Escacs
al cinema II
La fotografia de en la que apareix
Dalí em remet a una frase de la que no trobaré la referència, però que feia
quelcom així: “[En paraules de Dalí] Si el cinema hagués existit abans,
m’hagués dedicat a fer pel·lícules”. Dalí va veure que el cinema li oferia
moltes oportunitats d’experimentació, però ho va veure tard.
Així que m’animo a preparar un nou
article sobre com els escacs han aparegut a les pel·lícules. A l’articlede
l’any passatcomentàvem unes
quantes pel·lícules, i en deixàvem d’altres simplement llistades. De les
comentades, no podien faltar clàssics com el setè segell, la primera de Harry
Potter o els cavallers del sud de Bronx. De les llistades, n’hi ha una que no
hauria de passar desapercebuda per la seva raresa. Es tracta de la pel·lícula “8x8: A Chess Sonata in 8
Movements”, de 1957 i en la
que el seu director, Hans Richter, es va recolzar en el grup de surrealistes
com Max Ernst i, senyores i senyors, el nostre home: Marcel Duchamp.
El primer que es veu en aquest film és
un escrit que diu: “This film
dealswiththeworld of fantasy. It is a fairytale for grownups. It explores
therealmbehindthe màgic mirrorwhichserved Lewis Carroll 100 yearsago to
stimulateourimagination. WeuseChess –as did Carroll- as theplane, theboard on
which all thingswhichhappen in life, arealso happening...
onlytransformedsymbolic –butnotless real: Theheavystone, whichthemanhands to
thewomanhandsback to themanand so forth, arethedailyburden, theybothhave to
carry. Thetelephonewhichthemusician-poetdoesnotwant to andwer is
thedemandingworld of reality, he refuses to accept... He prefers to
listeninstead to thesoothingflute of hisinner Voice... andhissuitcases,
stolenoneaftertheother, aremorethanthat, theyare all hisearthly possessions.
The films has beenproducedbyartists. Wehavemade us of thetraditionalfreedom of
theartist to followourinspiration”.
Investigant una mica trobo que aquesta
pel·lícula té ecos en altres obres. A la biografia de John
Latouche, un conegut
lletrista nord-americà de principis del segle XX apareix una referència a
aquesta pel·lícula, i es recuperen les paraules d’en Ritcher, el director, que
deia que: “Chess is so universal thatpracticallyeveryhumansituation has
itscorrespondingmoveamongthecountlesspossibilities of chess. This is
reallywhatfascinated me aboutthetheme, andthat is why I got involved in it in
thefirstplace”. I és que Latouche composà una de les cançons, unint així
escacs, pel·lícules, música i biografies.Ritcher ho veu clar, i fa que la
pel·lícula sigui una gran metàfora de la vida a través dels escacs, que bé es
podria haver titulat com el llibre que publicaria després el campió mundial
GarryKasparov: “Com la vida imita als escacs”.
M’imagino a tot el grup de
surrealistes reunint-se, treballant conjuntament i gaudint mentre feien la pel·lícula.
Hores i hores de recerca; de producció; de convivència. I m’encantaria
formar-hi part. Potser ara mateix no ens n’adonem, però potser d’aquí uns anys,
quan es miri el projecte Cooltura Escacs en retrospectiva, algú pugui pensar el
mateix: que el producte final conté un procés de creació encisador i que,
mentre el creàvem, gaudíem de la vida plenament. Però res més lluny de la
realitat. Potser simplement idealitzem el que queda lluny en el sentit de que
qualsevol temps passat fou millor.Però és diferent, el grup de surrealistes
s’hi dedicava per complet. Eren artistes i es dedicaven a fer art. Qui pogués
dedicar-se a l’art! A investigar, a explicar, a denunciar. Penso en els versos
de Gabriel Celaya, que canta en Paco Ibañez, sobre poesia però extrapolables a
qualsevol àmbit de la vida, i a la vida en si mateixa: “maldigo la poesia concebida como un lujo cultural por los neutrales,
que lavándose las manos se desentienden y evaden. Maldigo la poesia de quién no
toma partido, partidohastamancharse”. També podria aplicar-se als escacs: “maldigo el ajedrez de quién no toma partido,
partidohastamancharse”.
Però sí, m’agradaria pensar que mentre
estàs immers en un projecte, no ets conscient de totes les implicacions i que
només la perspectiva que el temps sap donar, situa les coses al seu lloc. I que
amb els anys, mirarem enrere i direm: doncs ens ho vam passar bé fent el
Cooltura Escacs!
En qualsevol cas, recupero l’estela
del món màgic i metafòric de “8x8: A Chess Sonata in 8 Movements” per comentar
una altra pel·lícula: “Lang Leve de Koningin”, pel·lícula holandesa de 1995
que, traduïda seria quelcom com: “Llarga vida a la dama”.
En aquesta pel·lícula passa quelcom
habitual de veure en el cinema d’escacs: una nena que aprèn a jugar a escacs
mentre busca resoldre un conflicte intern. En aquest cas, relacionat amb el seu
pare absent. La jove protagonista té el desig de que la seva mare i el seu pare
es tornin a ajuntar i, en paral·lel a aquesta trama, la nena va coneixent a
totes les peces del tauler fins al punt de parlar-hi. La pel·lícula fou
presentada per a competir als Òscar com a millor pel·lícula de parla no
anglesa, però no va superar el crivell i no va ser una de les nominades. Però
diu molt que de totes les pel·lícules holandeses d’aquell any, aquesta fos la
seleccionada.
Un altre infant, o adolescent millor
dit, que a través dels escacs té relació amb el seu pare absent és en Fresh. El seu pare i ell, la poca estona que
es veuen, sempre ho fan en un parc, amb un tauler d’escacs al mig.
Fresh és una pel·lícula de 1994 sobre
un noi que, gràcies a les ensenyances que extreu del joc dels escacs, és capaç
de sobreviure a un barri conflictiu, i de guanyar-li la partida real als
narcotraficants més perillosos del districte.
Són encantadores aquestes històries de
superació personal i apoderament. Barris marginals, conflictes familiars,
gàngsters, pistoles, etc. I els escacs com a eina gràcies a la qual superes
qualsevol adversitat. En aquest cas, en Fresh extrapola tota la mala llet que
s’ha de tenir durant una partida a la vida real.
Això em recorda a una altra
pel·lícula, més adulta que Fresh, en la que també hi apareixen gàngsters,
pistoles i plans ocults gràcies a l’experiència del joc d’escacs. Revolver és
la cinquena pel·lícula de Guy Ritchie, qui ja s’havia guanyat l’estima de la
crítica i el públic amb les seves dues primeres pel·lícules, també de gàngsters
i girs de guió: “Lock, StockandTwoSmokingBarrels” i “Snatch”.
El protagonista principal de Revolver
és l’actor Jason Statham, qui en la vida real és un gran aficionat als escacs.
Revolver és una pel·lícula
extraordinària, plena de girs insospitats en els que es demostra que res és el
que sembla, i en la que els escacs tenen una gran presència i importància. A
més, és una pel·lícula amb un pòsit filosòfic elevat, doncs tota ella tracta de
l’ego i de com aquest afecta a les persones. En un moment de la pel·lícula es
diu que: “la millor estafa que [l’ego] pot aconseguir és fer-te creure que ell
ets tu”. Sobre aquesta frase hi ha un camp extensíssim per recórrer, des dels
Upanixad i el Tao fins al pare de la física quàntica, l’Erwin Schrödinger, qui
també dedica part del seu llibre “La meva concepció del món” a la diferència
entre una persona i el seu ego. Pel·liculassa en la que en Jason Statham és
Jake Green, un estafador amb una fórmula infal·lible. Fórmula que va aprendre a
la presó, on s’hi va estar set anys aprenent dels dos millors estafadors del
món, als que tenia a les cel·les adjacents i amb els que jugava als escacs. De
fet, aquesta fórmula és tan eficaç que l’anomenen “La Fórmula”, i li permet, un
cop surt de la presó, recuperar-se econòmicament gràcies a aplicar-la a casinos
i diferents jocs.
Com a totes les pel·lícules d’en Guy
Ritchie, prepareu-vos per un final inesperat. Final inesperat que em porta a
una altra pel·lícula. En aquest cas, espanyola. I relativament actual: “Hijo de
Caín”, que al seu torn és l’adaptació de la novel·la “Querido Caín”, de l’Ignacio
García-Valiño. Fantàstic veure com es van unint diferents arts com el cinema,
la literatura i els escacs.
A Hijo de Caín els escacs tenen també
un fort protagonisme. Serveixen como a via d’escapament a un adolescent que,
aparentment, està passant per un mal moment. La seva família es trenca i el seu
comportament sembla erràtic fins que coneix els escacs i s’hi aficiona. Cada
cop s’interessa més pel joc i per la competició.
I no és que apareguin molt a la
pel·lícula els escacs, sinó que són l’essència de la mateixa. En paraules del
director a una entrevista a radio televisió espanyola: “Els
escacs són un altre dels regals que hi havia a la novel·la, tot i que he
intentat no caure en aquest clixé dels escacs com una espècie de niu de freaks.
Els escacs representen la complexitat de l’estructura mentals dels personatges.
De fet, la pel·lícula és una gran partida
d’escacs en la que les peces són els éssers humans”. Ara bé, estómac fort pel final. No
s’oblida fàcilment.
Tanco aquest
article amb una pregunta que em balla pel cap: quin tipus de pel·lícula
sortiria si en féssim una de Cooltura Escacs?
Bibliografia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada