Música
i Escacs
Marc
conceptual
La música és una
de les belles arts,
aquelles disciplines l’objectiu de les quals és l’expressió de
la bellesa. Per
nosaltres, els escacs també tenen la capacitat d’expressar bellesa i, tal com afirmem
en la introducció del programa, parafrasejant l’escola xinesa de pensament
escaquista: els escacs són l’art del pensament.
Creiem que tant els escacs com
la música es poden entendre com a llenguatges, i no només com a llenguatges, sinó
com a llenguatges universals: això és que arreu del món hi ha les
mateixes condicions necessàries i suficients per a poder entendre’s sense
necessitar res més que la pròpia música i els propis escacs i, de la mateixa
manera que les peces són les que són, les notes musicals també; són donades i,
a partir d’aquí, cadascú es lliure de fer el que consideri oportú.
Dins de la semblança, però, hi ha una
diferència. Així tant pel profà que veu una partitura com el que veu un
diagrama, el contingut és indesxifrable, el poder gaudir del producte: la música o la partida,
és ben diferent. Sense alfabetització musical, tothom gaudeix de les cançons,
però sense alfabetització escaquista és molt més difícil que això passi.
Com a curiositat, hem trobat aquesta
imatge que uneix els dos llenguatges:
Una altra semblança és que, tot i
aquestes barreres d’accés que comentàvem, inherents a qualsevol llenguatge (el
primer que s’ha de fer amb un llenguatge, és aprendre’l), tant els escacs
com la música són activitats que generen prodigis. És paradoxal i podria ser que aquest
fet, de que a edats tan primerenques hi hagi gent que demostri un gran talent,
ens estigués il·lustrant que, a part de ser un llenguatge universal, els dos
són llenguatges naturals. En escacs és ben sabut que grans campions varen aprendre a jugar amb
4-5 anys i, avui en dia, si als 13 anys ja no ets Gran Mestre (la màxima
titulació dins dels escacs competitius), potser millor que et dediquis a una
altra cosa.
A les fotografies anteriors veiem a
Samuel Reshevsky, amb 8 anys, en una sessió de simultànies a París, i a Evan
Le, amb cinc anys, en una foto per un article de La Vanguardia sobre el seu
virtuosisme: https://www.lavanguardia.com/musica/20160905/4141658304/evan-le-nino-prodigio-piano.html
Però,
com que no tothom té aquestes habilitats naturals, i com que som fills de la
revolució científica que tot ho vol mesurar, inferim que una altra semblança
entre la música i els escacs és la teorització del concepte. La “cientificació”
d’ambdues disciplines. Com a mínim, des del món dels escacs la teorització és
claríssima: teoria d’obertures, de mig joc i de final, sense comptar la
conceptualització dels propis escacs, doncs al llarg de la història més competitiva hi ha hagut diferents
escoles de pensaments que, durant un temps, han imposat una manera
hegemònica de jugar: des de l’escola italiana, passant pels clàssics, els
hipermoderns, els científics, l'escola soviètica, etc.
Un altre aspecte que tenen en comú és
la creació de realitats. Cada escaquista, a cada partida, crea la seva pròpia història. I, de
la mateixa manera que no hi ha dues partides iguals, no hi ha dues
interpretacions iguals, perquè cada artista hi imprimeix una part
del seu ser en la creació artística. No obstant, a vegades, com deia en Víctor Collell quan
comentava la partida amb la Sònia Gil, la realitat en escacs te la creen. Són
aquelles partides en les que no tens cap opció des de l’inici. Però, en termes
generals, podem dir que l’escaquista crea la seva pròpia realitat a partir de
les combinacions en potència que hi ha en la posició inicial. Com el músic,
que, quan toca, omple de música l’espai.
Aquesta reflexió ens condueix cap el
que percebem com a una diferència: les audiències o per a qui es dirigeix el producte
de l’acció de l’artista. Creiem que, en termes generals, l’escaquista juga per
si mateix mentre que el músic interpreta per a un auditori. Però, en fi, això
és inescrutable perquè cada persona té les seves pròpies motivacions.
