dilluns, 16 de març del 2020

Lliga Catalana darreres rondes. Torneig de Candidats

LLIGA  CATALANA









Divisió d'Honor Segona Fase


Quarts de final

Escola d'Escacs de Barcelona  -  Cerdanyola Vallès       8  -  2
Barberà  -  Foment Martinenc                                         6'5  -  3'5
Colon Sabadell Chessy   -  Barcelona                            5'5 -  4'5
Mollet  -  Valls                                                                7  -  3

Grup B Ronda 1

Sant Cugat  -  Salauris                       7  -  3
Figueres  -  Gerunda                         6'5  -  3'5
Cor de Marina  -  Ateneu Colon        4'5  -  5'5
Tres Peons  -  Sant Andreu                  5  -  5


Classificació grup B

Sant Cugat              4 punts
Sant Andreu           3 punts
Figueres                   3 punts
Ateneu Colon          3 punts  
Gerunda                2'5 punts
Cor de Marina         1'5 punts
Tres Peons                 1'5 punts
Salauris                      1 punt



TORNEIG  CANDIDATS




Web Oficial

Directe amb chess 24

Crònica Europe Echecs rondes 1 - 3

Crònica Europe Echecs a partir ronda 4

Crònica Europe Echecs

Crònica prèvia chess.com

Prèvia a chess24



Participants

Fabiano Caruana               USA          Elo 2840
Ding Liren                       Xina          Elo 2805
Alexander Grischuk        Russia       Elo 2777
Ian Nepomniachtchi        Russia       Elo 2774
Maxime Vachier Lagrave   França     Elo 2767
Anish Giri                       Holanda     Elo 2763
Wang Hao                       Xina           Elo 2762
Kiril Alekseenko            Russia        Elo 2698



Yekaterinburg, Russia



PROGRAMA  XARXA  DE  MAT


Programa amb convidat Josep Anton Lacasa.








EL  BLOG  RECOMANA



Web Problemes Richard Guerrero

Enllaç de la web




Article a Chess.com sobre cites d'escacs de grans jugadors

Enllaç de l'article




dimarts, 10 de març del 2020

Woody Allen i Escacs. Facilitat per Cooltura Escacs



Woody Allen

Vam començar la primera temporada amb Stanley Kubrick, un gegant del cinema. I vam iniciar la segona parlant de Marcel Duchamp, l’Artista de principis del segle XX. Dos monstres de les seves respectives disciplines dels que, més o menys, qualsevol persona n’ha sentit a parlar. És la manera, agafar aquestes grans figures i portar-nos-les al nostre terreny, per presentar-les des de la novetat. Des d’aquest racó que són els escacs pel que tantes i tantes persones han transitat algun moment.

Per qui podríem seguir? Em sona haver vist jugar a en Woody Allen a escacs, en alguna de les seves pel·lícules. Ho hauria de repassar perquè si fos cert, estaríem parlant d’un dels cineastes més guardonats i influents. Ha guanyat 4 Òscar (2 per la pel·lícula “Annie Hall”, 1 per “Hannah i les seves germanes”, i un altre per “Midnight in Paris”) i diversos premis més com els BAFTA o els Globus d’Or. A banda de ser extremadament prolífic. Des de 1969 ha produït un total de 45 pel·lícules. Com a curiositat, és habitual veure’l com a protagonista de les seves pròpies pel·lícules.

Una ràpida cerca em mostra que no només en Woody Allen ha pensat en escacs, sinó que altres artistes l’han pensat a ell pensant en escacs. Perquè em ressonen ara els versos de Borges “¿QuéDiosdetrás de Dios la trama empieza?”? En aquest sentit, l’artista MirkoBrkuljanli ha dedicat una de les seves obres [un altre dia parlarem d’aquest artista perquè dedica gran part de les seves obres als escacs]:


I sí, efectivament, fent una mica de submarinisme per la xarxa veiem que els escacs apareixen diverses vegades al llarg de la filmografia de Woody Allen, i no només en la filmografia. Per exemple, en una entrevista en un programa de televisió, el “A life in film”, en Woody Allen fa una comparació entre les pel·lícules mudes i el cinema sonor, amb els escacs. La metàfora que fa és que el cinema mut és al cinema sonor el que les dames són als escacs: un joc molt més senzill. Fantàstic! Qui va ser que va dir que, en comparació amb els escacs, les dames són un joc per carteristes?Durant l’entrevista comenta que a ell li hagués agradat fer gags muts, o una pel·lícula muda, però que no té la motivació suficient com per fer-la, existint el so. Però que, no obstant, algun experiment va fer a la pel·lícula “Sleeper”, de 1973. Això també passa sovint amb els escaquistes; la obsessió pels escacs és enorme, però, en general, no tenen cap interès per cap altre joc de taula. Per què haurien de jugar a res més, tenint els escacs?

