Dorothea Tanning i els escacs. Facilitat per Cooltura Escacs

Dorothea Tanning

El 1944, a la Galeria Levy, de Nova York, es va consumir el punt àlgid de la connexió entre l’Art avantguardista i els escacs amb l’exposició “The Imagery Of Chess”. Veiem el catàleg a continuació:

D’aquesta comunió es conserva únicament una imatge, això sí; múltiple. Creada per l’artista Dorothea Tanning. Però aquest, potser, és el final de la història. Recapitulem una mica:

L’any 1935, la Dorothea Tanning treballava fent dibuixos publicitaris a “Macy’s”. Impressionats per la qualitat dels mateixos, el propietari de la marca li presenta a Julian Levy, propietari de la Galeria Levy, qui no dubta en plantejar-li exposar el seu treball (1944 – 1948). Aquest fet permet a la Dorothea conèixer el cercle d’artistes surrealistes, la majoria emigrat d’Europa, que vivia a Nova York.

Tot i que no sembla que fins aleshores, a la seva obra, apareguessin els escacs, podríem afirmar que, d’alguna manera, la manera de pensar de la Dorothea Tanning seria receptiva a una activitat com els escacs, amb tot el que comporta.

Ella reconeixia una fascinació pel conte de Lewis Carroll: “Alicia a través del mirall”; i en les seves obres, la Dorothea acostumava a deixar entreveure elements com portes obertes, que representaven l’accés a altres mons, a altres realitats. Volia accedir a “l’altre banda del mirall”. El següent quadre, “Birth”, de 1942, il·lustra a la perfecció la cerca de nous mons i renaixements personals.

El conte de Carroll, “Alicia a través del mirall” planteja com l’Alicia juga una partida d’escacs en el llindar d’un mirall, que la conduirà cap a un altre; com la reconciliació de les dues ribes, o como una història de dos bàndols. Heus ací la primera de les connexions amb els escacs, que no serà la única.

Com a curiositat, abans posem dos exemples de la imatgeria dels escacs al conte “Alicia a través del mirall”. El diagrama que veiem a continuació representa la pròpia història del conte com un joc d’escacs: el peó blanc, que simbolitza l’Alicia, juga i guanya en onze moviments.

I veiem com, al traspassar el mirall, a l’Alicia se li obre un món de possibilitats en forma de tauler d’escacs:

De Galeria a Galeria

Som al 1942 quan entra en escena una nova dona: la Peggy Guggenheim. La senyora Guggenheim estava preparant, per la seva galeria, que s’anomenava “Art of the Century”, una exposició que s’anomenaria “31 Women”, per la que vol comptar amb les obres de la Dorothea Tanning, juntament amb les d’altres artistes com la Frida Kahlo, la Leonora Carrington o la Vieira da Silva, entre d’altres.

És en aquesta galeria on es produeix l’encontre més important pel nostre objecte d’estudi. La Dorothea Tanning coneix a Max Ernst qui, al cap d’uns dies d’haver-se trobat, visita l’estudi de la Dorothea i, després de veure una fotografia amb motius d’escacs, li pregunta si li agrada jugar. Ella diu que sí i, a més, el repta. D’aquesta manera i, com en la llegenda de Tristany i Isolda i les golfes de l’edat mitjana; s’enamoren al voltant d’un tauler.

A la seva biografia, que també l’anomenaria “Birth”, la Dorothea escriu sobre aquest episodi: “Els dies successius ens vam dedicar a jugar als escacs sense parar. Les capes calcinades d’una closca antiga, o el pudor, em mantingueren en aquella cadira puritana en lloc d’estirada al llit. Fins passada una setmana, que aleshores ja ve venir per quedar-se”. D’aquesta manera, van trobar en els escacs un llenguatge amb el que comunicar-se i canalitzar la seva expressió artística.

Per a ella, els escacs eren “quelcom voluptuós, prop dels ossos”, i ell els inserí en la imatge surrealista d’una manera molt natural i diferent a com ho faria, per exemple, Marcel Duchamp o la resta de surrealistes.

En general, la imatge surrealista no és una imatge tradicional, no busca la similitud amb res, sinó més aviat al contrari; és una cerca experimental i científica. És la contraposició entre la fractura de l’art amb la societat. I, aquí, els escacs són el mitjà perfecte per expressar aquesta cerca. El tauler d’escacs és la base sobre la que qualsevol objecte pot sentir-se estrany i, a la vegada, formar part de quelcom nou i poètic.

En l’obra titulada “Endgame”, de 1944, estrenada per l’exposició que comentàvem abans: “The Imagery Of Chess”, la Dorothea Tanning porta al màxim aquesta idea: La dama (la Dona) en forma de sabata blanca trepitja i esclafa a un alfil (l’església) en un tauler ple de símbols i textures en el que res el que hauria de ser i, en el que els escacs són l’element principal del llenguatge. Veiem l’obra a continuació:

Pràcticament tota la colla de surrealistes, entre els que s’ha de comptar a la parella Tanning – Ernst, es va sentir atreta pels escacs, fent-los aparèixer habitualment a les seves obres.

El 1947, la pròpia Dorothea Tanning pinta el “Max in a Blue Boat”, quadre ple de sensualitat i moviment en el que apareix en Max Ernst, l’ocell Loplop, que era l’alter ego del propi Max, i la mateix Dorothea, en un mon oníric, amb els escacs com a nexe d’unió entre ambdós.

Per la majoria del grup, els escacs tenien un gran interès estètic. Per la Dorothea i en Max, eren semblants a una escultura en moviment en la que les formes de les peces, el seu pes i la seva estructura s’interrelacionaven com els ballarins d’un ballet. Fet que ens recorda al ballet “Checkmate”, de 1937, que tractarem en propers articles. Com a avançament podem dir que va ser una coreografia creada per la Ninette de Valois, basant-se en una idea del compositor Arthur Bliss, on els ballarins adquireixen les propietats de les peces d’escacs i ens expliquen una història a través del seu moviment. La Dorothea Tanning va intentar capturar aquest moviment a les seves obres, i per això resulten tan especials i encisadores.

La relació artística entre Tanning i Ernst respecte els escacs no es va limitar a la pintura. Varen participar en una pel·lícula experimental anomenada “8x8: A Chess sonata in 8 movements” de Hans Richter i Jean Cocteau, en la que els escacs són el protagonista i serveixen com a camp pel desplegament artístic, estètic i narratiu dels artistes.

Amb tot això, ja podem tornar a la galeria Levy de finals de l’any 1944. Dina la galeria s’hi podien trobar més de 30 obres de pintors i pintores, escultores, músics i compositores i, totes elles inspirades, d’alguna manera, en els escacs. Bé usant el llenguatge propi dels escacs, desafiant-lo o sacsejant i removent totes les idees preconcebudes sobre el joc.

A les obres d’arts fixes s’hi afegiria una performance amb el Gran Mestre Koltanowsky, que s’anomenaria: “Campionat mundial d’escacs amb els ulls embenats en 6 partides simultànies”. Fou tot un esdeveniment artístic i escaquístic. La majoria de participants eren els propis artistes, que van fer servir taulers i peces creats especialment per la ocasió. En Max Ernst, per exemple, va jugar amb el seu famosíssim joc:

Especialment interessant és l’anàlisi d’aquests jocs-objectes, on es transformen els escacs amb un sentit estètic i bell fora de lo habitual. Amb humor, el mestre rus, al veure els diferents dissenys digué: “Deu ser la primera vegada en aquest tipus d’exhibicions en la que el jugador a la cega té avantatge”. La Dorothea Tanning es va col·locar al sisè tauler, jugant amb un joc Stauton clàssic. En total, el Gran Mestre Koltanowsky només va cedir unes taules.

Tota la influència escaquística d’aquests artistes i, en concret, l’especial reciprocitat entre escacs i art en l’obra de la Dorothea Tanning creiem que demostren que els escacs, aquest joc-ciència és, com afirmem en el nostre programa de ràdio, el Cooltura Escacs, sobretot un art. L’art del pensament.

Per acabar, us deixem el Foto-collage que va fer la Dorothea Tanning de l’exposició “The Imagery Of Chess”:

La pregunta del dia Quines obres d’art relacionades amb els escacs coneixes?

Podeu respondre a: coolturaescacs@gmail.com