Són Notícia:

TATA STEEL. WIJK AAN ZEE - FABIANO CARUANA - DAVID ANTON
LLIGA CATALANA
FESTIVAL GIBRALTAR - DAVID PARAVYAN
MASTERS PRAGA - DAVID ANTON

dimarts, 28 de gener de 2020

Jocs i Escacs. Facilitat per Cooltura Escacs




Jocs d’escacs; amb els escacs; jocs i escacs; jocs

Després de tres hores de dinamització d’escacs al parc Folch i Torres donem per acabada la nostra participació a la Festa Major de Castellbisbal. És el meu últim dia de vacances i són les set de la tarda. Només pensar en l’estona que tinc encara abans d’arribar fins a casa em genera una sensació d’esgotament elevat. Calculo que aquesta nit no dormiré gaire, però ens ho hem passat d’allò més bé i els vincles amb en Jordi Seguí s’han de cuidar. Com a mínim els agosts, a la feina, són lleugerament més tranquils que la resta de l’any.

Recollit el material, les taules i les cadires enfilem cap al Bar El Casal a celebrar la jornada i, inevitablement com passa sempre als bars on hi ha escaquistes, apareix un tauler per art de màgia. En Jordi Seguí, a qui acompanya la Mireia, una escaquista del club d’escacs, ens ensenya una modalitat que desconeixíem. L’anomena “Jugador-Entrenador” i consisteix en que la partida d’escacs és per equips. Cada equip el formen dues persones: una fa el rol d’entrenador, i l’altre de jugador. Qui fa d’entrenador diu el nom d’una peça, i qui fa de jugador l’ha de moure. No es poden comunicar més que això. Per exemple, si en Roger fos el meu entrenador i a la primera jugada em digués “peó”, jo podria moure qualsevol dels vuit peons que tenim, i podria escollir si moure’l una, o dues caselles. La única restricció és el nom de la peça. Vam fer unes quantes partides d’aquesta modalitats i ens va captivar de seguida. A les primeres jugades el rol de l’entrenador potser no és tan important perquè les opcions són limitades i les obertures més o menys concretes. La diversió ve de la diferència de criteris entre els membres d’un equip. Quan des de la posició de jugador estàs esperant que digui “alfil” per satisfer un pla que t’havia costat preparar però que ara, a totes llums era més que evident, i l’entrenador diu: “peó”.

Aquesta sèrie de mals entesos animen les converses i els ànims. Res tenen a veure els espirituosos que ens anem prenem a mesura que avancen les partides.

Al cap d’una estona, en Jordi treu el que anomena “un petit tresor”; l’Hnefatafl o “escacs víkings.


Ens comenta que no recorda massa bé la història, però que ja hi ha evidències de jocs semblants a l’Hnefatafl des del segle cinquè abans de Crist. També que en nombrosos pel·lícules de víkings es pot veure que saber jugar a l’Hnefatafl era senyal de noblesa. Com en els nostres escacs, hi ha dos bàndols. No obstant, si en els nostres escacs cada bàndol ha de capturar al rei adversari, en l’Hnefatafl un dels bàndols ha de capturar al rei, mentre que l’altre ha d’assegurar que el seu rei arribi a una de les caselles laterals del tauler. La distribució de les peces és la següent:


Ell, que té el joc des de fa anys però que només ha jugat dues partides, ens apallissa. Tot i que a la tercera partida començo a entendre com avançar-me a les seves intencions, i a la cinquena l’aconsegueixo guanyar. M’imagino a l’Antoni Pous aficionant-se fàcilment a aquest joc, tal com s’ha aficionat al Shogi i, en última instància, al Jaque al Mago.

Els nostres amics diuen que els deu minuts d’entrevista amb l’inventor de Jaque al Mago van ser els millors moments de tota la temporada de ràdio. Que va ser ràdio de veritat. Jaque al Mago, o “escacs del nou mil·lenni”, com el seu inventor els anomena. Peces de col·leccionista i partides diabòliques. Les possibilitats tàctiques es disparen des de la primera jugada.

A més, hi ha peces tan divertides com el “Cavaller”, que sembla sortida de la pel·lícula “Desafiament Total”.


Seguim al bar El Casal quan s’ha fet fosc del tot. Sant Joan ha quedat enrere. Sempre he pensat que hi ha dos tipus de persones: les que celebren Sant Joan com l’inici de l’estiu, l’època de l’any més gloriosa i amb més oportunitats; i els que veuen en Sant Joan l’inici de la davallada. A partir d’aleshores, els dies es faran més curts i més curts fins a entrar a l’hivern. Sempre m’he situat en aquest segon grup.

Però ara, amb en Jordi, la Mireia i en Roger, jugant a diversos jocs, veig que tampoc és tan greu i que les vacances són la clau. Evidentment, no podíem marxar d’allà sense jugar una partida a les Caissa Cards. Friso per veure la nova versió ja acabada. Ens falten encara molts permisos d’imatge, però tot arribarà. De moment tenim la carta més important ja feta, la de la nostra companya i presentadora:


Quasi amb l’últim tren del dia, o de la nit, i havent deixat estratègicament els plafons dels Enigmescs a en Jordi Seguí, en Roger i jo tenim temps per parlar de la nova temporada de Cooltura Escacs. Sobretot, de què va fallar, i de com podríem innovar.

Em comenta que potser no hem aprofitat tot el potencial dels articles. I, tot i que gràcies a ells tenim alguns esdeveniments a Centres Cívics, coincideixo amb la seva valoració. Li pregunto si, sobre el que havíem dit de “què va fallar” i “com podríem innovar”, se’ns pot acudir alguna cosa a innovar al respecte dels articles i em diu que durant el transcurs de la temporada, una amiga seva que és editora, responsable editorial millor dit, s’ha interessat en el contingut dels articles i que, si fóssim capaços de trenar-los tots en una història, cabria la possibilitat d’editar-la. Penso en un dels llibres que vam sortejar, el “Duelo de Alfiles”, de Vicente Valero, i m’imagino que per aquí podrien anar els tirs. Però el biaix torna i sempre que escric em transformo en una còpia barata d’en Henry Miller. Podré controlar l’impuls? Com serà fer una novel·la a quatre mans?

-Saps que em va faltar a mi, en els articles? Exemples concrets. Com el que hem fet avui: exemples de jocs diferents als escacs. Com aquests escacs víkings als que hem jugat. O com l’entrenador-jugador. De fet, la idea original era donar exemples concrets de jocs inventats. Si va ser el primer que vam fer! Recordes quan ens reuníem amb la V. al Casal Jove la Fontana? Deu ser la primera foto de l’Instagram. En ella es veu el “tocat i ofegat”, el joc que em vaig inventar. Teníem les instruccions fetes, una explicació de la filosofia del comerç de proximitat i de l’educació per projectes i unes il·lustracions encantadores, i no les vam compartir mai!-




Bibliografia