Són Notícia:

CIRCUIT CATALÀ - RAVEN STURT
CAMPIONAT CATALUNYA PER EQUIPS RÀPIDES - FESTA CATALANA - CE BARCELONA
CAMPIONATS INDIVIDUALS TERRITORIALS CATALUNYA
FIDE CHESS.COM GRAND SWISS; ISLA DE MAN

dilluns, 18 de febrer de 2019

Escacs a les sèries. Facilitat pel programa Cooltura Escacs



Escacs a les sèries

En els últims anys la indústria de les sèries de televisió ha crescut molt. Avui en dia, qui no està subscrit a una plataforma de visionat de pel·lícules i sèries per internet? Nosaltres ho estem, a Filmin, que a més col·labora amb el programa regalant un mes de subscripció gratuïta amb l’eslògan “Filmin Loves chess” al que nosaltres contestem que “Chess loves filmin!”.
En el nostre anàlisi de com els escacs són tractats a les sèries, hem identificat tres categories sobre com podem trobar els escacs a les sèries de televisió:

1)      Que aparegui de manera esporàdica en algun capítol
2)      Que un capítol es dediqui als escacs, o a un escaquista
3)      Que els escacs tinguin una forta presència en tota la sèrie

Sèries en les que els escacs tenen una forta presència

Nit i dia

A la segona temporada, un dels protagonistes és en Benet, un senyor que havia estat jove promesa dels escacs, obtenint el títol de Gran Mestre, però perdent-se pel camí i ficant-se en embolics que el portarien a la presó. Així el presenten al primer capítol de la segona temporada “Crim i càstig”, titulat com la novel·la homònima de Dostoievski. Un dels pares dels nens i nenes a qui els està fent una sessió de simultànies, i així és com comença la segona temporada, amb una sessió de simultànies a on sembla que és La casa Orlandai, li diu a l’altre que va estar ficat a la presó per temes de política, per haver estat membre d’una banda anarquista, tot i que ràpidament es desdiu i admet que no sap ben bé de què està parlant. A Tv3 a la carta es pot trobar tota la sèrie.


La segona temporada comença amb unes simultànies d’escacs. En un moment donat, en Benet, que és qui dóna les simultànies s’atura davant de la que serà la seva futura alumna i amiga, i li diu:
-“M’ofereixes un bonic peó però, si me’l menjo, alliberes la torre i et fas amb el control de la columna. Però, si no me’l menjo, la teva posició central queda molt reforçada (...) què et sembla si t’ofereixo taules?”-
Ella contesta: -“No ho sé, li pregunto al meu pare”-
I en Benet ja li dóna el primer consell: -“No, no. Això ho has de decidir tu”- La solitud de l’esportista d’un esport individual Consell aplicable a la vida en general: “que no decideixin per tu”. La nena accepta les taules i és l’inici d’una bonica amistat i relació professor-alumne.
En Benet és un home aparentment afable, conservador i restaurador de llibres que s’ofereix a donar-li classes de manera gratuïta, perquè sent la passió pels escacs i veu que la nena té potencial per gaudir tant com ell els ha pogut gaudir.
El primer dia de classe, el primer que ensenya és un element important en la litúrgia de la partida. A la pregunta “què és el primer que fa un jugador d’escacs abans de començar una partida?” l’alumna, primer es sorprèn per la pregunta, i després insegura, contestar: “Pensar?”. I aquí ve la primera ensenyança: “Donar la mà al contrincant”. El més important, serà mantenir les formes i mostrar respecte. Després fa una analogia una mica estranya, parlant de John Lennon quan va dir allò de que “La vida és allò que passa quan estàs fent una altra cosa”. En Benet diu que en els escacs passa el mateix: “Tenim un pla, per exemple, vols fer una obertura que ens permeti dominar el centre del tauler, però el contrari no ens ho posarà fàcil”. Què ens mostra aquesta escena? Que l’escaquista és una persona metòdica, que accepta una litúrgia, una manera de fer les coses, i que té coneixement històrics i artístics, com ens il·lustra amb la cita de John Lennon.
Aleshores comencen una partida i el que diu en Benet bé ho podria dir qualsevol comentarista expert. Jo mateix em veig signant aquestes paraules que, a l’hora, tenen més poètica de les que els escaquistes acostumem a fer servir:
Defensa escandinava: el contrari vol esguerrar els nostres plans al mateix temps que duu a terme el seu propi pla. Per tant, hem d’estar molt pendent de la resposta de l’altre, avançar-nos a les seves intencions, i, al mateix temps parar-li alguna emboscada, algun parany. Sacrificar si cal, algunes peces, a canvi de millorar la nostra posició i empitjora la seva. Hem de valorar totes les possibilitats, i això no sempre resulta fàcil. El principal perill és la precipitació que porta l’error. Per tant, segona lliçó. Recorda sempre aquestes paraules: Observo, penso i actuo”.
Amb aquest petit soliloqui, es desprèn que la sèrie Nit i Dia posa atenció als detalls. Part de l’èxit que ha tingut la sèrie segur que és gràcies a aquesta cura pels detalls. L’escena acaba amb en Benet donant-li una galeta a la seva alumne, i berenant.


