Club
de lectura
Quin cap de setmana més intens.
Després de la Festa Major del Raval, i la presentació del llibre “24
miniaturasrusas”, d’en David Vivancos, costa tornar a la normalitat. Si a això
se li afegeix que és la meva última setmana abans de vacances, la dispersió
està assegurada.
Què bonic però, que el projecte
Cooltura Escacs es transformi en això: en quelcom cultural. El fet de que en David
Vivancos hagi confiat en nosaltres ens anima. Érem quasi 30 persones a la
presentació del llibre.
Podríem desenvolupar un “Club de
lectura” de llibres d’escacs, de llibres sobre escacs o de llibres que
utilitzin els escacs d’alguna manera. Amb la finalitat d’incentivar la lectura
i de veure si l’auditori s’anima a escriure quelcom.
Li ho comento a en Roger amb un
whatsapp i em diu que sí, que clar. Sempre em diu que sí, cosa que em fa
desconfiar. En fi, acceptada la proposta penso en un dels
últims llibres que em vaig llegir en el que els escacs tenen cert protagonisme:
“Ajedrez para un detectivenovato”, de Juan Soto Ivars.
Potser no té l’entitat de clàssics com
“La tabla de flandes”, el “Vuit” o “Novel·la d’escacs”, però és una bona
lectura per un públic adolescent i també adult. Fet que em fa pensar: “es pot
dissociar obra artística del seu autor? Ens poden agradar obres de gent a la
que no voldríem com a amiga?”.
“Ajedrez para un detectivenovato” no
tracta d’escacs, però es recolza en ells per presentar al protagonistes i les
aptituds que necessitarà per la seva nova professió. I és que, a partir d’un
esdeveniment tràgic en el que el seu destí canvia, el protagonista passa de ser
un escriptor anònim, desenvolupant la professió de negre, a un detectiu novell sota
l’empara d’un dels detectius més famosos dels baixos fons d’un regne negre
d’Espanya caricaturitzat. Regne. Anacrònic.
És
una novel·la d’humor que juga a exagerar totes les situacions. Exagera el propi
gènere, les novel·les de detectius, i la societat en la que es mou el
protagonista, que és el que volem veure quan llegim una cosa de l’estil: locals
d’oci nocturns, males companyies, morts i demés. La flor i nata i el crim de
poca volada.
Tot
i que apareguin en el títol, els escacs en si mateixos hi apareixen poc al
llarg del llibre. Però no és baladí que apareguin al propi títol. De fet,
moltes pel·lícules o històries de gàngsters tenen aquest aire d’històries
contradictòries, de lluita, d’alts i baixos que es poden trobar en qualsevol
partida d’escacs. Tal com podria sentir-se qualsevol persona en el transcurs de
la seva partida: sembla que estàs bé però, de cop i volta, una mala jugada o un
pla no detectat fa que hagis d’adaptar l’estratègia. És ideal per representar
enganys, intrigues i lluita: elements que van apareixent al llarg de la
novel·la.
De
fet, a en Juan Soto Ivars, al final d’una entrevista
se li pregunta pels escacs, al que respon:
“M’agraden. No sóc un bon jugador, però m’agraden les bones
partides. Sóc més de llegir els escacs que de jugar-los. Tota
la novel·la és igual que una partida d’escacs, hi ha una lluita. Una
lluita bruta, que és la que es produeix a la nostra societat. La forma en la
que lluitem ara és indigna. Lo bonic dels escacs és que pots posar trampes, però no
pots saltar-te les normes. En els escacs tu vences al teu oponent
tendint-li trampes, però el cavall i l’alfil es mouen com es mouen. És una
guerra justa, de tu a tu, plena de dignitat i honor”
Per
això, tot i que apareguin poc els escacs a la novel·la, el gènere negre,
policíac o de detectius és ideal per fer servir la imatgeria dels escacs.
En
“Ajedrez para un detectivenovato” la primera vegada que apareixen els escacs és
en una nau industrial, després de que la vida del protagonista hagi donat el
gir de 180 graus que comentàvem abans: de negre passa a detectiu novell, i serà
el seu mestre qui li ensenyi a moure’s per la vida. És com un nou naixement, i
la primera lliçó de la nova vida és: La memòria és fonamental, i s’ha de treballar.
I quina és la millor manera de fer-ho? Amb els escacs.
Ho
il·lustra de la següent manera:
“-Per a que el teu futur com a
detectiu sigui sòlid, hauràs de dur a terme un entrenament espartà. Abans de
que t’assigni el primer cas, et dedicaràs a formar la teva memòria i altres
aptituds necessàries. La memòria és fonamental pels detectius. Perquè, segons
tu?-
-Hola. Suposo que s’han de recordar
molts detalls en el transcurs d’una investigació-
-Bé, bé. Si vols seguir dient
obvietats, allà hi ha una pedra disposada a escoltar-te, o pots trucar a en
Paulo Coelho. Escolta: la memòria és la major arma de que disposa un home desarmat-“
I,
aleshores, és quan es manifesta la importància dels escacs. Sempre en assumptes
tèrbols. Li diu que si en algun moment necessita que algú canti perquè està en
joc una gran quantitat de diners, la millor arma és fer gal·la d’una memòria
prodigiosa, perquè amb la memòria pots anul·lar al contrari. Li explica com
deixar anar dades i més dades de tots els temes possibles: constel·lacions,
capitals, rius i afluents, etcètera. Dades i més dades històriques faran que a
qui estiguis sacsejant li entri por perquè et veurà com un Déu omniscient que
l’esmicolarà psicològicament.
“-Com obrir-te camí en la ment
d’una persona que t’ho està impedint? El meu mètode és els “Aires de la
Memòria””.
Amb
una exhibició memorística l’interrogat veurà que tu ho saps tot i ell no sap
res, i el que és pitjor, que ho pots saber tot d’ell. I, aleshores, és quan
apareixen els escacs:
“Així que, des d’avui exercitarem la
teva memòria, en primer lloc, amb els escacs. Vull que llegeixis aquests
llibres amb partides llegendàries”.
I
això és el que m’interessa dels escacs. No la tècnica en si mateixa, ni molt
menys la competició. Sinó les transversalitats dels mateixos;aprèn escacs no per aprendre escacs, sinó per exercitar la memòria.
A qui li importa la siciliana quan, amb una bona memòria pots esclafar
psicològicament a qui tens davant, i obtenir tots els secrets i les sumes de
diners que desitgis? Això des de la perspectiva d’aquest tipus de detectius
tronats, passats de volta i encallats en una altra època.
Queda
pendent fer l’anàlisi de com els escacs han aparegut en les històries de
detectius. Crec que en Roger ja té un article més o menys fet. En aquesta
novel·la es presenten com una mena de gimnàs en el que preparar-se per coses
que no tenen res a veure amb els escacs com fer confessar a un enemic. No
obstant, els protagonistes també juguen partides entre ells:
“Recordo molt bé la primera
partida, que vaig perdre de manera ignominiosa. Em va semblar lenta i fatigosa
tot i que només va durar tres minuts. Jo meditava fins la manera de posar el
peó al seu quadre, intentava calcular el gest de les meves mans i l’expressió
de la meva cara verdosa per fer-li creure que tenia una lleugera noció del que
estava fent. Al veure’m sostenir el peó entre els dits i posar cara de Karpov
amb restrenyiment abans de posar-lo, Lapiedra em va recriminar: Això no és
pòquer, òndia!”
Van
seguir jugant a escacs durant mesos, i el protagonista sempre perdia. Mentre
jugaven en una nau industrial semi abandonada, en Lapiedra li anava fent
preguntes sobre els seus propis casos, per veure si la tan anhelada intuïció es
manifestava. Perquè la memòria, també desenvolupa la intuïció.
Un
cop acabat l’entrenament pràcticament no tornen a aparèixer els escacs a la
novel·la. De tal manera que la forma en la que l’autor els va fer servir és
molt concreta: “escacs per exercitar la memòria i desenvolupar intuïció”. El
programa d’entrenament consistia a aprendre partides de memòria per tal
d’identificar els mecanismes mentals pels quals les persones aprenen i
emmagatzemen informació, perquè la informació és poder.
Obro
el whatsapp: “Roger, ves preparant l’article sobre com els escacs han aparegut
a les històries de detectius. Ah, i a veure què et sembla això: fem una
novel·la detectivesca d’escacs a quatre mans, amb tota la informació que hem
anat recopilant amb el Cooltura Escacs?”; “Guai! Estaria molt bé. A més, és
possible que la meva amiga, la Lorca, ens la pugui publicar després”. Maleït,
ja torna a acceptar qualsevol proposta que li faig i, a més, doble l’aposta.
Bibliografia