Marcel
Duchamp
Pensant sobre quina deuria ser la
millor manera de començar la segona temporada de Cooltura Escacs sota la nostra
direcció, només em ve al cap un nom. Un artista. L’artista. Marcel Duchamp.
Seria començar amb el plat fort. I, de
la mateixa manera que obviar l’article d’escacs i matemàtiques durant la
primera temporada, haver obviat el de Marcel Duchamp tampoc té justificació
possible. Potser em provocava massa respecte i no volia publicar un article que
no estigués a l’alçada de les circumstàncies. Aquest maleït pànic escènic i
agorafòbia que sempre et persegueix, amagant-se darrere les cantonades. En
qualsevol cas, ha arribat l’hora d’espolsar-se els fantasmes personals i parlar
d’un dels grans referents artístics i culturals del segle XX. Un dels meus
personatges preferits: Marcel Duchamp (1887 – 1968). Parlem d’una persona clau
en la promoció dels escacs perquè, gràcies a la seva influència, persones de
mons ben diversos s’acostaran als escacs d’una manera o altra.
Marcel Duchamp va ser al món de l’art,
el que Albert Einstein, en la mateixa època, va ser al de la ciència: els dos
van revolucionar la seva especialitat. Res seria igual després d’Einstein i res
seria igual després de Duchamp. I, no és només que revolucionés el món de
l’art, sinó que sent precisament una de les personalitats més importants del
món de l’art, un dels artistes més cotitzats, va dedicar gran part dels seus
esforços intel·lectuals i creatius als escacs.
De fet, va arribar a anunciar la seva
retirada com a artista per dedicar-se plenament a jugar a escacs perquè els
considerava l’expressió artística més pura. Amb aquest llegat i aquestes
declaracions, és inevitable que tots els artistes que el prenguin com a
referent, o tots els apassionats a l’art que investiguin la seva vida i la seva
obra, invariablement coneixeran els escacs i, probablement, agafaran les obres
de Duchamp com a referència per les seves pròpies obres. És quelcom que ja ha
passat, i en més d’una ocasió.
Un dels exemples paradigmàtics de la
influència de Duchamp en altres artistes és el de la imatge icònica en la que se’l
veu a ell mateix jugant una partida, podríem dir que poc convencional, al Museu
de Pasadena l’octubre de 1963. La fotografia va ser feta per Julian Wasser:
No és baladí que la foto sigui presa
en un museu. Aquesta fotografia ha motivat a altres artistes a reproduir-la, o
fer-ne alguna versió. Per exemple, el cantant Jesse Boykins
també juga amb el títol de la cançó, ja que posa “b4 theNight is Thru”, on b4
seria la casella, Night seria cavall, ja que en anglès és Knight, i Thru podria
ser trough, que fonèticament s’assemblen, i en català significa abeurador, que
és el lloc on beuen els cavalls:
Aquesta
imatge del Museu de Pasadena ha tingut incomptables versions. Això em va pensar
que Marcel Duchamp pot haver fet més per la difusió dels escacs, que qualsevol
campió del món perquè generacions i generacions d’artistes es veuran
influenciats per l’obra de Duchamp. I quan aquests artistes facin les seves
creacions, agafant com a referències les pròpies de Duchamp, els escacs hi
seran presents i la toca d’oli s’anirà estenent, inexorable. Una ràpida cerca
per internet m’ofereix quelcom que no m’esperava. No és aquesta noia que fa
simultànies, la Jennifer Shahade? Espectacular la versatilitat d’aquesta dona.
La Jennifer Shahade es mereix un, dos i tres articles.
Els exemples no s’acaben:
Marcel
Duchamp formava part d’una generació d’artistes surrealistes que van trobar en
els escacs un camp fèrtil per posar a prova la seva imaginació i artesania. Era
habitual veure’l amb artistes com Man Ray o Max Ernst. I no només jugaven a
escacs entre ells, sinó que creaven els seus propis jocs d’escacs: taulers i
peces. A les següents fotografies se’l veu primer, en el transcurs d’una
partida amb el seu amicMan Ray i, després, posant en una imatge que es tronaria
icònica, davant del tauler i peces del propi Man Ray:
Era la generació dels surrealistes. Ja
vam parlar de la DorotheaTanning l’any passat. I, en aquesta
generació, no podia faltar una de les amistat de Duchamp: Salvador Dalí, qui
també va dedicar alguna de les seves obres artístiques als escacs: un joc
d’escacs en el que les peces són les falanges dels dits, com a al·lusió al
moment en que s’agafen les peces per moure-les. Com si en un univers paral·lel
les peces d’escacs habituals agafessin i moguessin falanges de dits humans:
M’encantaria poder-me dedicar a la
creació artística en base als escacs, com feia tot el grup de surrealistes.
Passar tardes a Cadaqués, com feien en Duchamp i en Dalí. Aquí una altra imatge
icònica en la que se’ls veu als dos enmig d’una partida d’escacs, des d’una
perspectiva poc habitual:
Qualsevol
historiador de l’art considerarà a Duchamp com un dels artistes més influents
del segle XX perquè, entre d’altres mèrits, va ser un dels pioners dels “ready-made”.
De fet, el nom de “ready-made” se’l va inventar ell mateix.
Els
“ready-made” van representar un trencament amb el que fins aleshores es considerava
art. La gràcia dels “ready-made” és que l’artista transforma elements
quotidians que mai serien considerats obres d’art, en, precisament, obres
d’art. És un canvi importantíssim perquè capgira de dalt a baix la manera
d’entendre què és art i què no ho és. És com una democratització de l’art. Amb
els “ready-made”, qualsevol cosa és susceptible de transformar-se en art. Ara
ens pot semblar evident, però en aquella època no ho era gens. A vegades, a
aquests objectes quotidians, no cal ni modificar-los, perquè simplement
col·locats a una exposició, ja esdevenen obres artístiques. Per això és més
simbòlica del que sembla la fotografia de la partida jugada al Museu de
Pasadena. El “ready-made” més famós i controvertit és, segurament, el de “La font”,
que no és més que un urinari. L’exposició d’un urinari en una galeria d’art va
causar estupor i consternació:
En
els “ready-made”, veiem novament l’afició de Duchamp pels escacs. Un dels
“ready-made” més famosos està vinculat amb els escacs. Parlem del “Trébuchet”,
que va ser un penja-robes que Duchamp va clavar al terra del seu estudi, i amb
el que sempre la gent s’entrebancava. Segons ell, era una metàfora de les
posicions d’atzucac que es donen en els escacs en les que, a qui li toqui
moure, anirà afeblint la seva posició. De fet, va anomenar a la seva obra
“trebuchet” (a l’esquerra de la imatge) inspirat per la posició d’escacs “trébuchet”
(a la dreta):
A
la següent fotografia veiem el Trebuchet clavat al terra del seu estudi, en el
que també es veu un tauler dibuixat a la paret:
Una
de les obres que més ens agraden torna a ser un “ready-made”, fet el 1965.
L’obra es titula “Hommage à Caissa” i va ser exposada el 1965: un simple tauler
d’escacs. I és que, qui no sent la crida de mons inabastables i possibilitats
infinites?
Un
dels aspectes dels escacs que més fascinava a Duchamp era el grau d’abstracció
al que podien arribar els escaquistes. Ho va intentar capturar al llarg de la
seva carrera. Un exemple és el quadre de 1910, “La partida d’escacs”, en la
que retratava una escena domèstica, en un jardí, en la que els seus dos germans
estaven abduïts pel tauler d’escacs i les seves respectives dones estaven
gaudint d’una lectura i de la contemplació.
La
seva afició pels escacs podríem dir que era desmesurada. Hi ha una divertida
anècdota que s’explica al llibre “La partida immortal: una història dels escacs”
de David
Shenk. En ell, afirma
que Duchamp es va obsessionar tant amb els escacs que, en el seu viatge de
noces, es passava tot el dia enganxat al tauler portàtil. La seva dona, cansada
de la relació que Duchamp mantenia amb els escacs, una nit, mentre dormia, li
va enganxar les peces amb cola sobre el tauler, de tal manera que no els pogués
moure més. Sobra dir que aquest matrimoni no va durar gaires mesos.
Li
agradaven tant els escacs, que es va fer construir uns segells amb els que
poder fer-se els anàlisi de les partides o l’estudi d’escacs:
Ara,
amb els programes informàtics és molt senzill, però en aquell temps Duchamp
analitzava així:
A
banda d’incorporar els escacs a la seva creació artística, Duchamp va deixar
una de les frases per la posteritat, en una conferència de 1952 a la New York State
ChessAssociationva dir: “Encara sóc víctima dels escacs. Tenen tota la
bellesa de l’art, i molt més. No poden ser comercialitzats (...) He arribat a
la conclusió de que, si bé no tots els artistes són jugadors d’escacs, tots els
jugadors d’escacs són artistes”.
Però
no pensem, com faríem habitualment al sentir que una personalitat de fora el
món dels escacs és un gran aficionat al nostre esport, que probablement Duchamp
sabria moure les peces però que encara posaria el tauler, el rei i la dama del
revés. El cas d’en Marcel Duchampés un exemple de com d’equivocats podem estar
si caiem en l’error de fer aquests prejudicis perquè era tan bon jugador que va
arribar a disputar diverses olimpíades d’escacs per l’equip Olímpic francès,
fent equip amb el quart (i sisè, després de recuperar la corona vers Max Euwe)
campió mundial Alexander Alekhine.
A
la MegaDataBase 2014 hi trobem un total de 115 partides, 50 de les quals les
juga amb blanques i 65 amb negres. De les 50 partides amb les peces blanques,
28 les juga amb 1.d4; 8 les juga amb 1.Cf3; i de les 14 restants no hi ha
informació.
Les
partides que hem trobat són:
·
Una partida de l’any 1922, jugada
al torneig New York Metropolitan
·
17 partides l’any 1924, 13 de les
quals van ser jugades a la primera olimpíada no oficial, organitzada a París
(amb 5 victòries; 2 taules; i 6 derrotes).
·
4 partides l’any 1925
·
19 partides l’any 1928, 16 de les
quals a la Olimpíada de la Haia (amb 1 victòria; 11 taules; i 7 derrotes). La
Olimpíada de la Haia fou la segona olimpíada oficial
·
11 partides l’any 1929
·
33 partides el 1930, 15 de les
quals a la tercera Olimpíada oficial, l’Olimpíada d’Hamburg (amb 1 victòria; 6
taules i 8 derrotes)
·
18 partides l’any 1931, 9 de les
quals a la quarta Olimpíada oficial, a Praga (amb 1 victòria; 3 taules i 5
derrotes)
·
12 partides l’any 1933, a la
cinquena Olimpíada oficial, la de Folkestone (amb 1 victòria; 2 taules; i 9
derrotes).
És
a dir, en Marcel Duchamp va jugar 4 Olimpíades oficials i 1 oficiosa. Malgrat
sembli que els resultats no són del tot bons, doncs és veritat que perd més
partides de les que guanya o entaula, va aconseguir puntuar amb escaquistes com
Frank
Marshall, SaviellyTartakoweri Vera Menchick. També va jugar amb altres grans
escaquistes, però sense poder puntuar amb ells, com van ser en Maroczy,
en Saemich,
en Kmocho
en Colle.
És com si, avui en dia, jugués amb jugadors del top 20 mundial com en Duda, en
Radjabov, l’Aronian i companyia.
Per
acabar, veiem una entrevista en la que es dóna per descomptat que el que sent Duchamp pels
escacs és amor (https://www.youtube.com/watch?time_continue=1&v=PIOyUEGBn-U).
En una de les preguntes, l’entrevistador li diu que: “aquest amor que sents pels escacs no
és en realitat una forma d’amor per les matemàtiques?” al que ell
contesta que sí, que efectivament sempre s’ha sentit atret per les matemàtiques
però que no té cap talent natural per a elles. No obstant així, en els escacs,
sí que ha desenvolupat certa expertesa. A mesura que avança l’entrevista,
Duchamp confessa que els escacs actuen com una droga quan li pregunten pel
simbolisme dels escacs, per si és només un joc o quelcom més. Ell diu que: “Les drogues no
són simbòliques, però l’addicció és similar. Si tu comences a jugar a escacs
quan ets jove, creixeràs i moriràs jugant a escacs. És una passió que no és fàcil
(...) i que et fa perdre molt de temps”... Que et fa perdre molt de
temps... A què em recorda aquesta frase... A la contraportada de 24
miniaturasrusas quan dels escacs es diu que “(...) lo hermosamente inútil”.
No
podem acabar l’article sense enllaçar el programa en el que vam entrevistar a
en Gerard Pàmies, https://coolturafm.com/cooltura-escacs-171-25-11-19/,
autor de la novel·la gràfica Duchamp: detonació controlada, publicada el 2019,
en la que es repassa la vida i obra de Duchamp i, invariablement, els escacs
estan ben presents. Només cal veure la portada:
Bibliografia
