Escacs
al cinema
El cinema, el setè art, l’art de fer films
cinematogràfics. Va ser Ricciotto Canuto qui al 1914 va dir que el cinema era
el setè art, amb la frase: “l’art plàstica en moviment que
compendia totes les arts”. De fet, amb anterioritat, el 1911 ja havia publicat el manifest: “El
Naixement del Setè Art”.
El cinema ha evolucionat diverses
vegades. Vam passar del cinema mut al cinema sonor, i del cinema en blanc i negre al cinema en colors tot i que, avui en dia, hi ha
alguns directors i directores de cinema que prefereixen fer les seves
pel·lícules en blanc i negre també. Ara estem fent un altre canvi, que veurem
si amb els anys s’acaba materialitzant, que seria el cinema en 3D o directament la realitat
virtual.
I, com en qualsevol altre art com la pintura, la música o l’artesania, en el cinema també hi ha obres
dedicades als escacs. Més de les que comentarem, distribuïdes en:
1. Pel·lícules
d’escacs
a. Que expliquen un moment històric
real
b. Que s’inspiren en els escacs
2. Pel·lícules
en les que els escacs apareixen anecdòticament
Pel·lícules
en les que els escacs apareixen anecdòticament
Harry Potter
No podia faltar una de les sagues més
populars dels últims temps i segurament que ho sigui de la història del cinema.
A la primera pel·lícula de la saga: “Harry Potter i la pedra filosofal”, apareixen els escacs dues
vegades.
En un primer moment, en una escena de
poc més d’un minut de durada veiem com l’Hermione entra al menjador i troba a
en Harry i a en Ron jugant una partida d’escacs màgics; un escacs que funcionen amb la veu i
que les peces es destrueixen les unes a les altres. En el següent enllaç es pot
veure l’escena: https://www.youtube.com/watch?v=IwjZ1J2b8UY. En Harry mou el cavall a e5, i en
Ron se’l menja, o el destrueix en aquest cas, amb la dama. I s’acaba a aquí.
Però més endavant, en la mateixa
pel·lícula, ve un moment clau. Per esbrinar un secret, els tres protagonistes
han de passar unes proves i viatjar per les catacumbes de l’escola. En un
moment donat, en una gran sala, veuen que hi ha un tauler d’escacs gegant i, al
fons de la sala, una porta que els ha de donar accés allà on volen anar.
Innocent, primerament intenten passar caminant, però les peces blanques no els
hi permeten. És quan es donen compte que, per passar al següent nivell, han de
jugar la partida. Estèticament és una de les partides vivents més
espectaculars: https://www.youtube.com/watch?v=A7th4ecHiFc. Després d’uns quants va i vens,
s’assoleix la següent posició en la que la dama blanca pren el peó de d3,
amenaçant l’alfil de caselles negres que, en la pel·lícula, era en Harry.
La pel·lícula comptava amb
l’assessorament del Mestre Internacional Jeremy Silman, autor d’un dels millors
llibres d’aprenentatge per a aficionats: “The Amateur’s
Mind”. Silman explica
cert desencís per les exigències de la productora a l’hora de gravar aquesta
escena, doncs a la pel·lícula, qui es sacrifica és en Ron, que és el cavall
negre de g5, perquè en Harry pugui fer l’escac i mat i seguir amb els propers
assalts. No obstant, la solució que es dóna a la pel·lícula no és la més
eficient des d’un punt de vista tècnic. A més, després, en els agraïments
comenta que surt des
Dama per d3, torre c3 (deixant la
casella c5 lliure perquè l’alfil d’a3 hi pugui anar), dama per c3, cavall h3
escacs (sacrifici d’en Ron), dama per h3 (aquesta dama és com la màxima
malfactora, perquè s’ho menja absolutament to) alfil c5 escac, dama e3 i alfil
per e3 escacs i mat.
Així doncs, en aquesta pel·lícula els
escacs serveixen com a camp de proves per oferir un espectacle
estètic de primera magnitud, doncs la batalla és èpica i els efectes especials es llueixen, i
serveix per dotar de protagonisme a un dels personatges secundaris.
A més, serveixen als protagonistes per
aconseguir uns punts especials de cara a la classificació de les diferents
“cases” que hi ha a Hogwarts. Per la partida d’escacs n’aconsegueixen 50 punts
per “la millor partida d’escacs mai jugada a Hogwarts” en paraules d’Albus
Dumbledore.