Tant és. Seguim amb en Woody Allen i en com els escacs van apareixent a les seves pel·lícules. Un altre exemple és la pel·lícula “What’s New Pussycat”, de l’any 1965.Ell n’és el guionista, no el director. Però també apareix com a actor. En un gag inofensiu fa aparèixer els escacs d’una manera força habitual. L’escena es situa en una terrassa d’un bar, que pot recordar a l’època de la bohèmia francesa. En una taula de la terrassa, ell i una noiaestan fent una partida. Sembla que la noia en sap més que ell, perquè juga amb força determinació, com bastant segura de si mateixa. A ell se’l veu poca cosa, i la única manera que té de guanyar sembla que sigui fent trampes: quan la noia ha efectuat el seu moviment, en Woody Allen fa veure que saluda a algú, i quan la noia es gira per veure a qui saluda, ell aprofita per treure una peça del tauler.

És una escena fàcil d’imaginar per la gent que no està acostumada a jugar. Quan alguna persona de fora del món dels escacs s’assabenta que, durant el transcurs d’ una partida de campionat et pots aixecar per anar al lavabo o sortir a estirar les cames, una pregunta recurrent que em fan és: “i si et fa trampes mentrestant, traient-te una peça?”. Òbviament els escaquistes sabem que això no pot passar, però no deixa de ser graciós. En el següent enllaç es pot veure el gag: https://www.youtube.com/watch?v=HZsCLqZidCM

El següent fotograma és de la pel·lícula “The Front”, de 1976. Ell tampoc n’és el director, però sí un dels protagonistes principals. En el fotograma, se suposa que els dos protagonistes estan jugant una partida a un club d’escacs de Nova York. Per això es veu una filera de taulers que, com a mínim, estan ben muntats.  De fet, s’intueix que estan jugant una espanyola.


Més tard, al 2009, a la pel·lícula “Si la cosa funciona” els escacs apareixen com a complement de la personalitat del protagonista, que és un físic teòric retirat amb aires de grandesa, doncs diu que va estar a prop de guanyar el premi Nobel. El protagonista es dedica a donar classes d’escacs a nens i nenes, i els seus mètodes d’ensenyança són poc ortodoxes: en una ocasió esbronca a una alumna al parc, apostant-se diners, perquè no hi ha manera de fer-li entendre que no s’ha de menjar el peó emmetzinat; i en una altra ocasió té una baralla amb la mare d’un nen, perquè suposadament li ha tirat les peces pel cap (https://www.youtube.com/watch?v=auG0M3vDWwc)

Però, potser el més curiós de la relació de Woody Allen amb els escacs és una comèdia que va escriure i li van publicar al “The New Yorker” l’any 1966. El text és un intercanvi epistolar entre dos jugadors, en el transcurs d’una partida postal. Es pot llegir en el següent enllaç: http://maxxwolf.tripod.com/woody.html.

La comèdia es titula “TheGossage – Vardebedian Papers” i comença amb un dels jugadors, en Gossage, descobrint un error. Es veu que correus li va retornar la carta que contenia la jugada vint-i-dos i que, per tant, l’escac i mat que li anunciava el senyor Vardebedian en la última carta, no era tal. Lo bo és que el mat li cau a la jugada 44! O sigui, portaven mitja partida jugant partides diferents! El to educat de les primeres cartes, en les que es demanen disculpes pel malentès i en les que s’ofereix continuar la partida tal com estava, però tenint en compte aquest moviment perdut, va deixant pas a un augment de la tensió i una creixent enemistat. No cal dir, que en Gossage i en Vardebedian no es posen d’acord entre ells, i cadascú segueix la seva pròpia partida, fins a fer-se mat l’un a l’altre.

Com a curiositat, apuntar que en una de les cartes es menciona a Nimzowitsch! Aaron Nimzowitsch, probablement l’escaquista de capçalera de l’escola hipermoderna. La seva obra “El meu sistema” és un clàssic. Perquè els clàssics són clàssics? No t’ho sabria dir, però ho reconeixereu quan ho veieu.


Bibliografia





dimarts, 3 de març del 2020

Marcel Duchamp. Facilitat per Cooltura Escacs



Marcel Duchamp


Pensant sobre quina deuria ser la millor manera de començar la segona temporada de Cooltura Escacs sota la nostra direcció, només em ve al cap un nom. Un artista. L’artista. Marcel Duchamp.

Seria començar amb el plat fort. I, de la mateixa manera que obviar l’article d’escacs i matemàtiques durant la primera temporada, haver obviat el de Marcel Duchamp tampoc té justificació possible. Potser em provocava massa respecte i no volia publicar un article que no estigués a l’alçada de les circumstàncies. Aquest maleït pànic escènic i agorafòbia que sempre et persegueix, amagant-se darrere les cantonades. En qualsevol cas, ha arribat l’hora d’espolsar-se els fantasmes personals i parlar d’un dels grans referents artístics i culturals del segle XX. Un dels meus personatges preferits: Marcel Duchamp (1887 – 1968). Parlem d’una persona clau en la promoció dels escacs perquè, gràcies a la seva influència, persones de mons ben diversos s’acostaran als escacs d’una manera o altra.


Marcel Duchamp va ser al món de l’art, el que Albert Einstein, en la mateixa època, va ser al de la ciència: els dos van revolucionar la seva especialitat. Res seria igual després d’Einstein i res seria igual després de Duchamp. I, no és només que revolucionés el món de l’art, sinó que sent precisament una de les personalitats més importants del món de l’art, un dels artistes més cotitzats, va dedicar gran part dels seus esforços intel·lectuals i creatius als escacs.

De fet, va arribar a anunciar la seva retirada com a artista per dedicar-se plenament a jugar a escacs perquè els considerava l’expressió artística més pura. Amb aquest llegat i aquestes declaracions, és inevitable que tots els artistes que el prenguin com a referent, o tots els apassionats a l’art que investiguin la seva vida i la seva obra, invariablement coneixeran els escacs i, probablement, agafaran les obres de Duchamp com a referència per les seves pròpies obres. És quelcom que ja ha passat, i en més d’una ocasió.

Un dels exemples paradigmàtics de la influència de Duchamp en altres artistes és el de la imatge icònica en la que se’l veu a ell mateix jugant una partida, podríem dir que poc convencional, al Museu de Pasadena l’octubre de 1963. La fotografia va ser feta per Julian Wasser:


No és baladí que la foto sigui presa en un museu. Aquesta fotografia ha motivat a altres artistes a reproduir-la, o fer-ne alguna versió. Per exemple, el cantant Jesse Boykins també juga amb el títol de la cançó, ja que posa “b4 theNight is Thru”, on b4 seria la casella, Night seria cavall, ja que en anglès és Knight, i Thru podria ser trough, que fonèticament s’assemblen, i en català significa abeurador, que és el lloc on beuen els cavalls:


Aquesta imatge del Museu de Pasadena ha tingut incomptables versions. Això em va pensar que Marcel Duchamp pot haver fet més per la difusió dels escacs, que qualsevol campió del món perquè generacions i generacions d’artistes es veuran influenciats per l’obra de Duchamp. I quan aquests artistes facin les seves creacions, agafant com a referències les pròpies de Duchamp, els escacs hi seran presents i la toca d’oli s’anirà estenent, inexorable. Una ràpida cerca per internet m’ofereix quelcom que no m’esperava. No és aquesta noia que fa simultànies, la Jennifer Shahade? Espectacular la versatilitat d’aquesta dona. La Jennifer Shahade es mereix un, dos i tres articles.


Els exemples no s’acaben:


Marcel Duchamp formava part d’una generació d’artistes surrealistes que van trobar en els escacs un camp fèrtil per posar a prova la seva imaginació i artesania. Era habitual veure’l amb artistes com Man Ray o Max Ernst. I no només jugaven a escacs entre ells, sinó que creaven els seus propis jocs d’escacs: taulers i peces. A les següents fotografies se’l veu primer, en el transcurs d’una partida amb el seu amicMan Ray i, després, posant en una imatge que es tronaria icònica, davant del tauler i peces del propi Man Ray:



Era la generació dels surrealistes. Ja vam parlar de la DorotheaTanning l’any passat. I, en aquesta generació, no podia faltar una de les amistat de Duchamp: Salvador Dalí, qui també va dedicar alguna de les seves obres artístiques als escacs: un joc d’escacs en el que les peces són les falanges dels dits, com a al·lusió al moment en que s’agafen les peces per moure-les. Com si en un univers paral·lel les peces d’escacs habituals agafessin i moguessin falanges de dits humans:


M’encantaria poder-me dedicar a la creació artística en base als escacs, com feia tot el grup de surrealistes. Passar tardes a Cadaqués, com feien en Duchamp i en Dalí. Aquí una altra imatge icònica en la que se’ls veu als dos enmig d’una partida d’escacs, des d’una perspectiva poc habitual:


Qualsevol historiador de l’art considerarà a Duchamp com un dels artistes més influents del segle XX perquè, entre d’altres mèrits, va ser un dels pioners dels “ready-made”. De fet, el nom de “ready-made” se’l va inventar ell mateix.

Els “ready-made” van representar un trencament amb el que fins aleshores es considerava art. La gràcia dels “ready-made” és que l’artista transforma elements quotidians que mai serien considerats obres d’art, en, precisament, obres d’art. És un canvi importantíssim perquè capgira de dalt a baix la manera d’entendre què és art i què no ho és. És com una democratització de l’art. Amb els “ready-made”, qualsevol cosa és susceptible de transformar-se en art. Ara ens pot semblar evident, però en aquella època no ho era gens. A vegades, a aquests objectes quotidians, no cal ni modificar-los, perquè simplement col·locats a una exposició, ja esdevenen obres artístiques. Per això és més simbòlica del que sembla la fotografia de la partida jugada al Museu de Pasadena. El “ready-made” més famós i controvertit és, segurament, el de “La font”, que no és més que un urinari. L’exposició d’un urinari en una galeria d’art va causar estupor i consternació:


En els “ready-made”, veiem novament l’afició de Duchamp pels escacs. Un dels “ready-made” més famosos està vinculat amb els escacs. Parlem del “Trébuchet”, que va ser un penja-robes que Duchamp va clavar al terra del seu estudi, i amb el que sempre la gent s’entrebancava. Segons ell, era una metàfora de les posicions d’atzucac que es donen en els escacs en les que, a qui li toqui moure, anirà afeblint la seva posició. De fet, va anomenar a la seva obra “trebuchet” (a l’esquerra de la imatge) inspirat per la posició d’escacs “trébuchet” (a la dreta):


A la següent fotografia veiem el Trebuchet clavat al terra del seu estudi, en el que també es veu un tauler dibuixat a la paret:


Una de les obres que més ens agraden torna a ser un “ready-made”, fet el 1965. L’obra es titula “Hommage à Caissa” i va ser exposada el 1965: un simple tauler d’escacs. I és que, qui no sent la crida de mons inabastables i possibilitats infinites?


Un dels aspectes dels escacs que més fascinava a Duchamp era el grau d’abstracció al que podien arribar els escaquistes. Ho va intentar capturar al llarg de la seva carrera. Un exemple és el quadre de 1910, “La partida d’escacs”, en la que retratava una escena domèstica, en un jardí, en la que els seus dos germans estaven abduïts pel tauler d’escacs i les seves respectives dones estaven gaudint d’una lectura i de la contemplació.


La seva afició pels escacs podríem dir que era desmesurada. Hi ha una divertida anècdota que s’explica al llibre “La partida immortal: una història dels escacs” de David Shenk. En ell, afirma que Duchamp es va obsessionar tant amb els escacs que, en el seu viatge de noces, es passava tot el dia enganxat al tauler portàtil. La seva dona, cansada de la relació que Duchamp mantenia amb els escacs, una nit, mentre dormia, li va enganxar les peces amb cola sobre el tauler, de tal manera que no els pogués moure més. Sobra dir que aquest matrimoni no va durar gaires mesos.

Li agradaven tant els escacs, que es va fer construir uns segells amb els que poder fer-se els anàlisi de les partides o l’estudi d’escacs:


Ara, amb els programes informàtics és molt senzill, però en aquell temps Duchamp analitzava així:


A banda d’incorporar els escacs a la seva creació artística, Duchamp va deixar una de les frases per la posteritat, en una conferència de 1952 a la New York State ChessAssociationva dir: “Encara sóc víctima dels escacs. Tenen tota la bellesa de l’art, i molt més. No poden ser comercialitzats (...) He arribat a la conclusió de que, si bé no tots els artistes són jugadors d’escacs, tots els jugadors d’escacs són artistes”.

Però no pensem, com faríem habitualment al sentir que una personalitat de fora el món dels escacs és un gran aficionat al nostre esport, que probablement Duchamp sabria moure les peces però que encara posaria el tauler, el rei i la dama del revés. El cas d’en Marcel Duchampés un exemple de com d’equivocats podem estar si caiem en l’error de fer aquests prejudicis perquè era tan bon jugador que va arribar a disputar diverses olimpíades d’escacs per l’equip Olímpic francès, fent equip amb el quart (i sisè, després de recuperar la corona vers Max Euwe) campió mundial Alexander Alekhine.
A la MegaDataBase 2014 hi trobem un total de 115 partides, 50 de les quals les juga amb blanques i 65 amb negres. De les 50 partides amb les peces blanques, 28 les juga amb 1.d4; 8 les juga amb 1.Cf3; i de les 14 restants no hi ha informació.

Les partides que hem trobat són:

·       Una partida de l’any 1922, jugada al torneig New York Metropolitan
·       17 partides l’any 1924, 13 de les quals van ser jugades a la primera olimpíada no oficial, organitzada a París (amb 5 victòries; 2 taules; i 6 derrotes).
·       4 partides l’any 1925
·       19 partides l’any 1928, 16 de les quals a la Olimpíada de la Haia (amb 1 victòria; 11 taules; i 7 derrotes). La Olimpíada de la Haia fou la segona olimpíada oficial
·       11 partides l’any 1929
·       33 partides el 1930, 15 de les quals a la tercera Olimpíada oficial, l’Olimpíada d’Hamburg (amb 1 victòria; 6 taules i 8 derrotes)
·       18 partides l’any 1931, 9 de les quals a la quarta Olimpíada oficial, a Praga (amb 1 victòria; 3 taules i 5 derrotes)
·       12 partides l’any 1933, a la cinquena Olimpíada oficial, la de Folkestone (amb 1 victòria; 2 taules; i 9 derrotes).

És a dir, en Marcel Duchamp va jugar 4 Olimpíades oficials i 1 oficiosa. Malgrat sembli que els resultats no són del tot bons, doncs és veritat que perd més partides de les que guanya o entaula, va aconseguir puntuar amb escaquistes com Frank Marshall, SaviellyTartakoweri Vera Menchick. També va jugar amb altres grans escaquistes, però sense poder puntuar amb ells, com van ser en Maroczy, en Saemich, en Kmocho en Colle. És com si, avui en dia, jugués amb jugadors del top 20 mundial com en Duda, en Radjabov, l’Aronian i companyia.

Per acabar, veiem una entrevista en la que es dóna per descomptat que el que sent Duchamp pels escacs és amor (https://www.youtube.com/watch?time_continue=1&v=PIOyUEGBn-U). En una de les preguntes, l’entrevistador li diu que: “aquest amor que sents pels escacs no és en realitat una forma d’amor per les matemàtiques?” al que ell contesta que sí, que efectivament sempre s’ha sentit atret per les matemàtiques però que no té cap talent natural per a elles. No obstant així, en els escacs, sí que ha desenvolupat certa expertesa. A mesura que avança l’entrevista, Duchamp confessa que els escacs actuen com una droga quan li pregunten pel simbolisme dels escacs, per si és només un joc o quelcom més. Ell diu que: “Les drogues no són simbòliques, però l’addicció és similar. Si tu comences a jugar a escacs quan ets jove, creixeràs i moriràs jugant a escacs. És una passió que no és fàcil (...) i que et fa perdre molt de temps”... Que et fa perdre molt de temps... A què em recorda aquesta frase... A la contraportada de 24 miniaturasrusas quan dels escacs es diu que “(...) lo hermosamente inútil”.

No podem acabar l’article sense enllaçar el programa en el que vam entrevistar a en Gerard Pàmies, https://coolturafm.com/cooltura-escacs-171-25-11-19/, autor de la novel·la gràfica Duchamp: detonació controlada, publicada el 2019, en la que es repassa la vida i obra de Duchamp i, invariablement, els escacs estan ben presents. Només cal veure la portada:



Bibliografia