Rabiosa Actualitat d'Escacs: Tercera partida. Victòria d'Anand i empata el matx. Alexander Grischuk guanya el Memorial Petrosian

L’any passat vaig confiar més del que era raonable amb Anand. Vaig esperar un dia sí i l’altre també que a part d’ensenyar les urpes, les clavés i esquincés la pell metàl·lica del robot noruec. Em vaig equivocar i no me’n penedeixo, perquè sentia que estàvem perdent la cara humana dels escacs. Avui sóc feliç d’haver fotut la pota a la crònica d’ahir. Estic encantat d’haver-me equivocat i haver predit una agonia que no existeix, o que almenys no ha arribat a la ranera terminal. El tigre ha tornat, i de quina manera!.

La ferida d’Anand era profunda, però el seu orgull ho és més. No es pot guanyar cinc campionats del món, ser un dels millors jugadors dels darrers temps i deixar-te humiliar per un mec de 23 anys. Un geni treu les forces d’on en falten i, sobretot, té paciència. Tot ha començat amb d4 i ben aviat Carlsen s’ha vist sorprès per una preparació molt precisa. Anand és conegut per el seu coneixement d’obertures, per haver guanyat gràcies a l’anàlisi casolà, però les preparacions, en aquests nivells, rarament són per guanyar a l’obertura. Els grans jugadors busquen la sorpresa, burxar els punts febles de la presa. No tenen pressa i se serveixen d’una tècnica perfecta per castigar una relliscada. La lluita és psicològica i, molt de tant en tant, aconsegueixen una miniatura. Però el més important és que les batalles les guanyen quan poden, no pas quan volen. Per això han d’assumir una serenitat especial que bloquegi l’emoció, una cura contra els atacs d’optimisme prematurs.

Quan Carlsen s’ha sentit incòmode, la resposta de l’indi ha estat contundent, però pausada. Jugada a jugada les peces negres se sentien més estancades al voltant de l’impertinent peó de c7, que sufocava qualsevol intent de revolta. Polzada a polzada, les blanques pesaven més, tocaven amb els dits tots els racons del tauler. I no es pot sobreviure massa temps quan et falta l’aire. Anand no ha sentit cap pressió, no s’ha posat nerviós, ha aprofitat cada segon per tornar-se rocallós i segur, però també per gaudir de l’agonia del nen, que avui patia les conseqüències de ser omnipotent. No es pot tombar un tigre dues vegades amb impunitat. Amb 44 anys, Anand ha tornat el cop, i s’ha tornat indescriptible. Ja no és vell, ni dèbil, ni inofensiu, ni lluitador; ara és una amenaça a l’altra banda del rostre de Carlsen, que es pot tornar implacable i poderosa. Ha convertit el seu avantatge amb poques jugades, fent les millors maniobres, sense pressa, sense pietat. El noruec llançava les peces desesperat, provant de recordar aquells moments en què el tigre relliscava, i s’adonava, a poc a poc, que no hi havia res a fer. No ha esperat el remat, s’ha rendit d’impotència.

Avui s’han girat els papers. Anand s’aixecava d’un salt i a Carlsen li han aparegut arrugues. Què ens espera a partir d’ara? És possible que, per fi, veiem una lluita cos a cos. Com en els vells temps.

MEMORIAL PETROSIAN