Màscares
Pel·lícula
francesa d’intriga i misteris de 1987. Un bon homenatge al cinema de Hitchcock
en el que l’acumulació de petits detalls al llarg de la història permet a
anar descobrint als diferents personatges.
La
història és la d’un presentador de televisió de bastant èxit que convida
a la seva casa de camp a un escriptor que li ha d’escriure les memòries. En un
entorn idíl·lic, els passejos pels jardins, els partits de tennis i les
partides d’escacs van omplint un dia a dia pausat i tranquil, que s’allunya de
la presumible activitat frenètic del dia a dia d’un presentador de televisió
com ell.
El
presentador se’ns presenta com una persona afable, simpàtic, que sempre està
content i que es preocupa amb devoció per la seva fillastra i els seus empleat.
No obstant, poc a poc es van descobrint les intencions de l’escriptor, que no
són el que semblaven a l’inici de la pel·lícula. Així, en un doble joc de
fer veure que fas una cosa, i en secret anar investigant d’altres, la trama
avança fins que descobrim un fosc secret familiar. L’escriptor, amb l’ajuda de
la fillastra, intentarà fer sortir a la llum totes les ombres de la família.
Els
escacs aquí, il·lustren aquest doble joc d’ordir plans sense que l’altre se
n’adoni i de mantenir en secret les teves intencions. Un joc com els escacs
afavoreixen a posar de manifest la tensió psicològica d’un duel entre dues persones,
com el que es dóna en aquesta pel·lícula.
Pel·lícules
d’escacs
El setè segell
El setè segell (“Det
sjunde inseglet”) és una pel·lícula sueca de 1957, dirigida per un dels grans
cineastes de la història: Ingmar Bergman.
Amb aquesta
pel·lícula es va establir com un dels grans directors, i moltes de les seves
escenes s’han convertit en autèntiques icones, com quan al principi de la
pel·lícula, apareix La Mort a la platja:
Ambientada
a finals del segle XIV, en plena pesta negra, el protagonista Antonius Block torna
de les creuades a casa en companyia del seu escuder. En el seu camí de tornada,
es troba amb La Mort, qui li dóna un temps extra mentre juguen una partida
d’escacs.
Durant
tot el viatge, els protagonistes tenen dubtes existencials, es plantegen l’existència de
Déu, el temps perdut, el llegat que deixen en questa vida, etcètera. Comença la pel·lícula amb el protagonista
estès a una platja perduda. Com si hagués parat a descansar amb el seu company
i els cavalls. És l’inici de la pel·lícula, al minut 2:20, quan apareixen els
escacs: https://www.youtube.com/watch?v=QnVbpq6vQfc
i quan el protagonista comença la partida amb La Mort.
-“¿Tú juegas al ajedrez?”-,
- “Sí, ¿cómo lo sabes?”-;
-“Lo he visto en cuadros y oído en canciones”- Aquí es
veu que els escacs traspassen el propi món dels escacs, i serveixen
d’inspiració a artistes d’altres disciplines.
Més
endavant, en un confessionari es manté la següent conversa. Antonius Block no
sap que dins del confessionari està La Mort, enganyant-lo:
-“Què serà de nosaltres, els que volem creure i no podem (...)
Jo vull entendre, no creure. No podem afirmar el que no es pot demostrar. Vull
que Déu em tendeixi la seva mà, m’ensenyi el rostre i em parli”-;
-“[Sobre si Déu no existeix] Ningú no pot viure mirant a la mort
i sabent que camina cap al no-res”-.
-“Avui ha vingut a buscar-me la mort, estem jugant
una partida d’escacs. És el temps extra que em dóna la oportunitat de
fer quelcom (...) En aquesta hora sento amargura pel temps perdut (...) per
això vull usar aquest temps extra en una acció única que em doni pau (...) gràcies a
una combinació d’alfils i de cavalls que encara no m’ha descobert. Una
jugada més i li guanyaré la dama”-;
-“Ho tindré en compte”- I és quan es descobreix l’engany; s’alça
la mort, Antoniu Block es dóna compte i li diu que quan es tornin a veure, ell
ja haurà trobat una sortida. El
protagonista s’autoafirma aleshores: -“jo, Antoni Block jugo als escacs amb la mort”-.
Avança
la pel·lícula i cap al minut 55 es tornen a trobar. Antonius Block està fent un
pícnic amb la companyia teatral, cuidant a una noia i al seu nen petit, un
nadó, i decideix anar a passejar sol. Els comediant de la companyia teatral es
diuen Josep i Maria, i tenen un nadó. Vaja, vaja, vaja. Aleshores, mentre
camina sol, es torna a trobar amb La Mort:
-“T’estic esperant”-
-“Aquí em tens”-
-“Perquè et mostres tant animat?”-
-“És cosa meva”-
-“Ara perdràs el cavall”-
-“Ja el tenia perdut”-
-“Em tenies enganyat?”-
-“Doncs sí, has caigut a la trampa. Escac!”-
-“No es pot jugar atropelladament, aquest és un joc lent”-.
Al
final, desencantat amb la vida, el protagonista va a trobar als boscos a La
Mort. Cap a la hora i vint de pel·lícula, es tronen a trobar per acabar d’una
vegada amb la partida: -“Acabem ja la nostra partida”-; -“Et toca a tu”- La
Mort mou i li captura la dama. El comediant veu, des de lluny, al protagonista
jugant als escacs amb La Mort. -“No està sol, no ho veus? Està jugant una partida
d’escacs amb La Mort. Intentem escapar, estan absorbits pel joc i si marxem
sense fer soroll no se n’adonaran”-; -“No estàs atent al joc, és que no
t’interessa res?”- Molt enfadat, tira les peces damunt del tauler, com
intentant despitar La Mort -“Escac i mat a la propera jugada”-; -“Ja ho sé”-; -“Has fet ja la
teva bona acció?”- Aquesta escena és metafòrica de que, mentre el
cavaller està despistant a La Mort, els comediants, que tenen un nadó, intenten
escapar. Però La Mort sempre guanya, i guanya la partida d’escacs també. No
obstant, tot i guanyar la partida, el deixa viure més sota l’amenaça de que la
propera vegada que el vegi, se l’endurà tant a ell com a tots amb els que
estigui. I el protagonista li demana: -“Ens confessaràs el teu secret?”-; i La
Mort diu: -“Jo no tinc cap secret, jo no sé res”-. Ni la pròpia Mort sap quin
és el misteri de la vida, el perquè estem aquí, d’on venim i cap a on anem.
Al
final, el protagonista torna a casa i l’espera la seva dona. Talment com
Ulisses. El viatge l’ha cuit, un viatge de 10 anys. “Allò ha passat, i estic cansat. No
sento res. Però estic cansat”.
“I
quan el xai va obrir el setè segell, en el cel es va fer un silenci com de
mitja hora i vaig veure set àngels que estaven dempeus davant de Déu, als que
se’ls van donar set trompetes. I els set àngels de les set trompetes, les van
començar a tocar. El primer àngel va tocar la seva trompeta, i caigueren granit
i foc blablabla” Molt apocalíptic.
La
imatge final, tot asseguts a taula, giren els caps i fixen la mirada cap a un
nouvingut. La Mort, que els ha trobat a tots. Ha estat esperant tot aquest
temps, tota la pel·lícula. Se’l queden mirant a la cara, sense ni aclucar els
ulls pràcticament, afrontant el destí inevitable i, de cop, el matrimoni de
comediants i el nadó són alliberats. És la bona acció del cavaller.
“Aquí estem
noble senyor”
La partida d’escacs
És
una pel·lícula de 1994 ambientada l’any 1828. “La partida d’escacs” és la
història d’un pobre desgraciat (en Max, un nen orfe de 12 anys) que es vol
suïcidar, i que és salvat in extremis per un capellà que l’ensenya a
jugar a escacs, tot i que a la primera partida que fan ja guanya el nen.