Ara bé, no ens traiem de sobre l’estigma de que els escaquistes són unes persones dolentes perquè per molt afable que pugui semblar en Benet... Bé, si no heu vist la sèrie, feu-ho! Nit i Dia, és probablement, una de les ficcions de Tv3 més internacionals. Juntament amb Polseres Vermelles i Merlí, les sèries més ben valorades dels últims anys.

La casa de papel

Si Nit i Dia és una de les ficcions catalanes més ben fetes, la seva anàloga a nivell espanyol, en quant a èxit i crítiques és una sèrie ja ha fitxat Netflix per fer la tercera temporada: “La casa de papel”.
A “La casa de papel” els protagonistes són delinqüents que volen segrestar durant unes hores la “Fábrica de Moneda y Timbre” per imprimir molts milions d’euros i així cometre el crim perfecte: Robar quelcom que no és de ningú, ja que els diners que imprimiran encara no existeixen. L’únic que farien seria devaluar una mica l’euro a mesura que vagin incorporant aquesta moneda en el mercat. Però, com que no és de ningú, es guanyen el favor de l’opinió pública perquè la ciutadania, en general, està enfadada amb les altes esferes i la seva gestió de la crisi. Una sèrie amb crítica social i joc de miralls en els que els dolents no són tant dolents ni els bons tant bons.
Ara bé, perquè “La casa de papel” està a l’apartat “Sèries en les que els escacs tenen un paper important” quan, si bé és cert que apareixen alguna vegada, no ho fan tant sovint com cabria esperar?


En part, perquè ells mateixos ho diuen. Produïda per Atresmedia, a la seva pàgina web destaquen el titular: “’La casa de papel’ és una partida d’escacs entre els atracadors i la policia”.
Però no només perquè ho digui un titular. És cert que no es parla pràcticament d’escacs a la sèrie, però tot el plantejament és com si estigués basat en el joc. L’estudi previ, la preparació del pla, el conèixer a l’adversari, els plans alternatius, el duel psicològic... Tota l’atmosfera encaixa a la perfecció amb el que pot sentir qualsevol escaquista mentre està immers en les pròpies partides. De fet, al portal web chess24, que col·labora amb el programa amb un parell de subscripcions mensuals, també li dediquen un article:


Aquesta tensió psicològica entre els protagonistes, tant diferenciats com ho poden ser les blanques i les negres, de “La casa de papel” ens recorda molt, a una altra sèrie en la que el duel psicològic entre els seus dos protagonistes també sembla una partida d’escacs. Pels processos mentals, per com no tot és el que sembla, etcètera. Aquesta altra sèrie és d’animació, i es diu “Death Note”.


“La casa de papel” i “Death Note” són dues sèries que, malgrat no aparegui el joc en si mateix, i les referències al mateix siguin escasses, qualsevol escaquista que les vegi pensarà que està dins d’una partida d’escacs.

Sèries en les que es dedica un capítol sencer als escacs

Doctor House

La sèrie Dr. House es pot veure a Netflix. Al capítol 23 de la tercera temporada, titulat “El cabró”, que el títol ja dóna pistes del caràcter del que serà el pacient del Doctor House.
A la primera escena es veu una sala força gran en la que s’està jugant un campionat. És una estància molt senyorial, amb les típiques cortines de vellut gruixudes, uns canelobres més propis d’un castell, i fusta, molta fusta. És habitual veure els escacs representats amb aquest hàlit d’elegància.


Una de les partides acaba, i veiem el que serà el pacient del Doctor House: un adolescent bastant impertinent que el primer que li sentim dir, després d’efectuar un moviment, és: “vols que t’expliqui com has perdut o prefereixes quedar-te mirant el tauler durant tres minuts més?”.
Deixa anar aquesta impertinència abans de la posició final. Així que, segueixen jugant i finalment guanya la partida. La vacil·lada que ha fet és com a quinze jugades vista. Quan s’acaba la partida, el rival s’aixeca, li ofereix la mà i li diu “bona partida”, però al protagonista li agafa un atac d’agressivitat, agafa el rellotge, que encara és analògic, i colpeja varies vegades al seu rival, omplint-se la cara, les mans i la camisa de sang fins que la gent els separa.
Al protagonista el porten cap a un racó, i amb les mans al cap diu: “m’explotarà el cap”. Un cop a l’hospital, un dels col·laboradors d’en Doctor House li fa les preguntes de rigor, a les que el noi contesta malament. Aprofita per fer-ne mofa “encara estàs a la facultat?”. Quan el col·laborador torna al despatx amb en House diu: “odio a aquest noi”, comentari que fa que el Doctor House digui: “m’agrada aquest noi!” pel simple fet de que l’altre no el suporta.
Al llarg de tot el capítol, els metges no donen amb la tecla, i el noi cada cop està més insuportable, insultant a la mare i als doctors. Cap a tres quartes parts del capítol, en House es presenta a l’habitació del nen, per treure’l de polleguera i accelerar una cosa que vol comprovar per verificar el diagnòstic.
Diu “sóc el Doctor Mc Bastó, qui et patejarà el cul amb aquest tauler”. Per treure’l de polleguera comença fort. Imagineu-vos al pacient, al llit de l’hospital, amb un color de pell tirant a groguenc, tot ple de cables i amb aquesta brillantor de la suor freda. Entra en House i li diu que no li ve de gust jugar a escacs, i en House li diu: “A part de ser indicatius d’alteracions pituïtàries i certes alteracions genètiques els minitesticles també indiquen que ets un gallina, vols escoltar l’onomatopeia?”.
 Juguen una partida a 5 minuts i el noi porta blanques. En House diu: “Obertura Bird, estratègia passiva, símbol de covardia“ i el nen contesta “defensa siciliana, símbol d’idiotesa”. Després d’un escac, en House li diu: “Només una fina línia i estreta separa el geni torturat del botarate que no es menja una rosca perquè dóna grima” però al cap de dos jugades en House deixa escapar la victòria i el noi remunta i guanya la partida. A l’escena següent, en House està analitzant la partida i diu: “odio a aquest noi”, a lo que un dels seus col·laboradors que està enfadat amb ell diu: “em cau bé aquest noi”.
Total que, tot i que no ho sabéssim abans, era evident que algú tant genial i descarat com el Doctor House sabia jugar a escacs. I, qui juga a escacs, aquest adolescent, és un mocós insuportable. Quan no som assassins som odiosos. Per això s’enduen tants calbots els setciències, o són setciències perquè s’enduen tants calbots?

Sèries en les que els escacs apareixen de manera esporàdica

Ments criminals

Tot i que la sèrie comença molt forta en quant a les referències als escacs, la seva presència es va diluint a mesura que avança. No obstant, això no impedeix que la sèrie hagi inspirat a artistes a representar-ho:


Ments criminals explica la història del Departament d’Anàlisi Conductual de l’FBI. Estrenada el 2005, consta de 13 temporades i 307 capítols. Un dels indicadors per valorar l’èxit d’una sèrie acostuma a ser els anys que ha estat en antena i “Ments Criminals” és un exemple de la bona acceptació de la crítica i el públic.
Dèiem que comença fort perquè en el primer episodi apareix el joc del Go que, d’acord, no és escacs, però quasi. Al minut 19 del primer capítol, quan entren a casa del suposat assassí, troben un tauler de Go muntat, amb una posició donada, i en parlen una mica:
Una de les agents pregunta: -“Quin joc és aquest?”-, al que un altre dels agents diu: -“El Go, és el joc de taula més difícil que s’ha inventat”-. Aleshores, el cap del Departament, un home savi en general afegeix: -“Mao exigia als seus generals que l’aprenguessin”-.
El segon agent, que és un noi jove superdotat fa l’anàlisi que estàvem esperant: -“En aquest cas, juga contra si mateix (...) Podria ser una avantatge, el Go es considera un joc que il·lustra l’aspecte psicològic, cada participant té un perfil: el conservador, l’agressor, el subtil...”-
-“Quin tipus de jugador és?”-
-“L’agressor cruel”- Novament, els jocs d’estratègia com els escacs són un entreteniment per als assassins. Una altra vegada, el dolent de la pel·lícula juga a escacs, o Go en aquest cas. Ens quedem amb l’aspecte de la personalitat de l’assassí, que és “Agressor cruel”. Dirien el mateix, si veiessin les partides de Tal?
Per sort, en el segon episodi, qui juga a escacs són els “bons”. Només començar el capítol, l’equip d’investigació es desplaça en avió cap al lloc dels fets, i aprofiten el viatge per jugar a escacs. El cap, que és qui més en sap de tot, sempre guanya al noi superdotat, qui rep un consell d’un dels altres investigador: “aprendràs quan deixis de fer servir la lògica”. Consell amb el que estem plenament d’acord i en torna a fer recordar a Tal, quan deia allò de que: “has de conduir al teu rival per un bosc en el que 2+2 sigui igual a 5 i el camí de sortida tan estret, que només pugui passar un”.
Tot i que els escacs vagin apareixent al llarg de la sèrie, l’hem posat a la categoria de “sèries que fan servir els escacs esporàdicament” perquè és una sèrie molt llarga, i no juguen un rol central quan hi apareixen.


De la mateixa temàtica però més moderna, el 2017 es va estrenar una sèrie a Netflix, “Mindhunter”, que explica la història del primer Departament d’Anàlisi de Conducta Criminal de l’FBI. Gran sèrie també.

The Wire

The Wire va ser una sèrie de molt èxit de principis de segle XXI. Va durar des de 2002 fins a 2008, amb un total de 60 episodis en 5 temporades diferents. The Wire es centra en els suburbis de Baltimore, en els que hi ha problemes de tràfic de drogues i crim organitzat. Ha estat escollida “millor sèrie de televisió” per diversos mitjans de comunicació i, en general, va tenir molt bones crítiques tant per part de la premsa com per part de l’audiència. A filmaffinity trobem algunes de les crítiques:
Con el último episodio de ‘The Wire’ acaba una de les mejores (el adjetivo és aquí innegociable) series de la historia. El Mundo
Una de las mejores series de todos los tiempos, una auténtica obra maestra. El País
Si solo dispones de una hora a la semana para ver la televisión, concédesela a ‘The Wire’. Chicago Tribune.
Bé, doncs en aquesta sèrie, els escacs fan una tímida aparició al primer capítol de la tercera temporada. Són només tres minuts: https://www.youtube.com/watch?v=qD5PJDsh-So. L’escena començava amb el que està dempeus arribant, i agafant els diners que li dóna el de la caputxa, de la venda de droga. Parlen una mica, i el noi de les trenes fa una jugada, que fa que el que està dempeus intervingui, com tot bon “pepa” de torneig.
Diu: -“Per què jugueu a les dames amb un tauler d’escacs?”-; -“A tu què et sembla? Perquè no tenim un de dames”-; a lo que contesta i posa ordre: -“Ja company, però és que els escacs són encara millor!”-. Els dos que estan jugant admeten que no saben jugar als escacs, i ell s’ofereix a ensenyar-se’ls.
Fa gràcia perquè l’explicació de les normes pretén ser una metàfora de la vida. I com condenses tota la filosofia dels escacs i de la vida en escassos dos minuts? Parlant del rei: -“Ell no és molt fort, però els estúpids del seu equip li salven el cul, i s’ho treballen tant que el paio no ha de fer quasi una merda”-. I un dels nois, que és un camell de poca monta diu: -“Com el teu tiet!”-.
I vet aquí la gràcia. Ja ho va dir Kasparov en un dels seus llibres: “Com la vida imita els escacs”, que ben explicats, poden ser metafòrics de totes les situacions que existeixen, han existit i existiran. Parlen de la dama: -“Ella és la peça que ho dirigeix tot”-, i l’altre camell de poca monta diu: -“Em recorda a Stringer”-. L’Stringer és un dels poders a l’ombra.
Segueixen l’explicació, fent analogies de la seva feina com a camells, de com han d’anar en compte i canviar periòdicament els punts de compra i venda. Quan arriba als peons diu: -“Què fan els ‘calvorotas’ aquests”-. Acaben parlant d’ells mateixos: -“Els peons de la partida, la dinyen aviat”-. És quan es fa un silenci i traguen saliva, sent conscients de que, en tot l’entramat, ells són simples peons. Però un d’ells és optimista i té ambició, i diu: -“a no ser que siguin llestos”-. Ho diu pensant en convertir-se en dama, en qui fa i desfà des de l’ombra.
Aquesta és una manera de presentar els escacs habitual: “amb el teu esforç, com els petits peons, pots aconseguir convertir-te en la peça més poderosa”. És la imatge de l’ascensor social que, no obstant, no té en compte la situació de partida de cada jugador. D’aquesta imatge en parlarem amb més detalls el dia que analitzem els escacs a les pel·lícules i comentem “La dama de Katwe”.


La potència i la influència de ‘The Wire’ es pot constatar amb exemples com el següent. Hem trobat aquest vídeo a internet: https://www.youtube.com/watch?v=zb2kxUdgagw en el qual un grup d’amics reprodueixen l’escena dels escacs a ‘The Wire’. Fer un vídeo d’aquestes característiques, tot i que copiïs els diàlegs fil per randa, és estimular la creativitat i treball en equip, qualitats que sempre associem als escacs. Aquí, un altre exemple concret. Educadors, això va per vosaltres!

Person of interest

Person of interest és una sèrie de ciència ficció de cinc temporades entre 2011 i 2016. El seu protagonista és un misteriós multimilionari que ha desenvolupat un software que prediu la identitat de les persones que es veuran involucrades en un crim, ja sigui com a víctima o com a agressor. Va en la línia de la pel·lícula Minority Report. El primer episodi va generar tanta expectació que van haver de moure de la graella ni més ni menys que a CSI, que feia 10 anys que s’emetia a la mateixa franja horària.
En l’episodi 11 de la quarta temporada, el protagonista, Harold Finch, es troba al parc davant d’un tauler d’escacs amb totes les peces ben col·locades a la seva posició inicial, i li arriba un missatge de text que diu: “estic venint”. Ell aixeca la vista però amb la mirada perduda diu: “cada moviment possible representa una partida diferent; un univers diferent en el que pots fer un moviment millor. Quan en portes dos, de torns, hi ha 72.084 partides possibles. Pel tercer, nou milions de partides diferents. Pel quart...” [Li arriba un missatge al mòbil amb un número elevadíssim, que segurament no sap llegir, i fa que sí amb el cap]. I acaba dient: “Hi ha més partides possibles d’escacs que àtoms a l’univers, és impossible que algú els pugui predir tots, ni tan sols tu. El que significa, que el primer moviment pot ser terrorífic”.
Segueix parlant, i ens dóna una metàfora sobre la vida esperançadora i poc habitual entre el dialecte escaquístic: “[totes aquestes possibilitats] significa que si t’equivoques, tens pràcticament infinites possibilitats de solucionar-ho. Així que, pots, simplement, prendre-t’ho amb calma, i jugar”. Aleshores és quan ens donem compte de que està parlant amb la una màquina, que és qui li està enviant els missatges i monitoritzant des de lluny, i que pel primer moviment tria un dels pitjors que es poden fer: 1.f3??? Queda palès que tot lo d’abans era façana, però a nosaltres ens dóna igual. Considerem que és més important que apareguin aquestes metàfores, que no pas que la partida sigui bona. Com si mouen els cavalls en diagonal, qui vulgui aprendre, ja n’aprendrà i potser el primer contacte que tenen algunes persones amb els escacs sigui a través de sèries com aquesta.
Van jugant la partida i, cap al mig joc, sembla que la màquina, que porta les peces blanques, està apallissant al protagonista. Se sent un lament: -“Ahhhh, no l’havia vist, aquesta”-. Però, o bé se les va trobant, o bé tot formava part d’una trampa, perquè tot d’una el protagonista diu: -“les peces més importants no només són bones per aconseguir la victòria, sinó també per ser sacrificades, fent-te caure en el parany”-. Al final, el protagonista guanya la partida, i fa quelcom habitual en els escacs no competitius, que és donar-li un cop ral rei, fent-lo caure, en senyal de victòria.


Els escacs apareixen més vegades al llarg de la sèrie, com en el capítol “Cavall de Troia”, metàfora que també feia “El professor” a “La casa de papel”.


Mr. Robot

Mr. Robot és una sèrie de pirates informàtics. El protagonista no està bé, té problemes d’ansietat i de depressió. La sèrie va ser ben acollida, guanyant alguns premis com el Globus d’Or a la millor sèrie dramàtica. El protagonista és fitxat per un equip de pirates informàtics que pretenen eliminar l’historial de deutes de crèdit d’una de les companyies  més grans del món, que al seu torn és client de l’empresa en la que treballa en la vida real com a informàtic.


En el capítol segon de la quarta temporada apareixen els escacs:


Tot i que comenci bé, amb paraules pròpies d’algú que pogués saber-ne, la partida que ens ensenyen fa aigües per totes bandes. El protagonista obre amb e3, però l’altre fa a5. Dama h5, torre a6 i dama per a5! Un autèntic despropòsit. Però no és això el que ens importa, sinó les analogies que es fan, les metàfores i el fet de que en una sèrie multipremiada i aclamada per la crítica, apareguin els escacs. Com si posen el tauler malament.
A l’escena s’escolten els pensaments del protagonista:
-“En els escacs, l’ajuda no està permesa. Aquesta és la bellesa del joc. Estàs tancat en una sèrie de moviments determinats condicionats per les teves eleccions prèvies.  Les teves opcions canvien dramàticament amb cada decisió. No hi ha bots salvavides. No hi ha forces externes al joc. És una batalla entre dos oponents, o, en aquest cas, un”-.
Alça la visa i diu: -“Ofegat. Una altra vegada. Fa falta un guanyador. Comencem”-.
Li pregunta: -“recordes quan em vas ensenyar a programar?”-; -“la veritat és que no”-; -“era un joc d’escacs”-. Això és bastant habitual. Els escacs com a camp de proves per altres disciplines, com la computació. Segueixen jugant i tornen a quedar en taules per ofegat i tornen a començar. Durant tota l’escena, van fent referència a la capacitat de preveure i anticipar-se a les jugades de l’altre, fins que ens desvetllen el misteri: -“com pots avançar-te al teu oponent, si el teu oponent ets tu mateix?”-. Per això sempre queden en taules. El protagonista admet que està tenint al·lucinacions i de que la persona que té davant, no està realment a allà.
Torna a, suposadament, ofegar-lo, pel que es veu en pantalla no ho sembla, i a la tercera partida els torna a passar. Tres ofegats seguits.

Un altre dia ja dedicarem un article sencer a Sherlock Holmes.




La pregunta del dia Què esperaries veure en una sèrie d’escacs?
Podeu respondre a: coolturaescacs@gmail.com


Bibliografia