.


Són Notícia:

CIRCUIT CATALÀ - OPEN INTERNACIONAL LLUCMAJOR - RASMUSSEN - EE MARTORELL - MIGUEL MUÑOZ
GRAND PRIX FIDE MOSCÚ - NEPOMNIACHTCHI - GRISCHUK


dijous, 14 de març de 2019

Escacs a les pel·lícules. Facilitat per Cooltura Escacs



Escacs al cinema

El cinema, el setè art, l’art de fer films cinematogràfics. Va ser Ricciotto Canuto qui al 1914 va dir que el cinema era el setè art, amb la frase: “l’art plàstica en moviment que compendia totes les arts”. De fet, amb anterioritat, el 1911 ja havia publicat el manifest: “El Naixement del Setè Art”.

El cinema ha evolucionat diverses vegades. Vam passar del cinema mut al cinema sonor, i del cinema en blanc i negre al cinema en colors tot i que, avui en dia, hi ha alguns directors i directores de cinema que prefereixen fer les seves pel·lícules en blanc i negre també. Ara estem fent un altre canvi, que veurem si amb els anys s’acaba materialitzant, que seria el cinema en 3D o directament la realitat virtual.

I, com en qualsevol altre art com la pintura, la música o l’artesania, en el cinema també hi ha obres dedicades als escacs. Més de les que comentarem, distribuïdes en:

1.       Pel·lícules d’escacs
a.       Que expliquen un moment històric real
b.      Que s’inspiren en els escacs

2.       Pel·lícules en les que els escacs apareixen anecdòticament

Pel·lícules en les que els escacs apareixen anecdòticament

Harry Potter

No podia faltar una de les sagues més populars dels últims temps i segurament que ho sigui de la història del cinema. A la primera pel·lícula de la saga: “Harry Potter i la pedra filosofal”, apareixen els escacs dues vegades.

En un primer moment, en una escena de poc més d’un minut de durada veiem com l’Hermione entra al menjador i troba a en Harry i a en Ron jugant una partida d’escacs màgics; un escacs que funcionen amb la veu i que les peces es destrueixen les unes a les altres. En el següent enllaç es pot veure l’escena: https://www.youtube.com/watch?v=IwjZ1J2b8UY. En Harry mou el cavall a e5, i en Ron se’l menja, o el destrueix en aquest cas, amb la dama. I s’acaba a aquí.

Però més endavant, en la mateixa pel·lícula, ve un moment clau. Per esbrinar un secret, els tres protagonistes han de passar unes proves i viatjar per les catacumbes de l’escola. En un moment donat, en una gran sala, veuen que hi ha un tauler d’escacs gegant i, al fons de la sala, una porta que els ha de donar accés allà on volen anar. Innocent, primerament intenten passar caminant, però les peces blanques no els hi permeten. És quan es donen compte que, per passar al següent nivell, han de jugar la partida. Estèticament és una de les partides vivents més espectaculars: https://www.youtube.com/watch?v=A7th4ecHiFc. Després d’uns quants va i vens, s’assoleix la següent posició en la que la dama blanca pren el peó de d3, amenaçant l’alfil de caselles negres que, en la pel·lícula, era en Harry.


La pel·lícula comptava amb l’assessorament del Mestre Internacional Jeremy Silman, autor d’un dels millors llibres d’aprenentatge per a aficionats: “The Amateur’s Mind”. Silman explica cert desencís per les exigències de la productora a l’hora de gravar aquesta escena, doncs a la pel·lícula, qui es sacrifica és en Ron, que és el cavall negre de g5, perquè en Harry pugui fer l’escac i mat i seguir amb els propers assalts. No obstant, la solució que es dóna a la pel·lícula no és la més eficient des d’un punt de vista tècnic. A més, després, en els agraïments comenta que surt des
Dama per d3, torre c3 (deixant la casella c5 lliure perquè l’alfil d’a3 hi pugui anar), dama per c3, cavall h3 escacs (sacrifici d’en Ron), dama per h3 (aquesta dama és com la màxima malfactora, perquè s’ho menja absolutament to) alfil c5 escac, dama e3 i alfil per e3 escacs i mat.

Així doncs, en aquesta pel·lícula els escacs serveixen com a camp de proves per oferir un espectacle estètic de primera magnitud, doncs la batalla és èpica i els efectes especials es llueixen, i serveix per dotar de protagonisme a un dels personatges secundaris.

A més, serveixen als protagonistes per aconseguir uns punts especials de cara a la classificació de les diferents “cases” que hi ha a Hogwarts. Per la partida d’escacs n’aconsegueixen 50 punts per “la millor partida d’escacs mai jugada a Hogwarts” en paraules d’Albus Dumbledore.

Màscares

Pel·lícula francesa d’intriga i misteris de 1987. Un bon homenatge al cinema de Hitchcock en el que l’acumulació de petits detalls al llarg de la història permet a anar descobrint als diferents personatges.

La història és la d’un presentador de televisió de bastant èxit que convida a la seva casa de camp a un escriptor que li ha d’escriure les memòries. En un entorn idíl·lic, els passejos pels jardins, els partits de tennis i les partides d’escacs van omplint un dia a dia pausat i tranquil, que s’allunya de la presumible activitat frenètic del dia a dia d’un presentador de televisió com ell.

El presentador se’ns presenta com una persona afable, simpàtic, que sempre està content i que es preocupa amb devoció per la seva fillastra i els seus empleat. No obstant, poc a poc es van descobrint les intencions de l’escriptor, que no són el que semblaven a l’inici de la pel·lícula. Així, en un doble joc de fer veure que fas una cosa, i en secret anar investigant d’altres, la trama avança fins que descobrim un fosc secret familiar. L’escriptor, amb l’ajuda de la fillastra, intentarà fer sortir a la llum totes les ombres de la família.

Els escacs aquí, il·lustren aquest doble joc d’ordir plans sense que l’altre se n’adoni i de mantenir en secret les teves intencions. Un joc com els escacs afavoreixen a posar de manifest la tensió psicològica d’un duel entre dues persones, com el que es dóna en aquesta pel·lícula.


Pel·lícules d’escacs

El setè segell

El setè segell (“Det sjunde inseglet”) és una pel·lícula sueca de 1957, dirigida per un dels grans cineastes de la història: Ingmar Bergman.

Amb aquesta pel·lícula es va establir com un dels grans directors, i moltes de les seves escenes s’han convertit en autèntiques icones, com quan al principi de la pel·lícula, apareix La Mort a la platja:


Ambientada a finals del segle XIV, en plena pesta negra, el protagonista Antonius Block torna de les creuades a casa en companyia del seu escuder. En el seu camí de tornada, es troba amb La Mort, qui li dóna un temps extra mentre juguen una partida d’escacs.

Durant tot el viatge, els protagonistes tenen dubtes existencials, es plantegen l’existència de Déu, el temps perdut, el llegat que deixen en questa vida, etcètera.  Comença la pel·lícula amb el protagonista estès a una platja perduda. Com si hagués parat a descansar amb el seu company i els cavalls. És l’inici de la pel·lícula, al minut 2:20, quan apareixen els escacs: https://www.youtube.com/watch?v=QnVbpq6vQfc i quan el protagonista comença la partida amb La Mort.

-“¿Tú juegas al ajedrez?”-,
- “Sí, ¿cómo lo sabes?”-;
-“Lo he visto en cuadros y oído en canciones”- Aquí es veu que els escacs traspassen el propi món dels escacs, i serveixen d’inspiració a artistes d’altres disciplines.

Més endavant, en un confessionari es manté la següent conversa. Antonius Block no sap que dins del confessionari està La Mort, enganyant-lo:

-“Què serà de nosaltres, els que volem creure i no podem (...) Jo vull entendre, no creure. No podem afirmar el que no es pot demostrar. Vull que Déu em tendeixi la seva mà, m’ensenyi el rostre i em parli”-;
-“[Sobre si Déu no existeix] Ningú no pot viure mirant a la mort i sabent que camina cap al no-res”-. 
-“Avui ha vingut a buscar-me la mort, estem jugant una partida d’escacs. És el temps extra que em dóna la oportunitat de fer quelcom (...) En aquesta hora sento amargura pel temps perdut (...) per això vull usar aquest temps extra en una acció única que em doni pau (...) gràcies a una combinació d’alfils i de cavalls que encara no m’ha descobert. Una jugada més i li guanyaré la dama”-;
-“Ho tindré en compte”- I és quan es descobreix l’engany; s’alça la mort, Antoniu Block es dóna compte i li diu que quan es tornin a veure, ell ja haurà trobat una sortida.  El protagonista s’autoafirma aleshores: -“jo, Antoni Block jugo als escacs amb la mort”-.

Avança la pel·lícula i cap al minut 55 es tornen a trobar. Antonius Block està fent un pícnic amb la companyia teatral, cuidant a una noia i al seu nen petit, un nadó, i decideix anar a passejar sol. Els comediant de la companyia teatral es diuen Josep i Maria, i tenen un nadó. Vaja, vaja, vaja. Aleshores, mentre camina sol, es torna a trobar amb La Mort:
-“T’estic esperant”-
-“Aquí em tens”-
-“Perquè et mostres tant animat?”-
-“És cosa meva”-
-“Ara perdràs el cavall”-
-“Ja el tenia perdut”-
-“Em tenies enganyat?”-
-“Doncs sí, has caigut a la trampa. Escac!”-
-“No es pot jugar atropelladament, aquest és un joc lent”-.

Al final, desencantat amb la vida, el protagonista va a trobar als boscos a La Mort. Cap a la hora i vint de pel·lícula, es tronen a trobar per acabar d’una vegada amb la partida: -“Acabem ja la nostra partida”-; -“Et toca a tu”- La Mort mou i li captura la dama. El comediant veu, des de lluny, al protagonista jugant als escacs amb La Mort. -“No està sol, no ho veus? Està jugant una partida d’escacs amb La Mort. Intentem escapar, estan absorbits pel joc i si marxem sense fer soroll no se n’adonaran”-; -“No estàs atent al joc, és que no t’interessa res?”- Molt enfadat, tira les peces damunt del tauler, com intentant despitar La Mort -“Escac i mat a la propera jugada”-; -“Ja ho sé”-; -“Has fet ja la teva bona acció?”- Aquesta escena és metafòrica de que, mentre el cavaller està despistant a La Mort, els comediants, que tenen un nadó, intenten escapar. Però La Mort sempre guanya, i guanya la partida d’escacs també. No obstant, tot i guanyar la partida, el deixa viure més sota l’amenaça de que la propera vegada que el vegi, se l’endurà tant a ell com a tots amb els que estigui. I el protagonista li demana: -“Ens confessaràs el teu secret?”-; i La Mort diu: -“Jo no tinc cap secret, jo no sé res”-. Ni la pròpia Mort sap quin és el misteri de la vida, el perquè estem aquí, d’on venim i cap a on anem.

Al final, el protagonista torna a casa i l’espera la seva dona. Talment com Ulisses. El viatge l’ha cuit, un viatge de 10 anys. “Allò ha passat, i estic cansat. No sento res. Però estic cansat”.

“I quan el xai va obrir el setè segell, en el cel es va fer un silenci com de mitja hora i vaig veure set àngels que estaven dempeus davant de Déu, als que se’ls van donar set trompetes. I els set àngels de les set trompetes, les van començar a tocar. El primer àngel va tocar la seva trompeta, i caigueren granit i foc blablabla” Molt apocalíptic.

La imatge final, tot asseguts a taula, giren els caps i fixen la mirada cap a un nouvingut. La Mort, que els ha trobat a tots. Ha estat esperant tot aquest temps, tota la pel·lícula. Se’l queden mirant a la cara, sense ni aclucar els ulls pràcticament, afrontant el destí inevitable i, de cop, el matrimoni de comediants i el nadó són alliberats. És la bona acció del cavaller.
Aquí estem noble senyor

La partida d’escacs



És una pel·lícula de 1994 ambientada l’any 1828. “La partida d’escacs” és la història d’un pobre desgraciat (en Max, un nen orfe de 12 anys) que es vol suïcidar, i que és salvat in extremis per un capellà que l’ensenya a jugar a escacs, tot i que a la primera partida que fan ja guanya el nen.

El capellà es converteix en el seu mentor, enduent-se’l per tota Europa a jugar a escacs per diners. El protagonista és un ésser turmentat que a vegades recorda al Mozart de la pel·lícula “Amadeus”: un geni incomprès que no pot contenir ni gestionar la seva pròpia genialitat. Amb el capellà, fan una parella de morts de gana que es dediquen a viatjar i a explotar el talent natural del noi, que és nen és un prodigi. Passen els anys a tavernes, a places fent exhibicions, etc. Quan han passat els anys, el nen (que ara ja és un noi) i el mestre esperen poder enfrontar-se amb el que és considerat el millor jugador del món, Howard Stauton, convençuts de que podrien guanyar-lo i obtenir el prestigi, la fama i els diners que anhelen per poder sortir, pràcticament, de la mendicitat.

Stauton, temorós de perdre la corona, els demana unes  condicions que creu que no assoliran mai. Una suma de diners exagerada per la parella de protagonistes. Amb el que no compta Stauton és amb que una aristòcrata de la època els convida als dos a la seva mansió: imagineu-vos el típic castell al mig de la muntanya, amb uns jardins espectaculars, plens de racons, etcètera. Tot molt luxós, i quelcom en joc: el títol de campió del mon i la mà de la seva filla.

L’aristòcrata es farà càrrec de la suma de diners que demanava Stauton per tal de jugar el matx. Durant tota la pel·lícula, el protagonista mostra un comportament malsà davant les noies, i és que té por de morir sense haver trobat l’amor de la seva vida; és per això que està molt emocionat amb el premi, valorant més la filla que no pas la corona de campió del món.

Comença el matx guanyant l’aspirant. Però, abans de la segona partida, Stauton s’ho manega per trobar-se amb en Max pels jardins i li proposar pactar el resultat de la segona partida (el matx es decidiria a qui guanyés dues partides, sense importar el número de taules que fessin. Que, cosa curiosa, no van fer-ne cap). Estem en el moment en el que Stauton li ofereix el pacte: Ell perdrà expressament, el protagonista es casarà amb la filla de l’aristòcrata i al cap d’uns mesos, renunciaria al títol de campió mundial admetent que la segona partida del matx estava pactada, retornant el títol a Stauton. Es posen d’acord i decideixen fer-ho a lo gran: pacten una partida especial, la partida més extraordinària de la història, una partida capaç de fer embogir als que la juguen. Una partida que, per la seva complexitat, faria indetectable la trampa i ningú podria retreure a Stauton no haver vist la continuació guanyadora. Perquè la hi ha. Una combinació d’un altre món. Acorden no veure aquesta combinació i que el protagonista guanyi la partida, però al dia següent, davant del tauler, Stauton traeix la confiança del nostre protagonista, i decideix seguir amb la combinació mortal.

La traïció fa embogir encara més al protagonista, li agafa febre i sembla que l’indisposa per seguir el matx. Mentrestant, també sent la traïció de la filla de l’aristòcrata, qui prèviament li havia fet creure que volia casar-se amb ell perquè havia sentit que Stauton pegava a les seves amants, entre altres perversions. Tenim al protagonista totalment neuròtic, delirant, sentint-se traït i amb la partida més important, la partida que ho decidirà tot, a l’endemà. Tota la seva vida dedicada als escacs per arribar a aquest moment, absolutament trencat. Què passa? Convido als oients que vegin la pel·lícula.
La pel·lícula es pot trobar a Filmin, i només hi ha un comentari, de Nestor Hidalgo, de Sensacine que diu: “Lo mejor: el torbellino corporal de la interpretación de Denis Lavant (que és el protagonista)”

Queen of Katwe

Una de les meravelles dels últims anys. Una pel·lícula de 2016 basada en una història real i amb el segell Disney al darrere. O sigui, prepareu-vos per plorar. I de què va la pel·lícula? De l’esforç personal, de la superació, l’amistat i la passió per una afició que permet als protagonistes ser feliços i superar les adversitats que la posició inicial de la vida els hi ha donat, doncs són la comunitat més pobre d’una comunitat molt pobre. És una pel·lícula que té tots els elements per convertir-se en un clàssic, ideal per veure amb tota la família i deixar-se inspirar per la història de Phiona Mutesi.