El
capellà es converteix en el seu mentor, enduent-se’l per tota Europa a
jugar a escacs per diners. El protagonista és un ésser turmentat que a
vegades recorda
al Mozart de la pel·lícula “Amadeus”: un geni incomprès que no pot
contenir ni gestionar la seva pròpia genialitat. Amb el capellà, fan una
parella de morts de gana que es dediquen a viatjar i a explotar el talent
natural del noi, que és nen és un prodigi. Passen els anys a tavernes, a places
fent exhibicions, etc. Quan han passat els anys, el nen (que ara ja és un noi)
i el mestre esperen poder enfrontar-se amb el que és considerat el millor
jugador del món, Howard Stauton, convençuts de que podrien guanyar-lo i obtenir el
prestigi, la fama i els diners que anhelen per poder sortir, pràcticament, de
la mendicitat.
Stauton,
temorós de perdre la corona, els demana unes
condicions que creu que no assoliran mai. Una suma de diners exagerada
per la parella de protagonistes. Amb el que no compta Stauton és amb que una
aristòcrata de la època els convida als dos a la seva mansió: imagineu-vos el
típic castell al mig de la muntanya, amb uns jardins espectaculars, plens de
racons, etcètera. Tot molt luxós, i quelcom en joc: el títol de campió del mon i la mà de la seva
filla.
L’aristòcrata
es farà càrrec de la suma de diners que demanava Stauton per tal de jugar el
matx. Durant tota la pel·lícula, el protagonista mostra un comportament malsà davant
les noies, i és que té por de morir sense haver trobat l’amor de la seva
vida; és per això que està molt emocionat amb el premi, valorant més la filla
que no pas la corona de campió del món.
Comença
el matx guanyant l’aspirant. Però, abans de la segona partida, Stauton s’ho
manega per trobar-se amb en Max pels jardins i li proposar pactar el resultat
de la segona partida (el matx es decidiria a qui guanyés dues partides, sense
importar el número de taules que fessin. Que, cosa curiosa, no van fer-ne cap).
Estem en el moment en el que Stauton li ofereix el pacte: Ell perdrà
expressament, el protagonista es casarà amb la filla de l’aristòcrata i al cap
d’uns mesos, renunciaria al títol de campió mundial admetent que la segona
partida del matx estava pactada, retornant el títol a Stauton. Es posen d’acord
i decideixen fer-ho a lo gran: pacten una partida especial, la partida més
extraordinària de la història, una partida capaç de fer embogir als que la juguen.
Una partida que, per la seva complexitat, faria indetectable la trampa i ningú
podria retreure a Stauton no haver vist la continuació guanyadora. Perquè la hi
ha. Una combinació d’un altre món. Acorden no veure aquesta combinació i que el
protagonista guanyi la partida, però al dia següent, davant del tauler, Stauton
traeix la confiança del nostre protagonista, i decideix seguir amb la
combinació mortal.
La
traïció fa embogir encara més al protagonista, li agafa febre i sembla que
l’indisposa per seguir el matx. Mentrestant, també sent la traïció de la filla
de l’aristòcrata, qui prèviament li havia fet creure que volia casar-se amb ell
perquè havia sentit que Stauton pegava a les seves amants, entre altres
perversions. Tenim al protagonista totalment neuròtic, delirant, sentint-se
traït i amb la partida més important, la partida que ho decidirà tot, a
l’endemà. Tota la seva vida dedicada als escacs per arribar a aquest moment,
absolutament trencat. Què passa? Convido als oients que vegin la pel·lícula.
La
pel·lícula es pot trobar a Filmin, i només hi ha un comentari, de Nestor
Hidalgo, de Sensacine que diu: “Lo mejor: el torbellino corporal de la interpretación de
Denis Lavant (que és el protagonista)”
Queen of Katwe
Una de les meravelles dels últims
anys. Una pel·lícula de 2016 basada en una història real i amb el segell Disney al darrere. O sigui,
prepareu-vos per plorar. I de què va la pel·lícula? De l’esforç personal, de la
superació, l’amistat i la passió per una afició que permet als protagonistes
ser feliços i superar les adversitats que la posició inicial de la vida els hi
ha donat, doncs són la comunitat més pobre d’una comunitat molt pobre. És una
pel·lícula que té tots els elements per convertir-se en un clàssic, ideal per
veure amb tota la família i deixar-se inspirar per la història de Phiona
Mutesi.
A la pel·lícula, la Dama de
Katwe, es
presenten els escacs com a eina igualadora. A un dels primers campionats al que
van, els nens i nenes més pobres de la zona més pobra de la ciutat més pobra
són capaços de guanyar a l’equip d’alumnes “pijos”.
