Són Notícia:

CIRCUIT CATALÀ - RAVEN STURT
CAMPIONAT CATALUNYA PER EQUIPS RÀPIDES - FESTA CATALANA - CE BARCELONA
CAMPIONATS INDIVIDUALS TERRITORIALS CATALUNYA
FIDE CHESS.COM GRAND SWISS; ISLA DE MAN

dimecres, 3 d’abril de 2019

Música i Escacs. Facilitat per Cooltura Escacs



Música i Escacs

Marc conceptual

La música és una de les belles arts, aquelles disciplines l’objectiu de les quals és l’expressió de la bellesa. Per nosaltres, els escacs també tenen la capacitat d’expressar bellesa i, tal com afirmem en la introducció del programa, parafrasejant l’escola xinesa de pensament escaquista: els escacs són l’art del pensament.
Creiem que tant els escacs com la música es poden entendre com a llenguatges, i no només com a llenguatges, sinó com a llenguatges universals: això és que arreu del món hi ha les mateixes condicions necessàries i suficients per a poder entendre’s sense necessitar res més que la pròpia música i els propis escacs i, de la mateixa manera que les peces són les que són, les notes musicals també; són donades i, a partir d’aquí, cadascú es lliure de fer el que consideri oportú.
Dins de la semblança, però, hi ha una diferència. Així tant pel profà que veu una partitura com el que veu un diagrama, el contingut és indesxifrable, el poder gaudir del producte: la música o la partida, és ben diferent. Sense alfabetització musical, tothom gaudeix de les cançons, però sense alfabetització escaquista és molt més difícil que això passi. 




Com a curiositat, hem trobat aquesta imatge que uneix els dos llenguatges:


Una altra semblança és que, tot i aquestes barreres d’accés que comentàvem, inherents a qualsevol llenguatge (el primer que s’ha de fer amb un llenguatge, és aprendre’l), tant els escacs com la música són activitats que generen prodigis. És paradoxal i podria ser que aquest fet, de que a edats tan primerenques hi hagi gent que demostri un gran talent, ens estigués il·lustrant que, a part de ser un llenguatge universal, els dos són llenguatges naturals. En escacs és ben sabut que grans campions varen aprendre a jugar amb 4-5 anys i, avui en dia, si als 13 anys ja no ets Gran Mestre (la màxima titulació dins dels escacs competitius), potser millor que et dediquis a una altra cosa.




A les fotografies anteriors veiem a Samuel Reshevsky, amb 8 anys, en una sessió de simultànies a París, i a Evan Le, amb cinc anys, en una foto per un article de La Vanguardia sobre el seu virtuosisme: https://www.lavanguardia.com/musica/20160905/4141658304/evan-le-nino-prodigio-piano.html
Però, com que no tothom té aquestes habilitats naturals, i com que som fills de la revolució científica que tot ho vol mesurar, inferim que una altra semblança entre la música i els escacs és la teorització del concepte. La “cientificació” d’ambdues disciplines. Com a mínim, des del món dels escacs la teorització és claríssima: teoria d’obertures, de mig joc i de final, sense comptar la conceptualització dels propis escacs, doncs al llarg de la història  més competitiva hi ha hagut diferents escoles de pensaments que, durant un temps, han imposat una manera hegemònica de jugar: des de l’escola italiana, passant pels clàssics, els hipermoderns, els científics, l'escola soviètica, etc.
Un altre aspecte que tenen en comú és la creació de realitats. Cada escaquista, a cada partida, crea la seva pròpia història. I, de la mateixa manera que no hi ha dues partides iguals, no hi ha dues interpretacions iguals, perquè cada artista hi imprimeix una part del seu ser en la creació artística. No obstant, a vegades, com deia en Víctor Collell quan comentava la partida amb la Sònia Gil, la realitat en escacs te la creen. Són aquelles partides en les que no tens cap opció des de l’inici. Però, en termes generals, podem dir que l’escaquista crea la seva pròpia realitat a partir de les combinacions en potència que hi ha en la posició inicial. Com el músic, que, quan toca, omple de música l’espai.
Aquesta reflexió ens condueix cap el que percebem com a una diferència: les audiències o per a qui es dirigeix el producte de l’acció de l’artista. Creiem que, en termes generals, l’escaquista juga per si mateix mentre que el músic interpreta per a un auditori. Però, en fi, això és inescrutable perquè cada persona té les seves pròpies motivacions.
Ara ens fixem en elements més tangibles i, al considerar tant a la música com als escacs dues arts, mirarem com s’han representat en altres arts com la pintura, la poesia o el cinema:

