Són Notícia:

CAMPIONAT ESPAÑA PER EDATS - PAU MULET - ALEX VILLA - ISAAC HERMAN - ROGER BERNADO
CAMPIONATS ONLINE
MAGNUS CARLSEN TOUR
FESTIVAL BIENNE - WOJTASCEK
CHESS 24 LEGENDS - MAGNUS CARLSEN

dimarts, 14 de gener de 2020

Escacs al Cinema; segona part. Facilitat per Cooltura Escacs



Escacs al cinema II

La fotografia de en la que apareix Dalí em remet a una frase de la que no trobaré la referència, però que feia quelcom així: “[En paraules de Dalí] Si el cinema hagués existit abans, m’hagués dedicat a fer pel·lícules”. Dalí va veure que el cinema li oferia moltes oportunitats d’experimentació, però ho va veure tard.

Així que m’animo a preparar un nou article sobre com els escacs han aparegut a les pel·lícules. A l’articlede l’any passatcomentàvem unes quantes pel·lícules, i en deixàvem d’altres simplement llistades. De les comentades, no podien faltar clàssics com el setè segell, la primera de Harry Potter o els cavallers del sud de Bronx. De les llistades, n’hi ha una que no hauria de passar desapercebuda per la seva raresa. Es tracta de la pel·lícula “8x8: A Chess Sonata in 8 Movements”, de 1957 i en la que el seu director, Hans Richter, es va recolzar en el grup de surrealistes com Max Ernst i, senyores i senyors, el nostre home: Marcel Duchamp.


El primer que es veu en aquest film és un escrit que diu: “This film dealswiththeworld of fantasy. It is a fairytale for grownups. It explores therealmbehindthe màgic mirrorwhichserved Lewis Carroll 100 yearsago to stimulateourimagination. WeuseChess –as did Carroll- as theplane, theboard on which all thingswhichhappen in life, arealso happening... onlytransformedsymbolic –butnotless real: Theheavystone, whichthemanhands to thewomanhandsback to themanand so forth, arethedailyburden, theybothhave to carry. Thetelephonewhichthemusician-poetdoesnotwant to andwer is thedemandingworld of reality, he refuses to accept... He prefers to listeninstead to thesoothingflute of hisinner Voice... andhissuitcases, stolenoneaftertheother, aremorethanthat, theyare all hisearthly possessions. The films has beenproducedbyartists. Wehavemade us of thetraditionalfreedom of theartist to followourinspiration”.

Investigant una mica trobo que aquesta pel·lícula té ecos en altres obres. A la biografia de John Latouche, un conegut lletrista nord-americà de principis del segle XX apareix una referència a aquesta pel·lícula, i es recuperen les paraules d’en Ritcher, el director, que deia que: “Chess is so universal thatpracticallyeveryhumansituation has itscorrespondingmoveamongthecountlesspossibilities of chess. This is reallywhatfascinated me aboutthetheme, andthat is why I got involved in it in thefirstplace”. I és que Latouche composà una de les cançons, unint així escacs, pel·lícules, música i biografies.Ritcher ho veu clar, i fa que la pel·lícula sigui una gran metàfora de la vida a través dels escacs, que bé es podria haver titulat com el llibre que publicaria després el campió mundial GarryKasparov: “Com la vida imita als escacs”.


M’imagino a tot el grup de surrealistes reunint-se, treballant conjuntament i gaudint mentre feien la pel·lícula. Hores i hores de recerca; de producció; de convivència. I m’encantaria formar-hi part. Potser ara mateix no ens n’adonem, però potser d’aquí uns anys, quan es miri el projecte Cooltura Escacs en retrospectiva, algú pugui pensar el mateix: que el producte final conté un procés de creació encisador i que, mentre el creàvem, gaudíem de la vida plenament. Però res més lluny de la realitat. Potser simplement idealitzem el que queda lluny en el sentit de que qualsevol temps passat fou millor.Però és diferent, el grup de surrealistes s’hi dedicava per complet. Eren artistes i es dedicaven a fer art. Qui pogués dedicar-se a l’art! A investigar, a explicar, a denunciar. Penso en els versos de Gabriel Celaya, que canta en Paco Ibañez, sobre poesia però extrapolables a qualsevol àmbit de la vida, i a la vida en si mateixa: “maldigo la poesia concebida como un lujo cultural por los neutrales, que lavándose las manos se desentienden y evaden. Maldigo la poesia de quién no toma partido, partidohastamancharse”. També podria aplicar-se als escacs: “maldigo el ajedrez de quién no toma partido, partidohastamancharse”.

Però sí, m’agradaria pensar que mentre estàs immers en un projecte, no ets conscient de totes les implicacions i que només la perspectiva que el temps sap donar, situa les coses al seu lloc. I que amb els anys, mirarem enrere i direm: doncs ens ho vam passar bé fent el Cooltura Escacs!

En qualsevol cas, recupero l’estela del món màgic i metafòric de “8x8: A Chess Sonata in 8 Movements” per comentar una altra pel·lícula: “Lang Leve de Koningin”, pel·lícula holandesa de 1995 que, traduïda seria quelcom com: “Llarga vida a la dama”.


En aquesta pel·lícula passa quelcom habitual de veure en el cinema d’escacs: una nena que aprèn a jugar a escacs mentre busca resoldre un conflicte intern. En aquest cas, relacionat amb el seu pare absent. La jove protagonista té el desig de que la seva mare i el seu pare es tornin a ajuntar i, en paral·lel a aquesta trama, la nena va coneixent a totes les peces del tauler fins al punt de parlar-hi. La pel·lícula fou presentada per a competir als Òscar com a millor pel·lícula de parla no anglesa, però no va superar el crivell i no va ser una de les nominades. Però diu molt que de totes les pel·lícules holandeses d’aquell any, aquesta fos la seleccionada.

Un altre infant, o adolescent millor dit, que a través dels escacs té relació amb el seu pare absent és en Fresh. El seu pare i ell, la poca estona que es veuen, sempre ho fan en un parc, amb un tauler d’escacs al mig.


Fresh és una pel·lícula de 1994 sobre un noi que, gràcies a les ensenyances que extreu del joc dels escacs, és capaç de sobreviure a un barri conflictiu, i de guanyar-li la partida real als narcotraficants més perillosos del districte.

Són encantadores aquestes històries de superació personal i apoderament. Barris marginals, conflictes familiars, gàngsters, pistoles, etc. I els escacs com a eina gràcies a la qual superes qualsevol adversitat. En aquest cas, en Fresh extrapola tota la mala llet que s’ha de tenir durant una partida a la vida real.

Això em recorda a una altra pel·lícula, més adulta que Fresh, en la que també hi apareixen gàngsters, pistoles i plans ocults gràcies a l’experiència del joc d’escacs. Revolver és la cinquena pel·lícula de Guy Ritchie, qui ja s’havia guanyat l’estima de la crítica i el públic amb les seves dues primeres pel·lícules, també de gàngsters i girs de guió: “Lock, StockandTwoSmokingBarrels” i “Snatch”.
El protagonista principal de Revolver és l’actor Jason Statham, qui en la vida real és un gran aficionat als escacs.


Revolver és una pel·lícula extraordinària, plena de girs insospitats en els que es demostra que res és el que sembla, i en la que els escacs tenen una gran presència i importància. A més, és una pel·lícula amb un pòsit filosòfic elevat, doncs tota ella tracta de l’ego i de com aquest afecta a les persones. En un moment de la pel·lícula es diu que: “la millor estafa que [l’ego] pot aconseguir és fer-te creure que ell ets tu”. Sobre aquesta frase hi ha un camp extensíssim per recórrer, des dels Upanixad i el Tao fins al pare de la física quàntica, l’Erwin Schrödinger, qui també dedica part del seu llibre “La meva concepció del món” a la diferència entre una persona i el seu ego. Pel·liculassa en la que en Jason Statham és Jake Green, un estafador amb una fórmula infal·lible. Fórmula que va aprendre a la presó, on s’hi va estar set anys aprenent dels dos millors estafadors del món, als que tenia a les cel·les adjacents i amb els que jugava als escacs. De fet, aquesta fórmula és tan eficaç que l’anomenen “La Fórmula”, i li permet, un cop surt de la presó, recuperar-se econòmicament gràcies a aplicar-la a casinos i diferents jocs.

Com a totes les pel·lícules d’en Guy Ritchie, prepareu-vos per un final inesperat. Final inesperat que em porta a una altra pel·lícula. En aquest cas, espanyola. I relativament actual: “Hijo de Caín”, que al seu torn és l’adaptació de la novel·la “Querido Caín”, de l’Ignacio García-Valiño. Fantàstic veure com es van unint diferents arts com el cinema, la literatura i els escacs.

A Hijo de Caín els escacs tenen també un fort protagonisme. Serveixen como a via d’escapament a un adolescent que, aparentment, està passant per un mal moment. La seva família es trenca i el seu comportament sembla erràtic fins que coneix els escacs i s’hi aficiona. Cada cop s’interessa més pel joc i per la competició.


I no és que apareguin molt a la pel·lícula els escacs, sinó que són l’essència de la mateixa. En paraules del director a una entrevista a radio televisió espanyola: “Els escacs són un altre dels regals que hi havia a la novel·la, tot i que he intentat no caure en aquest clixé dels escacs com una espècie de niu de freaks. Els escacs representen la complexitat de l’estructura mentals dels personatges. De fet, la pel·lícula és una gran partida d’escacs en la que les peces són els éssers humans”. Ara bé, estómac fort pel final. No s’oblida fàcilment.

Tanco aquest article amb una pregunta que em balla pel cap: quin tipus de pel·lícula sortiria si en féssim una de Cooltura Escacs?


Bibliografia




Cap comentari: