dissabte, 29 de febrer del 2020

Lliga Catalana ronda 7. Paravyan guanya el Festival de Gibraltar. Firouja primer al Festival Praga


LLIGA  CATALANA









Classificació primera fase

Divisió d'Honor grup 1

CE Mollet                       6'5 punts
SCC Sabadell Chessy      6'5 punts
Foment Martinenc          3'5 punts
Cerdanyola Vallès             3'5 punt
Sant Cugat                         3 punts
Gerunda                             2'5 punt
Cor de Marina Badalona   1'5 punt
Tres Peons                        1 punt


Divisió d'Honor grup 2

Escola d'Escacs de Barcelona   6 punts
CE Barberà        6 punts
CE Barcelona          5 punts
CE Valls            3'5 punts
CE Sant Andreu       2'5 punt
CE Figueres             2 punts
Ateneu Colon     2 punts
Salauris Salou         1 punt


Ronda 7

Cor de Marina  -  Gerunda                 4'5  -  5'5
Tres Peons  -  Cerdanyola Vallès        4'5  -  5'5
Foment Martinenc  -  Sant Cugat         5'5  -  4'5
Mollet  -  Colon Sabadell Chessy          5  -  5

Escacs Salauris  -  Figueres                     4'5  -  5'5
Ateneu Colon  -  Barcelona                     4'5  -  5'5
Barberà  -  Escola d'Escacs de Barcelona      4  -  6
Sant Andreu  -  Valls                                  5'5  -  4'5


Ronda 6

Gerunda  -  Mollet                   2  -  8
Colon Sabadell Chessy  -  Foment Martinenc      6  -  4
Sant Cugat  -  Tres Peons               7  -  3
Cerdanyola  -  Cor de Marina         5'5  -  4'5

Figueres  -  Sant Andreu             6  -  4
Valls  -  Barberà                3'5  -  6'5
Escola d'Escacs de Barcelona  -  Ateneu Colon     7'5  -  2'5
Barcelona  -  Escacs Salauris               5'5  -  4'5


Ronda 5

Cerdanyola Vallès  -  Gerunda             7'5  -  2'5
Cor de Marina  -  Sant Cugat                 6  - 4
Tres Peons  -  Colon Sabadell Chessy     3'5  -  6'5
Foment Martinenc  -  CE Mollet              3'5  -  6'5

Barcelona  -  Figueres                              6  -  4
Escacs Salauris  -  Escola d'Escacs de Barcelona   4  -  6
Ateneu Colon   -  CE Valls                 2'5  -  7'5
Barberà  -  Sant Andreu                      5'5  -  4'5


Ronda 4

Gerunda  -  Foment Martinenc               6  -  4
CE Mollet  -  Tres Peons                          8'5  -  1'5
Colon Sabadell Chessy  -  Cor de Marina     5'5  -  4'5
Sant Cugat  -  Cerdanyola Vallès                   6'5  -  3'5

Figueres   -  Barberà                                     3'5  -  6'5
Sant Andreu  -  Ateneu Colon                         5  -  5
Valls  -  Escacs Salauris                                   5  -  5
Escola d'Escacs de Barcelona  -  CE Barcelona     8  -  2


Ronda 3

Sant Cugat  -  Gerunda                                 5'5  -  4'5
Cerdanyola Vallès  -  Colon Sabadell Chessy           4  -  6
Cor de Marina  -  CE Mollet                                  2'5  -  7'5
Tres Peons  -  Foment Martinenc                          4  -  6

Escola d'Escacs de Barcelona  -  Figueres              7'5  -  2'5
CE Barcelona  -  Valls                                             6  -  4
Escacs Salauris  -  Sant Andreu                                 4  -  6
Ateneu Colon  -  CE Barberà                                    4   -  6




FESTIVAL  GIBRALTAR







El rus David Paravyan guanya el Festival de Gibraltar després d'un desempat contra Wang Hao.



FESTIVAL  PRAGA








Firouja guanya el torneig Masters després d'un desempat. David Anton entre els primers.





PROGRAMA  XARXA  DE  MAT



Programa amb convidats Albert Castillo i David Ayza






Programa amb convidats Jorge Iglesias i Miquel Fernández Díaz






Programa amb convidats Ferran Cervelló i Jaume Ros.






Programa amb convidats David Vigo i Ismael Molano





Programa amb convidat Xavier Povill.