S’envia aquest missatge que més d’una vegada s’ha
enviat, però que pot ser perjudicial, perquè deixem d’analitzar altres factors. El missatge
que s’envia és el de que, en els escacs, no importa la situació personal de
cadascú, no importa la classe social, ni la condició física. Qualsevol
pot posar-se davant del tauler, i es poden veure subvertits els ordre socials. Evidentment, res és tan
senzill com això. Per començar, la protagonista de la pel·lícula s’ha
d’esforçar molt més per aprendre a jugar a escacs perquè directament no sap
llegir, sense comptar que ha de compaginar la feina d’anar a vendre el blat al
mercat, amb els estudis nocturns d’escacs. Estudis nocturns que ha de fer a la
llum d’una espelma, que no pot tenir tota la nit encesa perquè va cara la cera
o el component que facin servir.
És a dir, que les condicions
socials de cadascú sí que influeixen. Després, no se li pot negar
el mèrit terrible que, inclús davant de totes adversitats, guanyin a l’equip de
“pijos”. Però això ja és una altra cosa.
La pel·lícula també toca el clàssic
desencís i dilema de si la ignorància fa la felicitat. Mentre la protagonista era una noia pobra,
sense conèixer més món que el que tenia davant dels ulls, la seva vida, tot i
ser complicada, es podia dir que era tranquil·la i feliç, però quan
tasta la victòria i la derrota, la seva vida es torna molt més complicada i en alguna ocasió ella mateixa
maleeix que l’entrenador s’hagi esforçat tant per portar-la a un món que no el
considera com a propi.
Amb tot, els èxits i l’exemple de Phiona
Mutesi van
inspirar a tota la nació, i els escacs van ser l’eina amb la que dotar de
confiança, alegria i oportunitats a un
grup de joves jugadors i jugadores.
Knights of the South Bronx
Podríem
dir que és la pel·lícula precursora de “La dama de Katwe”. “Knights of the
South Bronx” també està basada en fets reals, i es va filmar onze anys
abans que “La dama de Katwe”, l’any 2005.
Es
pot veure completa al Youtube: https://www.youtube.com/watch?v=z0mitSiOQUM
El film explica la història d’un grup
de nois i noies que van a la mateixa classe d’una escola d’una zona
conflictiva del Bronx. Només començar la pel·lícula ja et mostren que la zona és ‘xunga’
quan, en mig del carrer, hi ha un tiroteig a plena llum del dia. Fantàstic. Però a part, a
mesura que avança la pel·lícula, veiem com un dels pares
dels nens està a la presó, i com la mare d’una altra és drogodependent. Així doncs, en aquest ambient
marginal, la
classe és ingovernable.
L’adult protagonista és un executiu
que perd la seva feina i decideix dedicar-se a l’ensenyança fins que no en
troba una altra. Però, poc a poc, i a través de guanyar-se als seus alumnes amb
els escacs, va perfilant la idea de dedicar-se a l’ensenyança. Aleshores té
problemes amb la seva dona, que no vol haver de canviar de vida, perquè la
diferència de sous entre un executiu i un professor d’institut públic, institut
que amb prou feines pot comprar llibres de text, faria que perdessin categoria
social.
No obstant, en un moment crític en el
que un dels seus alumnes és apallissat per una banda de delinqüents que li esta
fent la vida impossible, la seva dona veu al seu home en acció, desvivint-se
pel noi, i recorda l’home de qui es va enamorar i a qui la feina i els
maldecaps havien fet pràcticament desaparèixer. És aleshores quan el
protagonista compta amb el suport de la seva família per dedicar-se en cos i
ànima a animar als nens i nenes a participar en els diferents campionats
d’escacs que hi ha, fent hores extres abans i després de l’horari lectiu, i organitzant mercats de cap de
setmana per
aconseguir finançament per fer els desplaçaments i pagar les inscripcions als
campionats.
Els escacs als nens i nenes els
serveixen per disciplinar-se per apoderar-se i per somniar amb un futur
fora de la complexitat i perillositat del Bronx, doncs molts d’ells somnien amb una beca
universitària gràcies
als escacs.