Pintura

Hi ha moltes representacions de la música i dels escacs en la pintura. Una temàtica que comparteixen i que ens ha cridat l’atenció, és la de vincular les dues activitats amb el dimoni: el quadre de l’esquerra és “Escacs amb el diable”, de Friedrich August Moritz Retzsch, circa 1825 i de la dreta és el quadre “El somni de Tartini” de Louis-Léopold Boilly (1824).



Aquesta imatgeria del diable ens fa pensar en els trastorns que els músics i escaquistes més punters poden haver sofert. Això es veu també en el cinema.

Cinema

La partie d’echecs” i “Amadeus” són dues pel·lícules similars en el sentit que narren la vida i obra d’un geni turmentat que amb prou feines pot contenir la seva genialitat, veient-se superats per les circumstàncies. Éssers que pel seu virtuosisme pateixen desequilibris. Ja vam fer un primer anàlisi sobre les representacions dels escaquistes a les pel·lícules, i un dels fets destacables era la propensió a mostrar-nos-els com a genis, però que es desvien pel camí i acaben sent genis del mal.



Per acabar aquest breu anàlisi sobre com apareixen els escacs i la música en altres arts, veiem la poesia.

Poesia

La relació música-poesia és molt més clara que no pas la relació escacs-poesia. En la primera, és habitual sentir poesia musicada, per exemple. Qualsevol de les cançons que canta Paco Ibañez, probablement les lletres siguin de poetes.
És a dir, musicar poesia és un exemple de la relació música-poesia. Però també existeixen les poesies sobre música. Recentment l’editorial Laertes ha publicat un poemari sobre música titulat “El teorema de Noether”, del polifacètic Romà Guardiet, en el que es poden trobar poemes com el següent “Bach, Variacions Goldberg. Variació 25”, que diu:
“Un diàleg que deixa estupefacte / Com és possible parlar de tot el que s’ha dit al llarg del temps / en un sospir? / Serenor versus dolor / desesper, amor, resignació, / les notes davallen fins l’inconscient / i remunten il·lusionades de nou / en utopies seràfiques / que la xacona del baix ordena i atempera. / Ho proven un cop més / amb geni renovat i altres recursos / ebris de màgia i rauxa continguda. / Però el temps llima les arestes del desig / i poc a poc / va prevalent un esguard penetrant / i un buit galàctic / que sembla expressar-ho tot”.
Així doncs, tenim poesia feta música, i poesia sobre música. En la relació escacs-poesies trobem nombrosos exemples d’aquesta segona branca, poesia sobre escacs. El més rellevant segurament sigui el poema “Ajedrez”, de Jorge Luis Borges:
“En su grave rincón, los jugadores / rigen las lentas piezas. El tablero / los demora hasta el alba en su severo / ámbito en que se odian dos colores. / Adentro irradian mágicos rigores / las formas: torre homérica, ligero / caballo, armada reina, rey postrero, / oblicuo alfil y peones agresores. / Cuando los jugadores se hayan ido, / cuando el tiempo los haya consumido, / ciertamente no habrá cesado el rito. / En el Oriente se encendió esta guerra / cuyo anfiteatro es hoy toda la Tierra. / Como el otro, este juego es infinito. / Tenue rey, sesgo alfil, encarnizada / reina, torre directa y peón ladino / sobre lo negro y blanco del camino / buscan y libran su batalla armada. / No saben que la mano señalada / del jugador gobierna su destino, / no saben que un rigor adamantino / sujeta su albedrío y su jornada. / También el jugador es prisionero / (la sentencia es de Omar) de otro tablero / de negras noches y de blancos días. / Dios mueve al jugador, y éste, la pieza. ¿Qué Dios detrás de Dios la trama empieza de polvo y tiempo y sueño y agonía?”
La que pot ser més difícil de trobar és la poesia feta escacs tal com es feia música a través de les cançons de Paco Ibañez o altres. No obstant, se’ns acut que, potser, les partides vivents podrien ser considerades poesia en moviment. I, si no, podríem dir que les partides “immortals” serien lo més proper a poesia feta escacs.
Si cap dels exemples anteriors us convenç, tenim l’exemple ideal que il·lustraria la poesia feta escacs. És la llegenda diabòlica sobre Pablo Boi i la partida que va jugar amb el Diable. Al llibre “Ajedrología”, de Julio Ganzo, s’explica aquesta llegenda en forma de poesia que, a l’hora, té uns diagrames amb una posició concreta. La següent, un mat en 7 moviments:


Ja per acabar aquesta primera part més conceptual, podríem analitzar, també, les artesanies. Tant els instruments com els taulers d’escacs, a vegades, són autèntiques obres d’art en si mateixes i, cada comunitat, pot crear-les a la seva manera. L’anàlisi dels materials amb els que es juga a escacs o es fa música i, això ens portaria, a una altra semblança: es pot fer música i escacs sense materials, a capella i a la cega respectivament, per exemple.



Part pràctica

Creiem que pot haver dues maneres de relacionar la música i els escacs de manera pràctica:

1)      Creació d’un sistema de transformació de jugades en sons
2)      Música per expressar les sensacions

Creació d’un sistema de transformació de jugades en sons
Pensem que els escacs i la música es podrien relacionar a través d’un sistema de transformació de les jugades en sons. Es tractaria, doncs, d’assignar un tipus de so a cada peça, o a cada columna, o a cada fila, o fer una combinació de sons segons les peces, el número de jugada en la que es mou i a la casella a la que va. Comptant també el temps que es triga a jugar, per exemple. És a dir, establir un sistema pel qual qualsevol partida generaria una cançó en base als moviments. I, aleshores, veure quin és el resultat musical d’aquests moviments.

Música per a expressar les sensacions
Caldria fer un matís inicial: els escacs i la música com a arts, les impressions que generen a cada persona seran altament subjectives. L’exercici que farem a continuació és el següent: descriurem les emocions que ens produeixen certs conceptes escaquístics com algunes obertures, finals, alguns personatges històrics, etc. per tal de veure com, algú del món de la música, pot trobar cançons que podrien causar sensacions similars. Però, com dèiem, la impressió és altament subjectiva, i el que per nosaltres pot representar, per exemple, la defensa francesa, a algú altre li pot semblar tot el contrari.
Un exemple recent de la descripció de les sensacions a través de la música són els cançons de l’artista xilena Juga. Sobretot, la cançó “Oh, Capablanca!” en la que pretén capturar el sentir d’una persona que perd una partida guanyada davant d’una altra persona que la supera en ELO.



En qualsevol cas, fem unes breus descripcions d’alguns conceptes d’escacs perquè les persones expertes del món de la música puguin proposar-nos quines cançons o estils encaixarien més:
Defensa siciliana: Es diu defensa perquè la plantegen les peces negres, però bé podria ser considerat un atac. Com a qualsevol altre obertura, hi ha infinites variants, més la gran majoria d’elles són armes de doble fil. Els jugadors es passegen constantment per la corda fluixa, com funambulistes i qualsevol imprecisió pot fer caure tota la posició.
La coronació: Després d’un llarg i dificultós camí, el peó, o la peona, arriben al seu destí, conquerint els galons que decideixin. Han hagut de creuar tot el camp de batalla i, com que normalment es dóna cap al final de la partida, ha vist caure a la majoria dels seus semblants, companys i companyes d’equip.
Adolf Anderssen: Jugador d’extrema creativitat, va ser el primer en fer que les seves partides tinguessin noms propis: la immortal i la sempreviva. Amb els anys hi ha hagut moltes altres immortals, però la original és la seva. I es va guanyar el nom d’immortal gràcies al seu estil de joc fantasiós, a les seves entregues sense reserves, per tenir entre cella i cella el rei rival, i donar-ho tot, per inversemblant que pogués semblar, per aconseguir-ho. Els seus cavalls eren com Pegàs, i volaven més que cavalcaven; els seus alfils eren autèntiques espases de fulles afilades, i els peons seien a la causa amb orgull.

La pregunta del dia Què tenen en comú la música i els escacs?
Podeu respondre a: coolturaescacs@gmail.com