EL  BLOG  RECOMANA



Article a Chess.com; sobre com guanyar finals equilibrats.











dijous, 27 de febrer del 2020

Vera Menchik. Facilitat per Cooltura Escacs



Vera Menchik



  
Fa dies que penso en com innovar de cara a futures temporades de Cooltura Escacs. Què podríem fer que no haguem fet abans, que ens seguís agradant  fer, i que pugui ser útil a qui ens segueix? Una opció és rendir-se a lo inevitable: comentar partides d’escacs. Portem un any i mig i més de milers de publicacions a les xarxes socials sense fer pràcticament cap comentari de partides ni de campionats. Res de tècnica, tàctica o estratègia.

I si ho féssim? Per on començar? Crec que es pot aprendre a jugar a escacs, seguint la història dels grans jugadors. I inevitablement penso en els campions mundials. Podria començar pel primer, en Wilhelm Steinitz. Però com és el llenguatge! Quantes trampes et deparà parlar “amb normalitat”! El “gran jugadors” acompanya la nostra ment cap a “campions mundials” i la història dels campionats mundials. Però, perquè no de les Campiones Mundials? Així ho farem. Comentarem partides dels matxs pel campionat mundial femení. Així coneixerem una mica més aquestes pioneres, com la Vera Menchik, que va dominar el panorama de la competició d’elit des del 1927 al 1944, sent campiona tots aquests anys.

El primer que aprenc és que el primer Campionat del món d’escacs femení, disputat l’any 1927, no va ser un matx com als que estem acostumats a la categoria absoluta, sinó que va ser un torneig amb 12 jugadores. Vera Menchik es va passejar, guanyant 10 de les 11 partides, i entaulant-e una, fent un total de 10 punts i mig. Completaren el podi la sueca KatarinaBeskow i l’austríaca Paula Wolf-Kalmar, amb 9 i 7 punts respectivament. Però, qui li va treure les taules a la Vera Menchik va ser l’anglesa Edith Michell. L’Edith Michell guanyaria el campionat britànic els anys 1931, 1932 i 1935 i, en principi, és la jugadora que apareix a l’esquerra de la fotografia. Costa trobar fotografies d’aquestes referents


Curiosament, la Federació Internacional d’Escacs va fer coincidir aquest primer campionat femení, amb la primera olimpíada d’escacs, que va guanyar Hongria, seguida de Dinamarca i Anglaterra. Com han canviat les coses... Des de fa anys que al podi esperem veure als Estats Units, Rússia i la Xina.

Bé, doncs, és fàcil saber quina partida comentar de totes les que va jugar la Vera Menchik en aquesta primera edició del campionat femení. Però no hem pogut trobar la partida entaulada amb l’Edith Mitchell. Així que seguim investigant i recordem l’anècdota del nostre reporter del temps. Entre juliol i agost de 1929, la Vera va participar en un torneig internacional fortíssim a Karlsbad. Un dels mestres als que s’havia d’enfrontar era l’Albert Becker, qui va fer mofa de la participació de la Vera en el campionat, dient que qui perdés amb ella hauria de formar part del “Club Vera Menchick”, com una mena de grup d’ajuda mútua. I, en un acte de justícia poètica, la primera víctima de la Vera va ser ell mateix en la següent partida:

Vera Menchik – Albert Becker. 02 d’agost de 1929. Carlsab.

1.d4 - d5

Avançar el peó de d4 és tradicionalment més segur que avançar el d’e4, i condueix, majoritàriament, a posicions més tancades i estratègiques. El negre la segueix amb la jugada mirall

2.Nf3 - Nf6

Amb d4 el blanc controla la casella e5, i amb aquesta segona jugada de cavall, li posa més control a e5, una casella central clau. El negre davant de la proposta de partida estratègica, treu les peces amb normalitat, i la segueix copiant, controlant la casella e4 amb el peó de d5 i el cavall d’f6

3.c4 - c6

A la tercera jugada les blanques ja han de fer decidir a les negres. Prenc o no prenc a c4? Sembla un peó gratuït, però si no coneixes la teoria, el més tranquil és no fer-li cas i fer una jugada mirall “indirecta”. Diem que és indirecta perquè si les blanques capturen a d5, el negre recapturaria i quedarien amb la mateixa posició

4.Nc3 - e6

Les blanques segueixen desenvolupant amb naturalitat. De les seves quatre primeres jugades, dues han estat amb peons i dues amb els diferents cavalls. Amb el cavall a c3 posa una mica més de pressió a d5, però insuficient perquè d5 ja està defensat amb més peces de les que l’ataquen. Aquest 4 primeres jugades del blanc són jugades bastant neutres, que permeten al negre desenvolupar sense preocupar-se en excés, així que de moment ha fet unes jugades que voldria fer sempre: consolidar una estructura central potent amb c6-d5-e6, i treure peces menors a les caselles a les que els hi agrada estar, com el cavall a f6


5.e3 - Ne4

Les blanques segueixen desenvolupant sense posar en masses tessitures a les negres. La jugada e3 solidifica el centre, protegint el peó de d4 per si de cas, però es tanca l’alfil de caselles negres, que quedarà per darrera la cadena de peons e3-d4, i li costarà posar-se en joc. El negre fa una jugada que només té sentit si la vols acompanyar d’un f5. I aquí ja està donant pistes a la rival de com vol enfocar la partida. Amb el salt de cavall a e4, trobem la primera peça que passa de mig camp. S’ha de considerar, també, que els principis clàssics desaconsellen moure una mateixa peça dues vegades durant les primeres jugades

6.Bd3 - f5

Després de la jugada del negre de cavall e4, deixant-se’l a tir del cavall blanc de c3, les blanques no cauen en la provocació, i enlloc de prendre el cavall amb l’esperança de quedar millor perquè el negre es veurà forçat a canviar peons, desenvolupa l’alfil, una jugada molt natural tenint en compte les que porta fetes amb anterioritat. Després d’e3, alfil d3 és la més lògica perquè va amb el sentit d’e3, que obre la diagonal. I, efectivament, la següent jugada del negre estava cantada que seria f5. El negre li diu a les blanques que controlarà la casella e4 en el mig-llarg termini


7.Ne5 - Qh4

Em sorprèn que les blanques optin per aquest salt de cavall ara mateix. La opció més d’acord amb les jugades anteriors segurament fos enrocar-se, ja que e3 i alfild3 et condueixen a la conclusió lògica d’enrocar-te. Però potser era típic d’aquella època saltar amb els cavalls com més aviat millor al centre del tauler, i solidificar-lo amb els peons de d i d’f. El negre treu la dama a h4 amenaçant mat a h2 amb l’acció combinada del cavall d’e4, però és tan prematur que potser no ho podríem considerar ni atac. Això s’ha de fer quan tens més peces apuntant cap allà, com un alfil a d6, l’altre cavall a f6 i puguis pujar els peons de g i f una mica més. Si ja tens la torre a f8 després d’haver-te enrocat, l’atac pot ser de dimensions considerables. Però ara mateix, amb només una peça desenvolupada, no té gaire sentit llençar-se tan aviat al coll de la rival

8.O-O - Nd7

Així que les blanques s’enroquen i resolen el problema. A més, enrocar-se era una jugada que havien de fer sí o sí, així que les negres l’han ajudat a completar una mica més el seu desenvolupament. Per la seva banda, el negre ha de fer jugar les seves peces, i si les blanques “piquessin” i prenguessin el cavall que acaba de treure per d7, netejarien una mica la posició i haurien guanyat uns quants temps. M’explicaré: si les blanques ara canviessin el cavall d’e5 pel de d7, estarien canviant una peça que haurien mogut tres vegades (f3-e5-d7) per una que només s’ha mogut una vegada (d7)


9.f4 - Be7

Una de les coses mes difícils a la vida és demostrar inequívocament i invariable qualsevol cosa. La matemàtica es dedica a això, a oferir demostracions de les diferents idees que es puguin tenir. En escacs, la demostració quan es tracta d’un “mat en 3” és relativament fàcil, però demostrar que si el negre prengués a e5, les blanques estarien millor. Per demostrar aquesta afirmació hauríem de seguir la partida teòricament més correcta, esgotant totes les variants, fins al final, cosa que ni les màquines són capaces de fer avui en dia. Per això hem de creure en l’experiència i, la meva, que pot ser deficient, em fa dir-vos que si passés això de cavall per e5, i el blanc reprengués amb un dels dos peons, les blanques quedarien millor durant una bona estona: podria parlar potser de peó endarrerit (e6, que bloqueja l’alfil de c8), de columna semioberta per les blanques... Però creieu-me: les blanques es freguen les mans desitjant que les negres capturin a e5. I, evidentment, no ho fan i desenvolupen l’alfil de caselles negres, permeten l’opció d’enrocar-se en el futur

10.Bd2 - Nxe5

Però, les negres prenen a e5 a la següent jugada! L’alfil d2 de les blanques, que és una jugada flexible perquè té la opció de ficar-se en la diagonal a5-e1 i en la diagonal e1-h4, es topa amb la captura de cavall a e5! Txantxantxan! Comença la gresca. A més, és la primera captura en el que portem de partida

11.dxe5 - Bc5

Evidentment les blanques han de prendre, i les negres agafen la iniciativa. El moviment reactiu de les blanques implica que les negres poden començar a decidir per on pot anar la partida. I veiem que en només 11 jugades, el negre ha mogut dues vegades un cavall i ara, amb aquest moviment d’alfil, dues vegades un alfil. O sigui, 4 de les 11 jugades, més d’una tercera part. És cert que amb la captura a e5 amb el peó de la columna d, l’alfil de caselles negres està aparentment millor situat que a e7, però és fàcil de treure’l d’aquesta diagonal sempre tan punyetera com és la d’a7 a g1, passant per f2, amb un eventual cavall a4

12.Bxe4 - fxe4

Però les blanques estan decidides a recuperar la iniciativa, i ja que el negre ha pres a e5, perquè no prendre també a e4? Així mentre el negre ha de recapturar, les blanques poden decidir què fer després. El negre, suposo que per tal de desequilibrar encara més la posició, decideix prendre amb el peó de la columna f. Les blanques l’havien pres amb el de la columna d, i les negres amb el d’f. Obrir la columna f sempre està bé, per deixar pas a la torre, i mentre l’alfil negre de caselles negres estigui a la diagonal a7-g1, i el rei blanc a g1, existiran amenaces a f4 amb la torre i la dama i les peces que pugui portar, que ja no en queden tantes


13.Qb3 - Qd8

Parlàvem de la iniciativa, però amb el canvi d’alfil per cavall a e4, el blanc té desprotegit el peó de c4. Per això dama b3. A l’hora, dama b3 amaga una amenaça una mica rocambolesca. Imaginem que el negre fes una jugada neutre com h6. Si el blanc pren a d5 amb el peó de c, i el negre prengués amb el peó de c també, les blanques tindrien un escac dama b5, amb el qual es menjarien l’alfil de c5. Imaginem que el negre no fa h6 i que s’enroca. El blanc pot prendre a d5, i si el negre pren amb el peó d’e, el blanc podria prendre a e4 amb el cavall perquè el peó de d5 estaria clavat. A més, dama b3 impedeix que el negre tregui l’alfil de caselles blanques de moment, perquè deixaria desprotegit el peó de b7. O sigui, que dama b3 és una jugada amb moltes possibilitats. El negre, però, fa una jugada difícil d’entendre, que és retirar la dama d’h4 cap a d8. Deu voler avançar el peó de d5, causant gran dolor. Si el pogués fes ara mateix entraríem en un terreny complicatperquè s’estaria deixant el peó d’e4 a canvi del d’e3, el cavall després d’haver pres a e4 prendria l’alfil de c5 mentre que el negre podria prendre l’alfil de d2 amb Dama o amb peó... S’hauria de calcular bé, però és l’únic motiu pel qual m’imagino que el dama d8 té sentit. Potser també la vol passar per b6 i forçar el canvi de dames...

14.Na4 - Be7

Si volia fer això últim de posar la dama a b6, les blanques li diuen que no ho podrà fer. El salt de cavall toca l’alfil, que ha de recular. Recordem que estem a la jugada 14, i aquest alfil de caselles negres ha fet el següent recorregut: e7-c5-e7! 3 jugades de 4 de la mateixa peça! Sumades a les del cavall, i l’anar i tornar de la dama, no ens estranya veure el dèficit de desenvolupament de les peces negres respecte les blanques, que ja estan enrocades i amb les torres connectades


15.Bb4 - b6

Les blanques posen l’alfil a b4 perquè per la diagonal e1-h4 potser no té tant de futur. Si el negre canviés l’alfil, les blanques prendrien amb la dama, tallant l’enroc del negre, que hauria de perdre uns quants temps més per poder-se enrocar. Les negres prefereixen fer b6 amenaçant tancar-li aquesta diagonal als morros amb un posterior c5. Aquest avançament de peó també bloqueja uns salts incòmodes de cavall a c5 de fet. Salts que podrien ser molt incòmodes pel control de les caselles b7 i e6

16.Bxe7 - Qxe7

Les blanques decideixen canviar l’alfil a e7, i evidentment les negres recapturen amb la dama, assolint la següent posició:


Com veiem, s’ha esclarit bastant la posició, només queden dames, torres i un cavall i un alfil. Li toca a les blanques, que prendran a d5, posant en un dilema al negre: prenc amb el peó de c o amb el d’e? Prendre amb el de la columna e sembla més sà a nivell conceptual, si no existís una posició concreta: desdoblaries peons i mantindries dues illes de peons. Prenent amb el de c, tens tres illes de peons i a la illa central, uns doblats. El que passa és que si prens amb el d’e, deixes via lliure als dos peons d’e i f del blanc, que amb alguna ajuda extra es col·laran fins la cuina

17.cxd5 - exd5

Efectivament, les blanques prenen a d5 i veiem que el negre pren amb el d’e: decideix mantenir una illa llarguíssima de peons que van des d’a7 fins a e4, amb perspectives de poder avançar els peons de c, d i e. Però aquests dos peons blancs... Ai aquests dos peons d’e i f!


18.Rac1 - Bb7

Les blanques guanyen un temps col·locant la torre a la columna c i atacant el peó de c6, i el negre el defensa a l’hora que desenvolupa l’alfil per b7. No obstant, aquest alfil, i més després d’haver pres a d5 amb el peó d’e, té pinta de que ha d’estar a la diagonal c8-h3 per ajudar a controlar els peons blancs d’e i f... Sí que a tothom li agrada posar l’alfil a b7 i que apunti a g2, però d’aquí a que pugui incidir, ha de passar molta estona i han de desaparèixer totes els peons de la diagonal, que no són pocs!

19.Nc3 - Qf7

Veient que el cavall tampoc té massa futur a la banda, ni futur ni caselles a les que anar, les blanques el porten cap al centre. Segueixen “prohibint” el c5 del negre, una jugada que haurà de fer en algun moment, perquè deixaria d5 dèbil a l’atac combinat de cavall i dama. A més, sense quasi ni proposar-s’ho, les blanques impedeixen l’enroc negre per aquell cavall per e4 que comentàvem abans, ja que el peó de d5 estaria clavat. Per això les negres mouen la dama a f7


20.Qb4 - Rd8

Amb la dama b4 allarga una mica més el fet de que les negres no puguin enrocar, així que les negres tiren de concepte i posen la torre a d8. Ajudarà a recolzar l’avançament del peó de d, però deixen de poder fer c5 per bloquejar la diagonal, perquè es deixarien l’escac de la dama a a4, caient després el peó d’a7

21.Rfd1 - Ba8

Les blanques segueixen el principi de la jugada mirall, i pensen que si les negres posen una torre a una columna, perquè elles no poden fer el mateix? Les negres amaguen l’alfil a a8, de tal manera que ara el peó d’a7 ja queda defensat per la dama d’f7 i, per tant, la jugada de peó que comentàvem abans, c5, cobra més factibilitat


22.h3 - Qe7

Aquest h3 és molt curiós. De totes les jugades que es poden fer per tal de tocar el mínim la posició, h3 probablement sigui la més útil. A vegades sentim aquella necessitat de “passar”. Ens agradaria no haver de moure, i que li tornés a tocar el rival. Doncs en una situació com aquesta, la Vera Menchik troba la jugada h3 que sempre és útil: dóna sortida al rei blanc en uns futuribles escacs a la primera fila, es postula com a complement a un avançament general de peons amb g4, f5 i e6... Així que, el negre, veient que aparentment ambdós estan contents amb l’estructura, i que ja tocaria posar a jugar la última peça que li falta, que és la torre d’h, li ofereix un canvi de dames

23.Qxe7+ - Kxe7

Canvi que les blanques accepten i permeten recuperar la iniciativa


24.b4 - Rd7

Ara comencen una sèrie de maniobres, en les que el cavall es desenvolupa molt més bé que l’alfil, que es demostra ser un mer observador, i amb no gaire bona visibilitat, del que passa a la resta del tauler

25.Rd2-Rhd8
26.Ne2-Rc8  
 27.Rdc2-Rdc7
28.Nd4-g6
29.Nb5-Rd7
30.Kf2-h6
31.g4-a6
32.Nd4-Rdc7
33.f5-g5

La partida segueix unes quantes jugades fins a arribar a la següent posició, amb la que les blanques estan aplaudint amb les orelles. Tenen plenament controlat el flanc de dama, el centre i ara comencen a pujar els peons d’e i f que havíem dit abans. A més, el rei blanc està molt a prop d’h4, per recolzar l’avançament del seu peó i per deixar passar les torres per la columna h si finalment és necessari. Compareu l’alfil de caselles blanques mort de gana a8, i el cavall de d4 que és un semi-Déu:


Les blanques van necessitar unes quantes jugades més, però es van acabar imposant a la partida amb el que hem comentat: rei cap a la columna h, proposar el canvi de peons d’h4 i g5, i a la que el negre intenta jugar una mica pel flanc de dama, apropant l’alfil i avançant peons, es deixa uns salts de cavall mortals que conduiran a l’error de posar a tir de peó torre i rei, fent bona la intuïció que teníem de que els peons d’e i f farien molt de mal

34.Kg3-Bb7
35.h4-gxh4+
36.Kxh4-Kf7
37.Kh5-a5
38.bxa5-bxa5
39.Nb5-Rd7
40.e6+ 1-0


Entretinguda partida de la primera campiona mundial d’escacs davant d’una persona que no va tenir el seu millor dia fent les declaracions que va fer sobre que ningú hauria de perdre amb un dona i que, qui ho fes, s’hauria d’apuntar a un grup d’ajuda mútua.

L’aprenentatge fonamental amb el que em quedo d’aquesta partida és que no es poden moure tantes vegades les mateixes peces, tan seguidament, més si parlem del principi de la partida. Recordem el cavall f6-e4 directe. Recordem l’alfil e7-c5-e7 o la dama h4-d8. Totes aquestes jugades estaven fetes a la jugada 14! És a dir, la meitat de les jugades del negre, a la jugada 14, les havien fet només 3 peces!


                                                  Bibliografia



dimarts, 18 de febrer del 2020

Ennio Morricone i els Escacs. Facilitat per Cooltura Escacs


Ennio Morricone i els escacs


Ennio Morricone, va néixer el 10 de Novembre de 1928 a Roma

Músic i compositor, es conegut mundialment per composar bandes sonores en el cinema. Només per nombrar algunes: La mort tenia un preu, Cinema Paradisso, Los odiosos Ocho. Ha estat guardonat amb multitud de premis durant la seva llarga carrera, inclòs l’Òscar honorífic l’any 2006.

No obstant, el que ens interessa d’Ennio Morricone és la seva gran afició als escacs. Una afició que demostra en moltes de les seves obres, que s’han vist influenciades pel jóc ciència. En algunes de inclús, els escacs han funcionat com a una eina que complementava la creativitat o la relació entre notes i harmonia.

Gràcies a ell també coneixem de l’afició als escacs del Director Terrence Mlik i Aldo Clementi, per citar-ne algun dels seus rivals habituals. Inclús en el moment àlgid de la seva carrera va desafiar en Boris Sparsky.

Tot això, ens ho explica en el llibre “En busca de aquel sonido” de l’editorial Malpaso. Del qual transcrivim a continuació uns fragments , que demanen ser llegits amb atenció, ja que s’escau una reflexió per part de qualsevol aficionat al joc i a la música. Si podeu posar-vos música de Ennio Morricone el plaer ja serà complert.







L’inici del llibre d’Ennio Morricone ens trasllada directament a l’inici d’una partida d’escacs:
“Suelo abrir con la reina, así que seguramente haría ese movimiento, pero una vez, un gran ajedrecista como Strefano Tatai me aconsejó que abriese siempre en E4, una abreviatura que me recuerda mucho al bajo continuo”

Pràcticament dedica paraules a totes les diferents temàtiques que engloben la relació entre música i escacs.

 “(…)En ambos casos son combinaciones verticales y horizontales , disposiciones graficas diferentes, como las notas en armonía. Cabe juntar modelos y movimientos como si fuesen parte de una instrumentación”.

“(…)En el fondo, para mi son actividades igual de creativas; ambas se basan en procedimientos graficos y lógicos que implican también la probabilidad, lo imprevisto”

Ennio Morricone, però, també dedica reflexions al que es purament el joc:

 Para mi, el ajedrez es el juego más hermoso, precisamente porque no es solo un juego. Todo se cuestiona, las reglas morales, las de la vida, la atención, y las ganas de luichar sin derramar sangre, pero con la voluntad de vencer y de conseguirlo justamente”

“ (…)En efecto, cuando agarras estos pedacitos de madera, estas estatuillas se convierten en una fuerza, absorben la energía que uno les da. En el ajedrez está la vida, está la lucha(…)”.

Una de les Claus de la relació dels escacs amb la música d’Ennio Morricone, és la clara influencia que té el en les decisions artístiques. Un exemple:

“(…)Mientras leia el guion de los odiosos ochos, iba descubriendo la tensión que silenciosamente crecía entre los personajes, pensaba en el estado de animo que se experimenta durante una partida de ajedrez.”

“(…)Y hay quien dice que el ajedrez es una música silenciosa y , para mi, jugar es un poco escribir música!

Una de les majors aportacions del geni Morricones als escacs va ser  amb el “Gruppo di Improvisazione Nueva Consonanza.

Fundat en 1964, per Franco Evangelisti y Ennio Morricone, cal destacar que ambdós escaquistes, va ser una formació d’ avantguarda musical que va explorar de forma experimental, i a través de la improvisació, la busca de nous sons a través de la manipulació de diverses maneres els instruments existents, així com objectes que, a priori no estaven dissenyats per a la música.

També van crear un nou concepte de multi autoria molt interesant.


Va ser en el seu disc  “Musica su Schemi” ( Música d’esquemes) on més es va fer patent aquesta col·laboració entre la música i els escacs




Els escacs són una eina per a explicar conceptes musicals i narrar millor les cançons.
Com podem comprovar en la portada es tracta d’un esquema típic de l’anomenat Mat de Boden
 ( veure foto)




Un esquema on les idees essencials son el sacrifici de Dama per atrapar el rei amb els alfils com punyals. Els jugadors i jugadores d’escacs veuran que aquest esquema es repeteix de moltes maneres en les partides que han jugat.

Doncs això mateix, esquemes, però musicals, són els que utilitza Morricone en aquest disc per a explicar-nos variants d’una mateixa idea musical. La col·laboració , doncs, entre arts es plena. Els escacs son una eina , un vehicle, per a ensenyar-nos quelcom diferent. Els escacs ens ajuden a omplir de contingut les idees musicals que es volen expressar. Una idea musical, un esquema, igual que en les idees escaquístiques, pot tenir varies formes i ser essencialment la mateixa. Un espai on la creativitat flueix i la improvisació s’imposa.

A sota imatge del Grup a l’estudi treballant, amb el tauler d’escacs i l’esquema corresponent en primer pla.




Per acabar aquest repàs, un regal que va fer el compositor a tots els escaquistes:
Aquest “ Himne als escaqquistes” per a la Olimpiada dels escacs del 2006




Coolturaescacs


dimarts, 11 de febrer del 2020

Bob Dylan i Escacs. Facilitat per Cooltura Escacs



Bob Dylan

La xerrada sobre com Kubrick havia fet servir els escacs a la seva obra, i sobre com l’havien influenciat a nivell personal va tenir impacte. Vam rebre un nou correu del centre cívic preguntant-nos si en teníem més.

Potser vam començar massa fort amb el gegant del cinema; trobar una figura anàloga serà complicat, però em sona haver vist alguna imatge de Bob Dylan jugant a escacs. Estaríem parlant no només d’un gegant de la música, sinó d’un autèntic poeta doncs el 2016 va ser guardonat amb el premi Nobel de Literatura.

Una cerca ràpida confirma les sospites de que hi ha diverses imatges d’en Bob Dylan jugant a escacs. Però hi ha més informació. Cançons que parlen d’escacs, o que fan servir l’imaginari dels escacs millor dit.


Sembla que qualsevol moment era bo per a fer una partida d’escacs. El veiem al restaurant, a l’avió...


... i inclús en un club d’escacs...:


... Sota l’atenta mirada del Gran Mestre i campió mundial Anatoly Karpov. Sembla que en Bob Dylan està escrivint. L’ambientació li permetrà trobar noves metàfores, com les que es poden trobar a la cançó “Only a Pawn in Their Game”, de l’àlbum “The Times They Are a-Changin” de l’any 1964? En aquesta cançó, al final de cada estrofa es repeteix la frase: “He’sonly a pawn in their game”.

Aquesta metàfora, de ser només un peó, en general no és gaire original. Ell mateix la fa servir més endavant, a la cançó “CaribbeanWind”, quasi vint anys després, a l’àlbum “Shot of Love” de 1981, on es troben els versos “Could I been used and played as a pawn? It certainly was possible as the gay night wore on”.

Estic convençut de que es podran trobar incomptables referències als escacs a les lletres de les seves cançons, però hi ha quelcom que m’agradaria esbrinar abans. Així com a en Kubrick li havien dedicat una novel·la de misteri, segur que a en Bob Dylan, o sobre ell, també s’ha escrit alguna cosa.

Bingo! A la biografia del cantant Dave Van Ronk trobem un paràgraf en el que es comenta el caràcter nerviós d’en Bob Dylan, il·lustrant-lo en el moment de jugar a escacs. Es veu que tenia el tic nerviós de moure la cama i que, era tan exagerat que la taula es movia com en una sessió d’espiritisme:

The first thing you notice dabout Bobby in those days was that he was full of nervous energy. We played quite a bit of chess, and his knees would always be boucing against the table so much that it was like being at a seance. He was herky-jerky, jiggling, sitting on the edge of his char”.

Hi ha una altra biografia de Bob Dylan feta per en Bob Spitz: “Dylan: A Biography by Bob Spitz” en la que s’inclouen diversos paràgrafs sobre com en Bob Dylan intentava guanyar psicològicament al seu rival, parlant durant la partida. El que avui en dia es coneix com a trash talking. En Bob Spitz també comenta els cops de cama i el nerviosisme, dient que feia els mateixos moviments de cames jugant a escacs, salvatges i nerviosos, que cantant.

Però si en Bob Dylan fou premiat amb el Nobel de Literatura no va ser pel que va escriure l’altra gent d’ell, sinó per la seva pròpia prosa. I és aquí, que a banda de les cançons que hem comentat, i de moltes altres en les que hi apareixen referències als escacs, en Bob Dylan també va escriure un llibre de poesia titulat “Tarantula” on es poden trobar els següents versos:

“in a hilarious grave of fruit hides the wee gun fighter warm bottle of rooming house juice in the rim of hiss heep skin/ lord thomas of the nightingales, bird of youth, rasputin the clod, galileo the regular guy&max, the novice chess player...

Darling the Hypocrite immediately ights a fire to the floor&People Gringo pounds his fist on a book&says that rocking chair&water melonare the same word only with different letters …St. Bread from the riots quad-entering with his chess pieces & a hilarious hard on & he laughstoo”.

M’encanta veure com gent que destaca tant en el seu àmbit té ben presents els escacs. Estic convençut de que, amb mesura, o sense, els deuen haver ajudat a empènyer el seu art cap a nous horitzons. Els puc imaginar fent partides rere partides amb les seves amistats, intentant desxifrar, al seu nivell, què pensa l’altra persona i com dimonis podria revertir la ratxa de quatre partides perdudes. És com s’aprèn, a base de cops. M’és molt fàcil imaginar-me’ls al que vam anomenar “La taula infinita” quan parlàvem d’escacs al cubisme.

Abans de tancar faig una darrera ullada i veig quelcom hilarant de debò. No podria assegurar si és una historieta, una cançó, o una anècdota, però sí que és un dels documents més curiosos que relacionen a en Bob Dylan amb els escacs: una narració rocambolesca en un to humorístic: https://www.youtube.com/watch?v=anaj9mcvFKs

És molt divertia la història que explica en Bob Dylan, de quan va anar a treballar al East Orange de New Jersey. Explica que van ser uns dies fatals, en els que ell anava al bar, i ningú estava pendent de la seva actuació perquè tothom estava concentrat en els escacs. Diu que la gent del local només pensava en escacs. Escacs, escacs i escacs tot el dia. Li van dir: “si has de tocar una cançó, toca-la fluixet, que estem jugant a escacs”. I, quan estava cantant, se sentia de fons un: “escac” o un: “vols dir? Aquesta jugada és dolentíssima!”. Total, que al final se’n va anar al propietari del local, i li va dir que li pagués, que ja havia acabat els dos dies de tocar, i que marxava. Li va dir: “dóna’m els meus diners” i el propietari del local li va dir que no pagaven en diners, que pagaven en peces d’escacs. Total, que les va acceptar i li va donar un rei i una dama! Un rei i una dama per estar dos dies tocant al local del East Orange! No s’ho podia creure! En sortir d’allà va anar cap a un bar, el més proper, i va demanar una cervesa. Quan li van servir va pensar: “què dimonis, pagaré amb les peces d’escacs”. I li va donar les peces d’escacs al cambrer, que se les va quedar i li va tornar quatre peons.

Una excel·lent història d’humor surrealista però que en realitat és una molt bona crítica al sistema, o una metàfora molt encertada del mateix. El paper moneda no és més que una convenció social, i què més dóna que a la mà tingui euros, o peces d’escacs, si les parts que participen en l’intercanvi estan d’acord. Què els hauria d’impedir fer les transaccions amb bitllets, peces d’escacs o grans de blat, tal com ja va fer el savi Sissa a la llegenda?


Bibliografia