Són Notícia:

LLIGA CATALANA
TORNEIG CANDIDATS

dimarts, 10 de març de 2020

Woody Allen i Escacs. Facilitat per Cooltura Escacs



Woody Allen

Vam començar la primera temporada amb Stanley Kubrick, un gegant del cinema. I vam iniciar la segona parlant de Marcel Duchamp, l’Artista de principis del segle XX. Dos monstres de les seves respectives disciplines dels que, més o menys, qualsevol persona n’ha sentit a parlar. És la manera, agafar aquestes grans figures i portar-nos-les al nostre terreny, per presentar-les des de la novetat. Des d’aquest racó que són els escacs pel que tantes i tantes persones han transitat algun moment.

Per qui podríem seguir? Em sona haver vist jugar a en Woody Allen a escacs, en alguna de les seves pel·lícules. Ho hauria de repassar perquè si fos cert, estaríem parlant d’un dels cineastes més guardonats i influents. Ha guanyat 4 Òscar (2 per la pel·lícula “Annie Hall”, 1 per “Hannah i les seves germanes”, i un altre per “Midnight in Paris”) i diversos premis més com els BAFTA o els Globus d’Or. A banda de ser extremadament prolífic. Des de 1969 ha produït un total de 45 pel·lícules. Com a curiositat, és habitual veure’l com a protagonista de les seves pròpies pel·lícules.

Una ràpida cerca em mostra que no només en Woody Allen ha pensat en escacs, sinó que altres artistes l’han pensat a ell pensant en escacs. Perquè em ressonen ara els versos de Borges “¿QuéDiosdetrás de Dios la trama empieza?”? En aquest sentit, l’artista MirkoBrkuljanli ha dedicat una de les seves obres [un altre dia parlarem d’aquest artista perquè dedica gran part de les seves obres als escacs]:


I sí, efectivament, fent una mica de submarinisme per la xarxa veiem que els escacs apareixen diverses vegades al llarg de la filmografia de Woody Allen, i no només en la filmografia. Per exemple, en una entrevista en un programa de televisió, el “A life in film”, en Woody Allen fa una comparació entre les pel·lícules mudes i el cinema sonor, amb els escacs. La metàfora que fa és que el cinema mut és al cinema sonor el que les dames són als escacs: un joc molt més senzill. Fantàstic! Qui va ser que va dir que, en comparació amb els escacs, les dames són un joc per carteristes?Durant l’entrevista comenta que a ell li hagués agradat fer gags muts, o una pel·lícula muda, però que no té la motivació suficient com per fer-la, existint el so. Però que, no obstant, algun experiment va fer a la pel·lícula “Sleeper”, de 1973. Això també passa sovint amb els escaquistes; la obsessió pels escacs és enorme, però, en general, no tenen cap interès per cap altre joc de taula. Per què haurien de jugar a res més, tenint els escacs?

Tant és. Seguim amb en Woody Allen i en com els escacs van apareixent a les seves pel·lícules. Un altre exemple és la pel·lícula “What’s New Pussycat”, de l’any 1965.Ell n’és el guionista, no el director. Però també apareix com a actor. En un gag inofensiu fa aparèixer els escacs d’una manera força habitual. L’escena es situa en una terrassa d’un bar, que pot recordar a l’època de la bohèmia francesa. En una taula de la terrassa, ell i una noiaestan fent una partida. Sembla que la noia en sap més que ell, perquè juga amb força determinació, com bastant segura de si mateixa. A ell se’l veu poca cosa, i la única manera que té de guanyar sembla que sigui fent trampes: quan la noia ha efectuat el seu moviment, en Woody Allen fa veure que saluda a algú, i quan la noia es gira per veure a qui saluda, ell aprofita per treure una peça del tauler.

És una escena fàcil d’imaginar per la gent que no està acostumada a jugar. Quan alguna persona de fora del món dels escacs s’assabenta que, durant el transcurs d’ una partida de campionat et pots aixecar per anar al lavabo o sortir a estirar les cames, una pregunta recurrent que em fan és: “i si et fa trampes mentrestant, traient-te una peça?”. Òbviament els escaquistes sabem que això no pot passar, però no deixa de ser graciós. En el següent enllaç es pot veure el gag: https://www.youtube.com/watch?v=HZsCLqZidCM

El següent fotograma és de la pel·lícula “The Front”, de 1976. Ell tampoc n’és el director, però sí un dels protagonistes principals. En el fotograma, se suposa que els dos protagonistes estan jugant una partida a un club d’escacs de Nova York. Per això es veu una filera de taulers que, com a mínim, estan ben muntats.  De fet, s’intueix que estan jugant una espanyola.


Més tard, al 2009, a la pel·lícula “Si la cosa funciona” els escacs apareixen com a complement de la personalitat del protagonista, que és un físic teòric retirat amb aires de grandesa, doncs diu que va estar a prop de guanyar el premi Nobel. El protagonista es dedica a donar classes d’escacs a nens i nenes, i els seus mètodes d’ensenyança són poc ortodoxes: en una ocasió esbronca a una alumna al parc, apostant-se diners, perquè no hi ha manera de fer-li entendre que no s’ha de menjar el peó emmetzinat; i en una altra ocasió té una baralla amb la mare d’un nen, perquè suposadament li ha tirat les peces pel cap (https://www.youtube.com/watch?v=auG0M3vDWwc)

Però, potser el més curiós de la relació de Woody Allen amb els escacs és una comèdia que va escriure i li van publicar al “The New Yorker” l’any 1966. El text és un intercanvi epistolar entre dos jugadors, en el transcurs d’una partida postal. Es pot llegir en el següent enllaç: http://maxxwolf.tripod.com/woody.html.

La comèdia es titula “TheGossage – Vardebedian Papers” i comença amb un dels jugadors, en Gossage, descobrint un error. Es veu que correus li va retornar la carta que contenia la jugada vint-i-dos i que, per tant, l’escac i mat que li anunciava el senyor Vardebedian en la última carta, no era tal. Lo bo és que el mat li cau a la jugada 44! O sigui, portaven mitja partida jugant partides diferents! El to educat de les primeres cartes, en les que es demanen disculpes pel malentès i en les que s’ofereix continuar la partida tal com estava, però tenint en compte aquest moviment perdut, va deixant pas a un augment de la tensió i una creixent enemistat. No cal dir, que en Gossage i en Vardebedian no es posen d’acord entre ells, i cadascú segueix la seva pròpia partida, fins a fer-se mat l’un a l’altre.

Com a curiositat, apuntar que en una de les cartes es menciona a Nimzowitsch! Aaron Nimzowitsch, probablement l’escaquista de capçalera de l’escola hipermoderna. La seva obra “El meu sistema” és un clàssic. Perquè els clàssics són clàssics? No t’ho sabria dir, però ho reconeixereu quan ho veieu.


Bibliografia