La pel·lícula està plena de
referències als escacs, plena de metàfores i de tòpics. Des de les simultànies
al parc fins al
missatge, altre cop pervers, de que els escacs ens igualen a tots. Nosaltres insistim en que es
crea la falsa idea de que no importa d’on vinguis ni de quins recursos
disposis, sinó que sobre el tauler tots som iguals. No és el mateix estudiar
amb un fort programa informàtic que no saber ni llegir, i haver d’estudiar de
llibres antics que et provoquen atacs d’asma per la pols.
Es escacs en general estan ben
tractats. En el minut 21 aproximadament és quan presenta els escacs a la
classe, i els hi diu que:
-Imagineu-vos que
us dic que podeu governar el món, el vostre propi món-
-Li diria que ha
consumit substàncies il·legals i trucaria a la policia-
-No, no els
truquis encara. Senyores i senyors: Observin el seu món en la seva
totalitat!- [I
assenyala el tauler d’escacs que té sobre l’escriptori]
-És una mica
pla...-
-Els ensenyaré,
nois i noies, com es juga al magnífic joc dels escacs. Vinguin aquí, si us plau
(...) Jugar a escacs és com portar al teu cervell al gimnàs. Si augmentes el múscul del
cervell, ningú podrà vèncer-te mai (...) Si guanyes una partida
d’escacs, ningú podrà dir-te que ets estúpid- [Això ens recorda a la cita que
s’associa a Blaise Pascal que diu així: “Els escacs són la gimnàstica de la
ment”].
Tots s’animen a aprendre, i l’amor pel
joc és immediat.
Un altre exemple de com tracten els
escacs el trobem quan el nen que té el pare a la presó el visita, després de
vuit anys sense veure’l. Parlant amb el seu pare, es donen compte de que els
dos són aficionats als escacs, i fan una partida. El pare, mentre juguen la
partida, li diu que no prengui males decisions, que no es deixi endur pel primer impuls.
Que a ell li va passar, es va ofuscar, i va acabar a la presó. Subtilment ens
estan dient que els escacs t’ensenyen a pensar-t’ho dues vegades i a fer
autocrítica. Cosa
que també va dir en Kubrick en relació a les seves pel·lícules. Al sortir d’allà, el
nen es dirigeix cap als delinqüents que li estan fent la vida impossible, i els
hi planta cara. És a dir, els escacs també ha servit per fer més estrets els
vincles familiars i
per augmentar la confiança en si mateix.
En qualsevol cas, pel·lícules com
aquesta o com “La dama de Katwe” allunyen la imatge de l’escaquista com a
persona turmentada, i ens mostren que els escacs tenen la capacitat de fer
feliç a les persones que el practiquen, i que enforteix els vincles de la
comunitat.
El juego de Arcibel
Pel·lícula
argentina de 2003 en la que el protagonista, periodista d’escacs en un
diari on també fa els mots encreuats i l’horòscop, és empresonat aparentment
per una equivocació. Una crònica escaquística és considerada, pel règim
dictatorial, com un discurs subversiu i l’Arcibel passa a ser un pres polític. Es
passa tota la seva vida a la presó, on coneix a altres presos polítics amb els
que desenvolupa amistat i amb els que juga a escacs.
Més
endavant, l’Arcibel concep un joc nou que servirà per comunicar-se amb els
revolucionaris que hi ha fora de la presó i ordir d’aquesta manera la
revolució. D’aquí el nom de la pel·lícula.
En
la pel·lícula, els escacs són presentats com un element més de la personalitat
complexa i inconformista del protagonista; un protagonista instruït en les
lletres, les ciències i la filosofia. També, en un moment, es presenta els
escacs com a treball d’artesania, doncs la primera persona que coneix a la
presó, que acaba sent el seu amic, li regala un tauler i unes peces tallades
per ell mateix d’una capsa de llumins.
Maximum
Shame
Arribem
a una de les millors-pitjors pel·lícules que hem vist mai. És d’aquelles
pel·lícules que, com més veus, mes t’agrada! És com la ja cèlebre frase: “Com pitjor,
millor”. Pel·lícula amb un 3,3 a filmaffinity i un 2,8 a IMDb,
que són les dues pàgines webs de referències de crítica cinematogràfica.
És
cinema independent. Es pot veure a Filmin i, la nota de filmin, no és pas tant
dolenta. Té un 6,5 tant de crítica dels usuaris com de la premsa. Del cineasta, Carlos Atanes,
diuen que “ha desenvolupat tota la seva filmografia al marge de la indústria,
des de la més absoluta independència”. A veure, veient la pel·lícula ens
estranya, doncs vendre una idea com aquesta ha de ser difícil. No obstant, es
veu que té bones crítiques, especialment britàniques i estatunidenques,
comparant-lo amb cineastes com Cronenberg, Lynch o Jodorowsky. Aquest detall de
les crítiques britàniques ens podria explicar el perquè la pel·lícula està feta en anglès
quan tots els actors i les actrius són catalanes i espanyoles.
La
pel·lícula té múltiples referències als escacs. De fet, comença el film amb una
reflexió que ja ens podríem conèixer de memòria, pels cops que s’ha fet servir:
“Sabies
que el número de partides possibles d’escacs és superior al d’àtoms que hi ha a
l’univers? Un u seguit de vint zeros. Es diu el número de Shannon perquè
el va calcular el matemàtic Claude Shannon. Cent vint zeros... Són molts zeros.
Més que els del número de Gúgol, que només té 100 zeros”. És una escena en la
que una parella està al llit, la dona, que sembla que estigui entregant qualitat enllitant-se
amb aquest home, li explica a al senyor tot això, i altres històries d’altres
números fins que es queda adormida. En aquest moment és quan l’home per fi
reacciona; fins aleshores només estava posant cara d’espantat, i ens deixa
sentir els seus pensaments que, d’altra banda, són apocalíptics i venen a dir
quelcom com: “pobreta que m’ha dit ‘fins demà’, no sap que aquesta nit el món
desapareixerà”.
Està
convençut de que aquesta nit el món deixarà d’existir perquè un forat negra el
xuclarà. Intenta posar-se dempeus, però cau sota el llit i entra en una altra
dimensió, una espècie de món oníric com podria ser el d’Alicia al país de les meravelles en
el que hi ha una dama negra boja que domina el món. Un món ple de runes, doncs es
veuen amb prou feines dues o tres sales, que semblen ser naus
industrials abandonades. Tot com amb molt poc pressupost, però a mesura
que va avançant la pel·lícula, s’apodera de tu aquell plaer culpable que et fa
seguir fins al final. De què va la història? Qui sap... Un món imaginat o
alternatiu a través del qual es pot accedir perquè el forat negre t’ho permet.
I amb moltes metàfores d’escacs com, per exemple: https://www.youtube.com/watch?v=ceqPETjEXy4
Al
minut 1:07 de la cançó diu: “Les peces d’escacs ja han estat repartides, la partida està
sota el control de la dama negra (...) no hi ha alternativa, no hi ha elecció,
però no podria escollir? No en aquest tauler!”
També,
en diversos moments de la pel·lícula es fa la pregunta: “Saps que és un
gambit? És una obertura en la que es sacrifica una peça per aconseguir avantatge.
Normalment es sacrifica un peó, però també es poden sacrificar altres peces”.
En
definitiva, és una pel·lícula inspirada en la dualitat inherent als escacs:
blanc-negre, acció-pensament, realitat-ficció, etc. De fet tota la pel·lícula
podria ser una faula, la història d’una partida. Com un cineasta se sent quan juga
a escacs, entrant en un món desconegut, un món hostil i pervers en el que només
pot quedar un. Segur que hi ha moltes lectures.
Altres exemples
La Regina degli Scacchi
Queen to play
Lang Leve de Koningin
Final Move
Life of a King
Le Tournament
La tabla de Flandes
La diagonal del loco
El jugador de ajedrez (2014)
The Chess Players (1977)
La defensa Luzhin
Pawn Sacrifice
El jugador de Ajedrez
Desde Rusia con amor
Rondo (1966)
Schachnovelle
The Dark Horse
Le joueur d’echecs
Jaque al Asesino
El hijo de Caín
La reina del ajedrez
Blade Runner
Independence Day
The Kingdom of Heaven
Sherlock Holmes: A Game of Shadows
X-men
The Thomas Crown Affair
Revolver
A chess sonata in 8 movementes
Fresh
La pregunta del
dia Quina és
la teva pel·lícula d’escacs preferida, i perquè?
Podeu
respondre a: coolturaescacs@gmail.com
Bibliografia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada