Rabiosa Actualitat d'Escacs: Reflexió Final; Més enllà del Matx. Per Gabriel Beaskoa

REFLEXIÓ FINAL. MÉS ENLLÀ DEL MATX

Per Gabriel Beaskoa

Abans de començar el campionat del món, el Gran Mestre Jaime Alexander Cuartas escrivia un magnífic article a Rabiosa Actualitat sobre les claus de l’èxit dels escaquistes xinesos. Els detalls que donava eren molt precisos, però el més important era la pregunta que es feia: Cal dominar l’art del pensament? El significat d’aquesta pregunta anava dirigit cap als coneixements que proporciona una tradició educativa en els escacs, és a dir, el mètode de l’escola russa, de l’escola xinesa, etc. Cuartas explicava que darrerament no es veia a cap Gran Prix de la FIDE un escaquista que il·lusionés als aficionats, que promogués un art en concret.

Article Tashkent sin el arte del pensamiento

Els escacs són com la ciència, com la filosofia i tantes altres disciplines en un aspecte molt important: l’evolució dels paradigmes. Els diferents campions del món han estat els pioners de nous paradigmes que han substituït els anteriors. Les noves idees i, sobretot, els nous discursos, han millorat els que eren obsolets. D’aquesta manera la disciplina ha evolucionat a un nou estadi en què s’hi comprenen el nou paradigma i tots els anteriors, la síntesi del que la història hagi ensenyat fins llavors. Si busquem què deien els grans campions veurem que tots tenien un discurs, dominaven l’art de la paraula i comprenien l’època en què vivien. Feien evolucionar el joc al tauler i als llibres, i també el feien evolucionar quan l’explicaven. Abans era així, tot es discutia als cafès. Això no va canviar massa a la segona meitat del segle vint. Tots hem vist documents de Kárpov, Korchnoi, Kaspárov, Fischer, Spassky, i molts d’altres dialogant sobre els escacs, deixant-nos autèntiques perles de l’art del pensament. Són genis, gent que ha pensat sobre els escacs, a part de jugar-los. Han discutit els nous paradigmes i els han millorat. Han estat polítics, matemàtics, lingüistes, escriptors, en definitiva, polifacètics tot i que la seva ocupació principal fos els escacs. I que tenen tots en comú, fins i tot amb Fischer, que seria potser el menys polifacètic de tots ells? Un discurs, una opinió fonamentada i raonada, el que es diu planerament “una filosofia”. I a més a més, una voluntat per compartir-la.

Arribem a 2013, i Carlsen aconsegueix el campionat del món, i seguim fins ahir, quan el revalida. Carlsen, un noi jove amb una capacitat extraordinària per jugar a escacs, amb una memòria prodigiosa, amb un joc lent, però incisiu, poc atractiu, però eficaç, un joc musculat, de força física. Un escaquista únic i genial, el líder dels escacs mundials. Però ara deixeu-me preguntar: Què ho fa que un home així no provoqui una il·lusió generalitzada i passi de puntetes com a personalitat intel·lectual? Què ho fa que no promogui la discussió del nou paradigma escaquístic? Només cal veure una roda de premsa o alguna entrevista. A les rodes de premsa, esbatanat a la cadira, amb cara d’avorriment i de pocs amics, respostes lacòniques i evasives. Sóc conscient que en un campionat mundial no es volen donar pistes i el cansament és gran, però l’elegància és important, i no només parlo de les rodes de premsa del campionat del món. A les entrevistes tres quarts del mateix. Explica com pensa, què li agrada, com ha estat la seva vida, etc. Mai es desenganxa d’ell mateix i raona (amb diàleg) sobre el que té davant, no té filosofia d’escacs, només juga, no evoluciona el seu discurs, perquè no en té. Algú em dirà que perquè redimonis un campió del món d’escacs ha de ser filòsof, i jo li respondré que té tota la raó del món, no ho ha de ser, però això el fa una persona, un esportista, no un líder d’una època de la història dels escacs. El fa un simple campió, un personatge sense carisma que destrossa com una màquina els seus rivals sense immutar-se. No hi veiem un reflex d’una figura humana amb pors, raonaments, dubtes, que necessita explicar el món que l’envolta. El veiem com un noi que s’asseu a la cadira i quan acaba la partida se’n va el més ràpid que pot. Al cap i a la fi, algú que no ens vol parlar, que no li interessa dialogar amb els milers d’aficionats al bell joc, que no ens dóna, ell que en sap tant, idees per entendre l’evolució dels escacs. És un jugador extraordinari, i res més. Com podem explicar el canvi radical que han sofert els escacs amb les supercomputadores, com els hem d’entendre? No seria preciós que els escaquistes tinguessin opinió? Que ens ajudessin a entendre el que ens queda tan lluny. N’hi ha. Hi ha Krámnik, hi ha Svidler, hi ha Aronian, tots ells grans escaquistes i grans discutidors. Els seus pensaments sobre els escacs ens il·luminen i ens fan comprendre. Es preocupen com nosaltres i ens ho ensenyen, en definitiva, es fan estimar.

Quants vídeos ha fet Carlsen, quantes connexions en directe ha fet amb les grans plataformes que utilitzen els aficionats? Chess.com, ICC, chess24, comentaris sobre partides, com han fet Nakamura, Krámnik, Anand, Aronian, Vachier-Lagrave, Svidler, etc. Quina és la seva proximitat relativa amb nosaltres?

Carlsen és el merescut campió del món i el merescut número u. Els escacs han canviat i ara el campió és un atleta. La ment és un factor primordial, però només s’ensenya per fer jugades, i jo espero que com amb l’art, algun campió del món que hagi de venir ens transmeti passió i ens faci pensar, ens expliqui el nou paradigma.

Documental The Love for Wood

Facilitat per Gabriel Beaskoa

MATX ARONIAN - NAKAMURA