[a]ça.
Vinyoles
L’Orfil del Rey pren l’Orfil
de la Reyna a quatre de la linea d’Orfil del Rey
Lo Pensament, que·l Dolç
Esguart acaça,
en contr’aquell metent se ’n
so de brega,
fon pres y mort, perque pus
mal no faça
ni faça fer a la Voluntat
cega;
que tant s’empeny quant ansia
la ’nsega,
que·ls bens d’Onor enfrasca y
embarasça,
y·ls espirits lavant li [lo]
offega.
Honor viu tant quant Voluntat
comporta;
de bens y mals sols ella es
la porta.
Fenollar
(Que les Reynes no·s
puguen pendre la una ab l’altre)
Puix nostre stil tot lo poder
transporta
dels Reys amant[s] a les
Reynes amades,
com entre Reys ferir se no·s
comporta,
seran tanbe les Reynes
atrevades;
mas puguen ser dels altres
guerrejades,
y pendre les, si no porten
escorta:
sols en aço romanen
limitades.
Per ço diu be la ley de
nostre escola
que no den may la Dama restar
sola.
Castellvi
La Reyna pren lo Cavall de
Dama a dos punts de Dama, donant sus al Rey
Lo bon Valer gens no·s
desaconsola
del Pensament despes en tal
article,
mas, ab esforç del Desig,
tria y yola
contra·l Desdeny qu’es
d’Onestat menicle;
lo qual, lançant pus clara
que·l vericle
la veu, tantost que s’espanta
y tremola
de veure·l Grat ya dins son
episticle.
Perfeccio de la fi pren la
forma;
per ço l’amor del be que vol
s’informa.
Vinyoles
Lo Rey se aparta en la casa
del seu Orfil
La Honestat ab tals paraules
forma
sa gran clamor, cridant: «O,
Venus alta!
Puix ta virtud la mia no
refforma
y·l teu socors en aquest punt
me falta,
lo meu poder Valer lo desesmalta;
y vist que·l teu ab mi ya
no·s conforma,
fugint quant pot la mia
Virtut salta».
Si tals espants als Reys prou
no convenen,
son naturals, y·l seu esser
sostenen.
Fenollar
(Si·s pert la Reyna, que
sia perdut lo joch)
Mercuri diu que ja, puix tant
comprenen
les Reynes tals, que ’n tot
poden y manen,
si per mal cars, los enemichs
les prenen,
que los estols s’abaten y
s’aplanen;
donchs, guarden se gosant no
les enganen,
car per temor si elles no·s
defenen
ab son esforç, no filen ni
debanen.
Vergonya y por virtut son en
la dama;
en l’om empaixs, contraris a
gran fama.
Castellvi
Mat de Dama en casa de
l’altra Dama
Lo princep Març que nostre
cor inflama,
per triumfar de tan alta
conquesta,
pres la Honor que sobre tota
res clama,
offerint la al bon Valer molt
presta;
lo qual, pujant en lo gran
que li presta
la Bella Flor, ab amorosa
flama
lo Fruyt d’Amor sacrifica ’b
gran festa.
En lluna sta lo punt d’aquest
eclipsi,
e qui l’enten, enten
l’Apocalipsi.
Bibliografia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada