Rabiosa Actualitat d'Escacs: Escacs i Literatura. Facilitat per Cooltura Escacs

Escacs i literatura

El síndrome de Kotov. Una relació entre els escacs i la literatura.

Les connexions entre els escacs i la literatura són innumerables. Són com arrels i branques d’un mateix arbre que es mesclen i s’entrellacen, compartint personatges, ficcions, realitats i colors. És per això que és impossible fer un decàleg general de les relacions entre la literatura i els escacs, o viceversa. Per no entrar en la literatura escaquística. La tesi d’aquest article és que l’art dels escacs i el de la literatura estan íntimament lligats, i la intentarem demostrar en un viatge més personal:

“Em moc una mica de la meva butaca, i agafo el primer llibre amb el que em topo: “La volta al món en 80 dies”, i em pregunto què tindrà d’escaquístic aquesta fantàstica obra del pioner de la ciència ficció Jules Verne.

El protagonista, en Philleas Fogg, es troba en el “London’s Reform Club” abans de realitzar la famosa aposta que el durà a fer la volta al món en 80 dies. En el club, segons ens diu el text original, els cavallers juguen a escacs. Ja tenim una petita arrel de la que tirar.

En Philleas Fogg, no obstant, no juga als escacs. Juga al “Whist”, un joc de cartes de gran popularitat, amb un fort component de càlcul, i molt associat a la intel·ligència. Tinc la sensació de que tornarem al Whist.

Segueixo tirant de l’arrel “Verniana” i trobo una novel·la on sí que apareixen els escacs d’una manera més rellevant: “Hèctor Servadac”, de 1877.

Hèctor Servadac és una novel·la estranyíssima, en la que es planteja una catàstrofe astronòmica quan cau un meteorit a la Terra, i s’endú per davant tot el tros que engloba Gibraltar, Ceuta, Malta i Argelia. És en aquesta tros on es troben els nostres protagonistes: un almirall de l’exèrcit francès i el seu ajudant que van trobant diferents personatges al llarg de la seva aventura. La diversitat dels personatges és el pretext pel qual Jules Vernes treu a relluir els seus “fascinants” prejudicis racials.

Destaquen els dos anglesos, que tenen estan disputant una partida d’escacs des d’abans de la catàstrofe, i que apareix en el capítol XIII d’aquesta manera:

“Si vostè m’ho permet, li prendré l’alfil- va dir el brigadier Murphy que, després de dos dies de vacil·lacions, es va decidí finalment a fer aquesta jugada, profunda i detingudament meditada. –M’és impossible impedir-ho-, va respondre el major Oliphant, absort en la contemplació del tauler d’escacs. Això tenia lloc en el matí del 17 de febrer, de l’antic calendari, però va passar tot el dia sense que el major Oliphant respongués a la jugada del brigadier Murphy. Feia ja quatre mesos que havia començat aquesta partida d’escacs i els dos adversaris no havien fet, fins aleshores, més que vint jugades. Ambdós eren de la il·lustre escola de Philidor, que diu que ningú serà un bon jugador si no és capaç de manejar bé els peons, als que anomena l’ànima dels escacs. Per aquesta raó, no s’havia mogut cap peó sense prèvies i profundes meditacions. I és que el brigadier Henage-Finch Murphy i el major sir John Temple Oliphant no deixaven res a la casualitat, i sota cap circumstància feien res sinó és que abans ho havien meditat molt. El brigadier Murphy i el major Oliphant eren dos oficials il·lustres de l’exèrcit anglès, a qui la sort havia reunit en una estació llunyana i que, en les seves estones d’oci, es distreien jugant a escacs (...) I el brigadier i el major havien torna a col·locar sobre el tauler les peces caigudes per la sacsejada i continuaven jugant flemàticament la seva interminable partida. Potser els alfils, els cavalls i els peons, més lleugers que abans, es mantenien pitjor que en altres temps sobre la superfície del tauler, especialment els reis i les dames, ja que al ser més grans, s’exposaven a caigudes més freqüents; però, amb alguna precaució, Oliphant i Murphy van concloure en assegurar sòlidament el seu petit exèrcit de marfil (..)”

Jules Verne demostra que té coneixements del joc. Al llegir el fragment em criden l’atenció dos detalls:

· Els jugadors estan abduïts en la seva partida d’escacs, inclús vagant pel sistema solar en forma d’esteroide a la deriva. Verne, si no era ell mateix un jugador d’escacs, coneixia la ment del jugador. De la mateixa manera que han intentat capturar aquest moment d’embadaliment altres artistes, com Marcel Duchamp.

· Els noms dels oficials: El brigadier Murphy i el major Oliphant. Jules Verne era un gran aficionat, com la majoria d’escriptors, als dobles sentits i als jocs de paraules. La pròpia novel·la, H. Servadac, és Cadàvers al revés. L’editor es va interposar entre el final que tenia preparat Jules Verne i els seus propis personatges. Però bé, com deia: Murphy és una clara al·lusió a Morphy, el gran jugador estatunidenc, i Oliphant és elefant, l’avantpassat més directe de l’alfil.

Sembla que l’arrel Verniana ja ens ha donat algun fruit. No obstant, abans d’abandonar-la, podem seguir amb els jocs de paraules, ja que si aquestes suposicions són certes, hi ha una altra al·lusió en l’obra de Jules Verne. Publicada pòstumament, “El secret de Wilhelm Storitz” és una versió de “L’home invisible”, de H. G. Wells. Wilhelm Steinitz va ser el primer campió mundial, oficial, d’escacs.

Els escacs que inspiren a Verne van donar el salt a la realitat de la mà de l’escultor Paul Corbineau, que el 2011 va exposar a Nantes, ciutat natal de l’escriptor, un tauler inspirat en les novel·les del pioner de la ciència ficció:

Bé, la nostra arrel comença a créixer. Però abans de seguir amb aquest cep, tornem a l’origen, a “La volta al món en 80 dies”, i intentem treure una segona variant de l’arrel literaescaquística; una segona línia de relacions. Canviant les paraules de lloc, veiem com “La volta al món en 80 dies” es transforma en “La volta al dia en 80 mons”, una de les obres més especials de l’argentí Julio Cortázar, escriptor que va incorporar els escacs a la seva obra de manera constant:

Cortázar es va aficionar i apassionar als escacs en la seva joventut i els va introduir, pràcticament, en tota la seva obra literària.

A l’obra de Cortázar el joc és fonamental, i és a través seu on ens expressa la seva visió del món. Aquestes paraules cobren més sentit en el moment en el que obro el meu exemplar de “Rayuela” de 1963, que, al cap i a la fi, és el nom d’un joc. A Rayuela trobem, en una de les descripcions de la Maga, personatge principal de la història, aquest paràgraf que em sembla fascinant:

“Com no sabies dissimular em vaig donar compte de seguida de que per a veure`t com jo et volia veure era necessari començar per tancar els ulls i, aleshores, primer coses com estrelles grogues (movent-se en una gelea de vellut), després salts vermells de l’humor i de les hores, ingrés progressiu en un món-Maga que era la turpitud i la confusió però també falgueres amb la firma de l’aranya Klee, el circ Miró, els miralls de cendra de Vieira da Silva, un món en el que et movies com un cavall d’escacs que es mogués com una torre que es mogués com un alfil”

La novel·la està plena de referències al joc i al seu significat. Cortázar el fa servir com a metàfora i l’inclou dins de la seva prosa, malejant-lo al seu gust:

“(...) únicament la puresa venia a ser un producte inevitable de la simplificació, vola un alfil, volen les torres, salta el cavall, cauen els peons i, en mig del tauler, immensos lleons d’antracita els reis queden flanquejats per lo més net i final i pur de l’exèrcit (...) –Jugada vint-i-cinc, les negres abandonen- va dir Morelli, tirant cap al darrera el cap. De cop semblava molt més vell (...) Llàstima, la partida s’estava posant interessant. És cert que hi ha un joc d’escacs hindú amb seixanta peces per cada bàndol? –Es podria postular- digué Oliveira-. La partida infinita (...) –Guanya qui conquesta el centre. Des d’allà es dominen totes les possibilitats, i no té sentit que l’adversari s’encaparri en seguir jugant. Però el centre podria estar en una casella lateral, o fora el tauler. –O en una butxaca de la jaqueta. –Figures –digué Morelli. Tan difícil escapar d’elles, amb lo boniques que són”

Ja tenim dues branques d’una mateixa arrel. Per una banda, el camí de Jules Vernes i, per una altra, el de Julio Cortázar. Ambdues nascudes de la mateixa arrel literaescaquística.

En el magnífic conte titulat “Cartes de la mare”, amb pròleg de Borges, Cortázar usa els escacs per cobrir-nos amb la seva màgia literària, i resulta indispensable que siguin els escacs, ja que si es substituïssin per qualsevol altre joc o entreteniment, el conte perdria el seu sentit:

“-No et vaig parlar abans perquè no volia preocupar-te. Em sembla que la mare... – Recolzat, donant-li l’esquena, va esperar. Laura va guardar la carta dins el sobre, i va apagar el llum. La va sentir arraulir-se-li. L’escoltava respirar a cau d’orella: -Te n’adones?- va dir en Luis, tenint cura de la seva veu. –Si, no creus que s’haurà equivocat de nom?-. Havia de ser així. Peó quatre rei, peó quatre rei. Perfecte. –Potser li va voler posar Víctor-, digué, clavant-se lentament les ungles al palmell de la mà. –Ah, clar. Podria ser- digué la Laura. Cavall tres alfil. Van començar a fingir que dormien (...)”

Hem anomenat a Borges que, com Cortázar, ambdós argentins, inclou moltes referències d’escacs a les seves obres. Precisament, trobem una nova referència en un conte que Cortázar dedica a Borges:

“Vostè, com passa tantes vegades, no hauria pogut precisar el moment en el que creu que ho va entendre; també en els escacs i en l’amor existeixen aquests instants en que la boira es trenca i és, aleshores, que es materialitzen les jugades o els actes que un segon abans haurien estat inconcebibles”

Per acabar amb Cortázar, un text, de nou publicat pòstumament, com ja n’hem comentat un de Verne, anomenat: “Els escacs a Mart”. Un intel·ligent i estrambòtic text que comença així:

“Els marcians juguen als escacs a distància, enviant-se les jugades per missatgers. Les jugades es descriuen amb agrupacions de cendra provinents de diversos cràters i, per tant, amb diversos colors, i els missatgers bufen els bocins de cendra i el jugador observa els núvols que es formen, les combinacions de colors que es van formant, i comprèn així quina jugada li comunica el seu adversari”

I aquí, a l’espai interestelar, veiem com neix una nova branca del nostre arbre. La dels escacs i els alienígenes, amb “The Chessmen of Mars”, d’Edgar Rice Burroughs. Tant l’autor com els seus nombrosos seguidors, van crear uns escacs extraterrestres, amb regles i normes molt complicades, i diverses sagues d’aventures. Però aquesta és una branca que deixarem per una altra ocasió.

De moment, tornem a la branca Verniana on l’havíem deixat. Parlàvem de “El secret de Wilhelm Storitz”, la versió de Jules Verne de “L’home invisible”, de Herbert George Wells. I és que H. G. Wells, mundialment famós per “La Guerra dels mons”, va escriure el 1887 un assaig sobre els escacs on es pot inferir certa rancúnia cap al joc. Segons la majoria de cròniques, però, era un gran aficionat al joc. Això sí, la seva afició era inversament proporcional al seu nivell de joc. Estimat Herbert, t’entenc a la perfecció:

“La passió per jugar als escacs és una de les més inexplicables del món. Derrota la teoria de la selecció natural de front. És de les ocupacions més absorbents, i de les que menys desitjos satisfà. És una excrescència sense rumb sobre la vida. Aniquila a un home. Si vostè té, diguem-ne, un polític prometedor, un artista a l’alça al que vulgui destruït, sàpiga que la daga o la bomba son arcaiques, maldestres i poc fiables. Ensenyi-li escacs, inoculi-li els escacs!”

Així trobem en la literatura un gran detractor dels escacs, però, per descomptat, no va ser l’únic. En aquesta categoria també podem trobar a Edgar Allan Poe, el cèlebre autor de relats. Poe va escriure l’abril de 1836 un article per a un diari titulat “El jugador d’escacs de Maelzel”. En aquest article parla de l’actuació de Maelzel amb “El Turc”, el mític autòmat de fusta que jugava als escacs. Poe ens descobreix que, no només és un frau, sinó que, a més, menysté el joc com quelcom banal i sense substància.

El “El Turc” em recorda la novel·la “La màquina dels escacs” de Robert Löhr, de 2005. En ella es fa una ficció l’esplèndida història d’”El Turc” i el seu creador el Baró Von Kempelen. Veiem com els escacs aporten temes i arguments a la literatura. Un treball en equip.

Tornant a Edgar Allan Poe, és en un dels seus millors relats “Els crims del Carrer Morgue”, on castiga els escacs amb duresa:

“(...) Un jugador d’escacs, per exemple, duu a terme una cosa sense esforçar-se en l’altre. De això es dedueix que el joc dels escacs, en els seus efectes sobre el caràcter mental, no està suficientment comprès. Jo no vull ara escriure un tractat, em quedo content amb un pròleg, un relat molt singular, amb observacions efectuades a la lleugera. Aprofitaré, per tant, aquesta ocasió per afirmar que les facultats més importants de la intel·ligència reflexiva treballen amb major decisió i profit en el senzill joc de les dames que en tota aquesta frivolitat primorosa dels escacs (...) des de fa ja un temps es coneix el whist per la seva influència sobre la facultat calculadora i, homes de gran intel·ligència han trobat en ell un gaudi aparentment inexplicable, mentre altres abandonaven els escacs com a una frivolitat. No hi ha dubte de que no existeix un joc semblant que faci treballar tant la capacitat analítica. El millor jugador d’escacs del món només pot ser una mica més que el millor jugador d’escacs; però l’habilitat en el whist implica ja la capacitat per al triomf en totes les demés empreses en les que la intel·ligència s’enfronta amb la intel·ligència (...)”

El whist! Era el mateix joc que trobàvem a Philleas Fogg a “La volta al món en 80 dies”. La branca Verniana es confirma! Tot comença a créixer i desenvolupar-se per totes direccions, connectant amb l’arrel, com la gran copa d’un arbre.

Sé perfectament on puc trobar els escacs a la literatura, des de Sherlock Holmes a Arthur C. Clarck, passant per Nabokov, Zweig, o “Alicia al país de les meravelles”, però és massa informació per una primera presa de contacte. Tindrem temps de parlar-ne de tots.

Així, decideixo tancar el llibre de Poe on llegia “Els crims del carrer Morgue”, i em sorprenc al veure que la traducció al castellà fou de Julio Cortázar; les branques es connecten. Cortázar, juntament amb la seva dona i escriptora Carol Dunlop, publicaren el 1983 una novel·la titulada “Els astronautes de la cosmopista”, on es narra un viatge en furgoneta per les autopistes franceses. En aquesta novel·la, Cortázar parla diverses vegades de Marco Polo, el viatger italià, i de les semblances dels seus viatges amb els camins que pren el matrimoni.

Aquí torna a créixer la branca i apareix Marco Polo parlant amb el gran Kublai Kan, emperador dels tàrtars, sobre els viatges del primer a les ciutats de l’imperi tàrtar, ciutats que l’emperador ni tan sols coneix. Tot això succeeix dins de la novel·la “Les ciutats invisibles” d’Italo Calvino, on Marco Polo ensenya tot el que ha vist l’emperador usant un paral·lelisme amb el tauler d’escacs, i li mostra un imperi en runes, a través de la disposició de cavalls, peons i alfils.

“Als peus del tro del Gran Kan s’estenia un paviment de majòlica. Marco Polo, informador mut, exhibia el mostrari de les mercaderies portades dels seus viatges als confins de l’imperi: un elm, una conquilla, un coco, un ventall. Disposant en cert ordre els objectes sobre llambordins blanc i negres, i desplaçant-los amb moviments estudiats, l’ambaixador tractava de representar als ulls del monarca les vicissituds del seu viatge, l’estat de l’imperi, les prerrogatives dels remots caps de districte. Kublai era un atent jugador d’escacs; seguint les gestes de Marco observava que certes peces implicaven o excloïen el veïnat d’altres peces i es desplacen segons certes línies. Sense tenir en compte la varietat de formes dels objectes, definia la manera de disposar-se les unes respecte les altres sobre el paviment majòlica. Va pensar: “si cada ciutat és com una partida d’escacs, el dia que arribi a conèixer les regles posseiré finalment el meu imperi, encara que mai aconsegueixi conèixer totes les ciutats que conté””.

Calvino era un gran aficionat als escacs, la geometria i les matemàtiques. En la seva novel·la, l’amor i els escacs estan en totes i cadascunes de les pàgines, dels texts i de les paraules. Una joia per a qualsevol aficionat als escacs i a la literatura.

El nostre arbre literaescaquístic ja va agafant forma en els nostres caps. Un arbre de variants sobre la influència dels escacs a la literatura. Un arbre literari a través dels escacs, com els que creava en Kotov al seu llibre “Pensi com un gran mestre”, on les branques de variants escaquistes creixen en totes direccions.

Alexander Kotov nasqué el 1913 i fou un dels grans jugadors de Rússia del segle XX. Llegeixo, sorprès, que existeix un “Síndrome Kotov”, descrit en la seva obra escaquista de referència: “Pensi com un gran mestre”: “aquest fenomen es produeix quan un jugador dedica molt de temps a l’anàlisi d’una posició complexa, sense trobar una continuació satisfactòria. El jugador, aleshores, es dóna compte de que ha consumit molt de temps i, ràpidament, fa un moviment, freqüentment dolent, que condueix a la derrota. Es tracta d’un mal comú i incurable que afecta a jugadors de qualsevol nivell, inclús a Campions Mundials”.

Em crida molt l’atenció la paraula incurable, perquè, probablement, si no hi ha cura pels arbres de variants escaquistes, tampoc hi haurà cura pels arbres literaescaquístics. Penso, aleshores, en el síndrome paral·lel a la literatura, el de la pàgina en blanc, síndrome que porta al bloqueig creatiu a l’artista, que arriba al punt de no poder veure una pàgina en blanc sense sentir angoixa... Els hi passarà el mateix als jugadors amb un tauler buit? Hehehe.

George Orwell, en la seva novel·la de l’any 1930, traduïda com “Venciste Rosemary”, ens ensenya un personatge, Gordon Comstock, que és incapaç d’acabar un poema sobre la ciutat de Londres. Està completament bloquejat, i li dóna tantes voltes, que acaba sense escriure res que està a l’alçada. Un personatge literari de ficció amb el Síndrome de Kotov, una meravella.

Podríem seguir amb Orwell i el paper dels escacs a la gran novel·la “1984”. Citaré la part final de la novel·la, on en Winston torna a la cafeteria el Nogal (un arbre), a la rutina, després de tot el que ha succeït, i troba el problema del “Times” i el tauler i les peces que li porta el cambrer:

“(...) Era un final enginyós. Juguen les blanques i donen mat en dues jugades. En Winston va mirar el retrat del Gran Germà. Les blanques sempre guanyen, va pensar amb un confús misticisme. Sempre, sense excepció; està escrit així. En cap problema d’escacs, des dels principis dels temps, han guanyat les negres. És que no simbolitzen les blanques l’invariable triomf del Bé sobre el Mal? L’enorme rostre mirava a Winston amb la seva poderosa calma. Les blanques sempre guanyen (...)”

Els escacs li serveixen a Orwell per a explicar-nos que el Gran Germà sempre guanya. Inquietant.

Tornem, per finalitzar, a Kotov, qui també fou l’autor d’una biografia sobre el campió mundial Alexander Alekhine, qui tingué una vida plena de controvèrsia, i fou acusat d’antisemitisme entre altres coses.

No obstant, i sense menystenir la vida del Mestre Alekhine, és potser més interessant la seva mort: sol i paranoic en la butaca de la seva habitació a Estoril, el 1946. La causa oficial: asfixia provocada per un tros de carn a la gola. A la novel·la “Teoria de les ombres”, Paolo Mausering ens acosta als dies previs a la seva mort en un text en el que costa separar els fets reals de la ficció, cosa que la fa extremadament interessant.

Però prou, que m’estic anant per les branques. Ho deixem aquí per avui, i tornem a l’arbre de Kotov que, per mi, és el paradigma de la idea de tenir un pla. Res més allunyat de l’arbre literaescaquístic que hem plantat avui, que ens recorda el valor de no tenir cap pla, de perdre’s per les paraules i les caselles, i deixar que el nostre instint caçador ens guiï pel bosc de la cultura escaquística.

La figura de l’arbre de Kotov és un arbre dins del gran bosc de les possibles partides d’escacs, com el nostre primer arbre, que només conté una petita part, un arbust potser, del bosc profund i fèrtil que forma el binomi literatura i escacs, en el que cada partida és una nova promesa, ja que cada moviment crea una nova història, que, com ja hem vist, ens pot portar, gràcies a l’art de les paraules, a una nova branca d’un bosc tan bonic com interminable. Perquè els escacs, com diem en el programa Cooltura Escacs, són un art. L’art del pensament”.