A la pel·lícula, la Dama de Katwe, es presenten els escacs com a eina igualadora. A un dels primers campionats al que van, els nens i nenes més pobres de la zona més pobra de la ciutat més pobra són capaços de guanyar a l’equip d’alumnes “pijos”.

S’envia aquest missatge que més d’una vegada s’ha enviat, però que pot ser perjudicial, perquè deixem d’analitzar altres factors. El missatge que s’envia és el de que, en els escacs, no importa la situació personal de cadascú, no importa la classe social, ni la condició física. Qualsevol pot posar-se davant del tauler, i es poden veure subvertits els ordre socials. Evidentment, res és tan senzill com això. Per començar, la protagonista de la pel·lícula s’ha d’esforçar molt més per aprendre a jugar a escacs perquè directament no sap llegir, sense comptar que ha de compaginar la feina d’anar a vendre el blat al mercat, amb els estudis nocturns d’escacs. Estudis nocturns que ha de fer a la llum d’una espelma, que no pot tenir tota la nit encesa perquè va cara la cera o el component que facin servir.

És a dir, que les condicions socials de cadascú que influeixen. Després, no se li pot negar el mèrit terrible que, inclús davant de totes adversitats, guanyin a l’equip de “pijos”. Però això ja és una altra cosa.

La pel·lícula també toca el clàssic desencís i dilema de si la ignorància fa la felicitat. Mentre la protagonista era una noia pobra, sense conèixer més món que el que tenia davant dels ulls, la seva vida, tot i ser complicada, es podia dir que era tranquil·la i feliç, però quan tasta la victòria i la derrota, la seva vida es torna molt més complicada i en alguna ocasió ella mateixa maleeix que l’entrenador s’hagi esforçat tant per portar-la a un món que no el considera com a propi.

Amb tot, els èxits i l’exemple de Phiona Mutesi van inspirar a tota la nació, i els escacs van ser l’eina amb la que dotar de confiança, alegria i oportunitats  a un grup de joves jugadors i jugadores.

Knights of the South Bronx

Podríem dir que és la pel·lícula precursora de “La dama de Katwe”. “Knights of the South Bronx” també està basada en fets reals, i es va filmar onze anys abans que “La dama de Katwe”, l’any 2005.
Es pot veure completa al Youtube: https://www.youtube.com/watch?v=z0mitSiOQUM

El film explica la història d’un grup de nois i noies que van a la mateixa classe d’una escola d’una zona conflictiva del Bronx. Només començar la pel·lícula ja et mostren que la zona és ‘xunga’ quan, en mig del carrer, hi ha un tiroteig a plena llum del dia. Fantàstic. Però a part, a mesura que avança la pel·lícula, veiem com un dels pares dels nens està a la presó, i com la mare d’una altra és drogodependent. Així doncs, en aquest ambient marginal, la classe és ingovernable.

L’adult protagonista és un executiu que perd la seva feina i decideix dedicar-se a l’ensenyança fins que no en troba una altra. Però, poc a poc, i a través de guanyar-se als seus alumnes amb els escacs, va perfilant la idea de dedicar-se a l’ensenyança. Aleshores té problemes amb la seva dona, que no vol haver de canviar de vida, perquè la diferència de sous entre un executiu i un professor d’institut públic, institut que amb prou feines pot comprar llibres de text, faria que perdessin categoria social.

No obstant, en un moment crític en el que un dels seus alumnes és apallissat per una banda de delinqüents que li esta fent la vida impossible, la seva dona veu al seu home en acció, desvivint-se pel noi, i recorda l’home de qui es va enamorar i a qui la feina i els maldecaps havien fet pràcticament desaparèixer. És aleshores quan el protagonista compta amb el suport de la seva família per dedicar-se en cos i ànima a animar als nens i nenes a participar en els diferents campionats d’escacs que hi ha, fent hores extres abans i després de l’horari lectiu, i organitzant mercats de cap de setmana per aconseguir finançament per fer els desplaçaments i pagar les inscripcions als campionats.

Els escacs als nens i nenes els serveixen per disciplinar-se per apoderar-se i per somniar amb un futur fora de la complexitat i perillositat del Bronx, doncs molts d’ells somnien amb una beca universitària gràcies als escacs.

La pel·lícula està plena de referències als escacs, plena de metàfores i de tòpics. Des de les simultànies al parc fins al missatge, altre cop pervers, de que els escacs ens igualen a tots. Nosaltres insistim en que es crea la falsa idea de que no importa d’on vinguis ni de quins recursos disposis, sinó que sobre el tauler tots som iguals. No és el mateix estudiar amb un fort programa informàtic que no saber ni llegir, i haver d’estudiar de llibres antics que et provoquen atacs d’asma per la pols.
Es escacs en general estan ben tractats. En el minut 21 aproximadament és quan presenta els escacs a la classe, i els hi diu que:

-Imagineu-vos que us dic que podeu governar el món, el vostre propi món-
-Li diria que ha consumit substàncies il·legals i trucaria a la policia-
-No, no els truquis encara. Senyores i senyors: Observin el seu món en la seva totalitat!- [I assenyala el tauler d’escacs que té sobre l’escriptori]
-És una mica pla...-
-Els ensenyaré, nois i noies, com es juga al magnífic joc dels escacs. Vinguin aquí, si us plau (...) Jugar a escacs és com portar al teu cervell al gimnàs. Si augmentes el múscul del cervell, ningú podrà vèncer-te mai (...) Si guanyes una partida d’escacs, ningú podrà dir-te que ets estúpid- [Això ens recorda a la cita que s’associa a Blaise Pascal que diu així: “Els escacs són la gimnàstica de la ment”].
Tots s’animen a aprendre, i l’amor pel joc és immediat.


Un altre exemple de com tracten els escacs el trobem quan el nen que té el pare a la presó el visita, després de vuit anys sense veure’l. Parlant amb el seu pare, es donen compte de que els dos són aficionats als escacs, i fan una partida. El pare, mentre juguen la partida, li diu que no prengui males decisions, que no es deixi endur pel primer impuls. Que a ell li va passar, es va ofuscar, i va acabar a la presó. Subtilment ens estan dient que els escacs t’ensenyen a pensar-t’ho dues vegades i a fer autocrítica. Cosa que també va dir en Kubrick en relació a les seves pel·lícules. Al sortir d’allà, el nen es dirigeix cap als delinqüents que li estan fent la vida impossible, i els hi planta cara. És a dir, els escacs també ha servit per fer més estrets els vincles familiars i per augmentar la confiança en si mateix.
En qualsevol cas, pel·lícules com aquesta o com “La dama de Katwe” allunyen la imatge de l’escaquista com a persona turmentada, i ens mostren que els escacs tenen la capacitat de fer feliç a les persones que el practiquen, i que enforteix els vincles de la comunitat.

El juego de Arcibel

Pel·lícula argentina de 2003 en la que el protagonista, periodista d’escacs en un diari on també fa els mots encreuats i l’horòscop, és empresonat aparentment per una equivocació. Una crònica escaquística és considerada, pel règim dictatorial, com un discurs subversiu i l’Arcibel passa a ser un pres polític. Es passa tota la seva vida a la presó, on coneix a altres presos polítics amb els que desenvolupa amistat i amb els que juga a escacs.

Més endavant, l’Arcibel concep un joc nou que servirà per comunicar-se amb els revolucionaris que hi ha fora de la presó i ordir d’aquesta manera la revolució. D’aquí el nom de la pel·lícula.

En la pel·lícula, els escacs són presentats com un element més de la personalitat complexa i inconformista del protagonista; un protagonista instruït en les lletres, les ciències i la filosofia. També, en un moment, es presenta els escacs com a treball d’artesania, doncs la primera persona que coneix a la presó, que acaba sent el seu amic, li regala un tauler i unes peces tallades per ell mateix d’una capsa de llumins.


Maximum Shame

Arribem a una de les millors-pitjors pel·lícules que hem vist mai. És d’aquelles pel·lícules que, com més veus, mes t’agrada! És com la ja cèlebre frase: “Com pitjor, millor”. Pel·lícula amb un 3,3 a filmaffinity i un 2,8 a IMDb, que són les dues pàgines webs de referències de crítica cinematogràfica.

És cinema independent. Es pot veure a Filmin i, la nota de filmin, no és pas tant dolenta. Té un 6,5 tant de crítica dels usuaris com de la premsa. Del cineasta, Carlos Atanes, diuen que “ha desenvolupat tota la seva filmografia al marge de la indústria, des de la més absoluta independència”. A veure, veient la pel·lícula ens estranya, doncs vendre una idea com aquesta ha de ser difícil. No obstant, es veu que té bones crítiques, especialment britàniques i estatunidenques, comparant-lo amb cineastes com Cronenberg, Lynch o Jodorowsky. Aquest detall de les crítiques britàniques ens podria explicar el perquè la pel·lícula està feta en anglès quan tots els actors i les actrius són catalanes i espanyoles.

La pel·lícula té múltiples referències als escacs. De fet, comença el film amb una reflexió que ja ens podríem conèixer de memòria, pels cops que s’ha fet servir: “Sabies que el número de partides possibles d’escacs és superior al d’àtoms que hi ha a l’univers? Un u seguit de vint zeros. Es diu el número de Shannon perquè el va calcular el matemàtic Claude Shannon. Cent vint zeros... Són molts zeros. Més que els del número de Gúgol, que només té 100 zeros”. És una escena en la que una parella està al llit, la dona, que sembla que estigui entregant qualitat enllitant-se amb aquest home, li explica a al senyor tot això, i altres històries d’altres números fins que es queda adormida. En aquest moment és quan l’home per fi reacciona; fins aleshores només estava posant cara d’espantat, i ens deixa sentir els seus pensaments que, d’altra banda, són apocalíptics i venen a dir quelcom com: “pobreta que m’ha dit ‘fins demà’, no sap que aquesta nit el món desapareixerà”.

Està convençut de que aquesta nit el món deixarà d’existir perquè un forat negra el xuclarà. Intenta posar-se dempeus, però cau sota el llit i entra en una altra dimensió, una espècie de món oníric com podria ser el d’Alicia al país de les meravelles en el que hi ha una dama negra boja que domina el món. Un món ple de runes, doncs es veuen amb prou feines dues o tres sales, que semblen ser naus industrials abandonades. Tot com amb molt poc pressupost, però a mesura que va avançant la pel·lícula, s’apodera de tu aquell plaer culpable que et fa seguir fins al final. De què va la història? Qui sap... Un món imaginat o alternatiu a través del qual es pot accedir perquè el forat negre t’ho permet. I amb moltes metàfores d’escacs com, per exemple: https://www.youtube.com/watch?v=ceqPETjEXy4

Al minut 1:07 de la cançó diu: “Les peces d’escacs ja han estat repartides, la partida està sota el control de la dama negra (...) no hi ha alternativa, no hi ha elecció, però no podria escollir? No en aquest tauler!
També, en diversos moments de la pel·lícula es fa la pregunta: “Saps que és un gambit? És una obertura en la que es sacrifica una peça per aconseguir avantatge. Normalment es sacrifica un peó, però també es poden sacrificar altres peces”.

En definitiva, és una pel·lícula inspirada en la dualitat inherent als escacs: blanc-negre, acció-pensament, realitat-ficció, etc. De fet tota la pel·lícula podria ser una faula, la història d’una partida. Com un cineasta se sent quan juga a escacs, entrant en un món desconegut, un món hostil i pervers en el que només pot quedar un. Segur que hi ha moltes lectures.

Altres exemples

La Regina degli Scacchi
Queen to play
Lang Leve de Koningin
Final Move
Life of a King
Le Tournament
La tabla de Flandes
La diagonal del loco
El jugador de ajedrez (2014)
The Chess Players (1977)
La defensa Luzhin
Pawn Sacrifice
El jugador de Ajedrez
Desde Rusia con amor
Rondo (1966)
Schachnovelle
The Dark Horse
Le joueur d’echecs
Jaque al Asesino
El hijo de Caín
La reina del ajedrez
Blade Runner
Independence Day
The Kingdom of Heaven
Sherlock Holmes: A Game of Shadows
X-men
The Thomas Crown Affair
Revolver
A chess sonata in 8 movementes
Fresh

La pregunta del dia Quina és la teva pel·lícula d’escacs preferida, i perquè?
Podeu respondre a: coolturaescacs@gmail.com


Bibliografia