Ara ens fixem en elements més tangibles
i, al considerar tant a la música com als escacs dues arts, mirarem com s’han representat en altres arts com la pintura, la poesia o el
cinema:
Pintura
Hi ha moltes representacions de la
música i dels escacs en la pintura. Una temàtica que comparteixen i que ens ha
cridat l’atenció, és la de vincular les dues activitats amb el dimoni: el quadre de l’esquerra és “Escacs
amb el diable”,
de Friedrich August Moritz Retzsch, circa 1825 i de la dreta és el quadre “El
somni de Tartini”
de Louis-Léopold Boilly (1824).
Aquesta imatgeria del diable ens fa
pensar en els trastorns que els músics i escaquistes més punters poden haver
sofert. Això es veu també en el cinema.
Cinema
“La partie
d’echecs” i “Amadeus” són dues pel·lícules similars
en el sentit que narren la vida i obra d’un geni turmentat que amb prou feines
pot contenir la seva genialitat, veient-se superats per les circumstàncies.
Éssers que pel seu virtuosisme pateixen desequilibris. Ja vam fer un primer
anàlisi sobre les representacions dels escaquistes a les pel·lícules, i un dels
fets destacables era la propensió a mostrar-nos-els com a genis, però que es
desvien pel camí i acaben sent genis del mal.
Per acabar aquest breu anàlisi sobre
com apareixen els escacs i la música en altres arts, veiem la poesia.
Poesia
La relació música-poesia és molt més
clara que no pas la relació escacs-poesia. En la primera, és habitual sentir
poesia musicada, per exemple. Qualsevol de les cançons que canta Paco Ibañez,
probablement les lletres siguin de poetes.
És a dir, musicar poesia és un exemple
de la relació música-poesia. Però també existeixen les poesies sobre música.
Recentment l’editorial Laertes ha publicat un poemari sobre música titulat “El
teorema de Noether”,
del polifacètic Romà Guardiet, en el que es poden trobar poemes com el següent “Bach,
Variacions Goldberg. Variació 25”, que diu:
“Un diàleg que deixa estupefacte / Com és possible parlar de tot el que
s’ha dit al llarg del temps / en un sospir? / Serenor versus dolor / desesper,
amor, resignació, / les notes davallen fins l’inconscient / i remunten
il·lusionades de nou / en utopies seràfiques / que la xacona del baix ordena i
atempera. / Ho proven un cop més / amb geni renovat i altres recursos / ebris
de màgia i
rauxa continguda. / Però el temps llima les arestes del desig / i poc a poc /
va prevalent un esguard penetrant / i un buit galàctic / que sembla
expressar-ho tot”.
Així doncs, tenim poesia feta música,
i poesia sobre música. En la relació escacs-poesies trobem nombrosos exemples
d’aquesta segona branca, poesia sobre escacs. El més rellevant segurament sigui
el poema “Ajedrez”, de Jorge Luis Borges:
“En su grave rincón, los jugadores / rigen las lentas piezas. El tablero
/ los demora hasta el alba en su severo / ámbito en que se odian dos colores. /
Adentro irradian mágicos rigores / las formas: torre homérica, ligero / caballo, armada reina,
rey postrero, / oblicuo alfil y peones agresores. / Cuando los jugadores se
hayan ido, / cuando el tiempo los haya consumido, / ciertamente no habrá cesado
el rito. / En el Oriente se encendió esta guerra / cuyo anfiteatro es hoy toda
la Tierra. / Como el otro, este juego es infinito. / Tenue rey, sesgo alfil,
encarnizada / reina, torre directa y peón ladino / sobre lo negro y blanco del
camino / buscan y libran su batalla armada. / No saben que la
mano señalada / del jugador gobierna su destino, / no saben que un rigor adamantino /
sujeta su albedrío y su jornada. / También el jugador es prisionero / (la
sentencia es de Omar) de otro tablero / de negras noches y de blancos días. / Dios
mueve al jugador, y éste, la pieza. ¿Qué Dios detrás de Dios la trama empieza
de polvo y tiempo y sueño y agonía?”
La que pot ser més difícil de trobar
és la poesia feta escacs tal com es feia música a través de les cançons de Paco
Ibañez o altres. No obstant, se’ns acut que, potser, les partides vivents podrien
ser considerades poesia en moviment. I, si no, podríem dir que les partides “immortals”
serien lo més proper a poesia feta escacs.
Si cap dels exemples anteriors us
convenç, tenim l’exemple ideal que il·lustraria la poesia feta escacs. És la
llegenda diabòlica sobre Pablo Boi i la partida que va jugar amb el Diable. Al
llibre “Ajedrología”, de Julio Ganzo, s’explica aquesta llegenda en forma
de poesia que, a l’hora, té uns diagrames amb una posició concreta. La següent,
un mat en 7 moviments:
Ja per acabar aquesta primera part més
conceptual, podríem analitzar, també, les artesanies. Tant els instruments com els
taulers d’escacs, a vegades, són autèntiques obres d’art en si mateixes i, cada
comunitat, pot crear-les a la seva manera. L’anàlisi dels materials amb els que
es juga a escacs o es fa música i, això ens portaria, a una altra semblança: es pot
fer música i escacs sense materials, a capella i a la cega respectivament, per exemple.
Part
pràctica
Creiem que pot haver dues maneres de
relacionar la música i els escacs de manera pràctica:
1)
Creació d’un sistema de transformació de jugades en sons
2)
Música per expressar les sensacions
Creació
d’un sistema de transformació de jugades en sons
Pensem que els escacs i la música es
podrien relacionar a través d’un sistema de transformació de les jugades en
sons. Es
tractaria, doncs, d’assignar un tipus de so a cada peça, o a cada columna, o a
cada fila, o fer una combinació de sons segons les peces, el número de
jugada en la que es mou i a la casella a la que va. Comptant també el temps que es triga
a jugar, per exemple. És a dir, establir un sistema pel qual qualsevol partida
generaria una cançó en base als moviments. I, aleshores, veure quin és el
resultat musical d’aquests moviments.
Música
per a expressar les sensacions
Caldria fer un matís inicial: els
escacs i la música com a arts, les impressions que generen a cada
persona seran altament subjectives. L’exercici que farem a continuació és el següent:
descriurem les emocions que ens produeixen certs conceptes escaquístics com
algunes obertures, finals, alguns personatges històrics, etc. per tal de veure
com, algú del món de la música, pot trobar cançons que podrien causar
sensacions similars. Però, com dèiem, la impressió és altament subjectiva, i el
que per nosaltres pot representar, per exemple, la defensa francesa, a algú
altre li pot semblar tot el contrari.
Un exemple recent de la descripció de
les sensacions a través de la música són els cançons de l’artista
xilena Juga.
Sobretot, la cançó “Oh, Capablanca!” en la que pretén capturar el sentir
d’una persona que perd una partida guanyada davant d’una altra persona que la
supera en ELO.
En qualsevol cas, fem unes breus
descripcions d’alguns conceptes d’escacs perquè les persones expertes del món
de la música puguin proposar-nos quines cançons o estils encaixarien més:
Defensa siciliana: Es diu defensa perquè la plantegen
les peces negres, però bé podria ser considerat un atac. Com a qualsevol altre
obertura, hi ha infinites variants, més la gran majoria d’elles són armes de
doble fil. Els jugadors es passegen constantment per la corda fluixa, com
funambulistes i qualsevol imprecisió pot fer caure tota la posició.
La coronació: Després d’un llarg i dificultós camí, el peó, o la
peona, arriben al seu destí, conquerint els galons que decideixin. Han hagut de
creuar tot el camp de batalla i, com que normalment es dóna cap al final de la
partida, ha vist caure a la majoria dels seus semblants, companys i companyes
d’equip.
Adolf Anderssen: Jugador d’extrema creativitat, va ser el primer
en fer que les seves partides tinguessin noms propis: la immortal i la
sempreviva. Amb els anys hi ha hagut moltes altres immortals, però la original
és la seva. I es va guanyar el nom d’immortal gràcies al seu estil de joc
fantasiós, a les seves entregues sense reserves, per tenir entre cella i cella
el rei rival, i donar-ho tot, per inversemblant que pogués semblar, per
aconseguir-ho. Els seus cavalls eren com Pegàs, i volaven més que cavalcaven;
els seus alfils eren autèntiques espases de fulles afilades, i els peons seien
a la causa amb orgull.
La pregunta del dia Què tenen en comú la música i els escacs?
Podeu
respondre a: coolturaescacs@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada