dijous, 20 de juny del 2019

Escacs i Humor. Facilitat per Cooltura Escacs



Escacs i humor

Avui recuperem i ampliem un programa que ja vam fer al Xarxa de Mat el 27 de gener de 2018: https://www.facebook.com/7deradio/videos/912953645548328/


       
Hahahaha!

Avui tractem com els humoristes han fet humor a través dels escacs. Basem l’anàlisi en la producció audiovisual. Deixem l’humor gràfic per un altre dia, tot i que en la secció “Escacs i còmic” ja apareixen alguns exemples. Bàsicament, podem separar l’humor amb els escacs en dos grans blocs. L’humor fet per humoristes, i l’humor fet per escaquistes, una mena d’humor gremial.

Hem fet una col·lecció d’uns quants vídeos que podeu veure més a baix. Hi ha alguns exemples com els gags que fan les comèdies de situació com Friends, Seinfeld o The Big Bang Theory. Per exemple, a The Big Bang Theory juguen als escacs tridimensionals que va posar de moda Star Treck. https://www.youtube.com/watch?v=Ro4KhmNwPoU En aquest gag, en Leonard dubta molt a l’hora de fer un moviment, s’aixeca, dóna una volta per sobra del tauler, amaga amb moure una peça, però la mirada gèlida i amenaçant d’en Sheldon fa que s’ho pensi dues vegades... i quan per fi mou, es deixa mat en un. Aleshores en Sheldon el commina a jugar a quelcom més d’acord amb la seva habilitat, com la Oca tridimensional. Aquest humor és bastant habitual entre escaquistes, que consideren els escacs quelcom molt més elevat que qualsevol altre “passatemps”.

També apareixen els escacs en quasi totes les comèdies d’animació com Futurama, Pare de Família o els Simpsons, els quals dediquen un capítol sencer als escacs.

Es tracta del capítol 15è de la 28a temporada, i com que està íntegrament dedicat als escacs, hem trobat oportú comentar-lo Durant tot el capítol van apareixent referències al món dels escacs, i es juguen diverses partides. Bàsicament, en un passeig per la platja, la família d’en Homer s’assabenta que en Homer és un gran jugador d’escacs, però que ho ha intentat amagar durant tota la seva vida, a partir d’una experiència traumatitzant que va tenir de petit. Tant la seva família com els seus amics l’animen a recuperar l’afició, fins al punt de que contacten amb, ni més ni menys que... en Magnus Carlsen! perquè l’esperoni a seguir. No ets ningú fins que no apareixes als Simpsons, o fins que en Wadalupe no et fa una caricatura!



Petit incís: Aquesta caricatura és gentilesa de l’Abel Segura. L’Abel ha estat durant més de 30 anys president de l’Escola d’Escacs de Barcelona i és alma mater i presentador dels programes de televisió 8x8, a Esplugues Televisió (https://etv.alacarta.cat/8x8), en el que sempre té el detall de les caricatures pels seus convidats. A més a més, dirigeix 2 programes de ràdio dedicats als escacs a Radio Kanal Barcelona i a Radio La Marina. Incombustible.  

Seguim amb el capítol dels Simpson: en el primer moment en el que la família descobreix el secret d’en Homer, és a la platja, quan s’asseu per jugar una partida per diners amb en Jasper, un dels ancians. En Homer seu a la taula i, a l’hora de posar les peces en la posició inicial, en Bart li pregunta si, com a mínim, sap el nom de totes. En Homer li diu que sí però no n’encerta ni una, fet que anima a en Jasper a apostar-se diners. 22 dòlars al final. Quan en Homer guanya la partida diu: “Una altra víctima del gambit Budapest”.

                Més endavant, en Homer dóna unes simultànies d’escacs al bar de Moe, i quan guanya a en Barney, aquest, sorprès, li diu: “Uauh, jugues com en Polugaweski a Mar de Plata”. Aquest és un acudit habitual entre escaquistes que no saben gaire d’història dels escacs. Dir, per exemples: “Oh, sí, aquesta obertura la van jugar Lasker i Morphy (normalment no encerten en l’època dels dos escaquistes, sent impossible que juguessin) en el torneig de Zurich de 1958 (i ni a la ciutat ni a l’any es va jugar cap torneig d’escacs).

                En un altre moment del capítol, quan es rememora la infància d’en Homer i es veu l’origen del trauma, en Homer, de ben jovenet, potser ni entrada l’adolescència, troba un anunci per aprendre a jugar a escacs i, així, poder guanyar al seu pare i guanyar-se la seva estima. El cartell diu: “Aprengui el joc que va fer embogir a Bobby Fischer”. Els propis americans fent mofa del seu únic campió mundial, i una de les personalitats més influents del món de l’esport.

                Per acabar l’anàlisi del capítol, comentem el primer cop que apareix en Magnus Carlsen. Quan la Marge intenta animar a en Homer, ho fa aconseguint-li una entrevista per Skype amb en Magnus Carlsen, qui s’avança als esdeveniments que ocorreran en la vida real. Li diu: “Agafaràs un tros de formatge sense que et vegi la teva dona, dóna un glop de cervesa i la grua se t’està enduent el cotxe”. Tot això ho sap perquè “sempre va tres jugades per davant que els demés””.



Tornem a l’exposició sobre els escacs i l’humor. Hem vist humor en les còmedies de situació, en les d’animació, i també trobem humor en els programes d’humor, com Cruz y Raya, Polònia, Dinamita o Buenafuente. https://www.youtube.com/watch?v=K5H2x1P82T8 En el seu monòleg, l’Andreu Buenafuente aprofita una imatge que ja ha esdevingut icònica, que és la d’en Magnus Carlsen dormint durant el transcurs d’una de les partides pel campionat del món davant d’Anand.



En Buenafuente tira dels tòpics que diuen que els escacs són per gent intel·ligent i de que són molt emocionants, etc. Diu “tu fas bromes dels escacs i et diuen que ets un illetrat, els escacs són trepidants (...) Digueu-me un joc on un jugador es quedi adormit a mig partit, i no sigueu dolents, que Messi no compta” però lo millor del vídeo ve al final, quan en Buenafuente descobreix el motiu vertader pel qual s’adormia en Carlsen, i al minut 1:53 es passa un muntatge d’una conversa entre en Carlsen i un tal... M. Rajoy!

Per acabar aquest anàlisi, parlem de l’humor gremial. Aquell humor fet per escaquistes, per a escaquistes amb el qual, a banda de passar-t’ho bé, normalment aprens. Els que ja han esdevingut un clàssic són els “Ajedrez Dicharachero” o “Banter Blitz” de Chess24 amb el gran Pepe Cuenca com a màxim exponent, a qui li han dedicat aquest simpàtic vídeo: https://www.youtube.com/watch?v=IENDXGC83nQ d’on no volem deixar de destacar les cites clàssiques com “Confucio decía guardad a los diablillos, no los saquéis, no los saquéis solos a pasear”.

A continuació, veiem el top 3 d’un dels nostres presentadors:

Top 3 Marc

#3 Radio Jan (humor del gremi, d’escaquistes per a escaquistes):


M’ha costat una barbaritat triar el vídeo que completa el podi, perquè hi ha gags molt divertits (més endavant teniu el llistat dels vídeos en els que ens hem fixat).

M’he decantat per en Jan Gustafsson de Chess24 per diversos motius: un d’ells i potser el més important és la periodicitat. De tant en tant, en Jan es posa en el paper del seu alter ego que s’ha inventat (un personatge xulesc, impertinent i perdonavides que està com fart de la vida). En la pell d’aquest personatge, o bé fa Banter Blitzs, o bé comenta alguna partida de l’actualitat o històrica. Aquest tipus d’humor, és més propi del gremi perquè és humor fet per escaquistes, sobre els escacs en general. Al comentar partides, a més fa bromes sobre el propi joc, i inclús s’hi pot aprendre. A més, el que m’agrada és que gràcies al personatge, es crea un univers personal, i al ser més o menys habitual el show, li acabes agafant estima i, d’alguna manera, “entra a casa”.

És a dir, les qualitats d’aquest vídeo són: l’actualitat (s’està fent ara), la periodicitat i l’humor gremial.

#2 Futurama resol els escacs (any 3000) (sobre els escacs en si mateixos: s’han esgotat?):


Trio aquest vídeo perquè sóc un gran fan de la sèrie de Futurama. Del creador dels Simpsons, Futurama és una sèrie ambientada a l’any 3000 principalment, i em va fer molta gràcia trobar aquest gag. Dues intel·ligència artificials, una davant de l’altre, no necessiten ni començar la partida perquè el jugador de blanques ja ha calculat que hi ha mat en 143 moviments. L’altre jugador es queixa de que ja ha tornat a guanyar. És sublim, i no dura més de 6 segons.
Faig dues interpretacions:
o bé els escacs s’han resolt, i sempre guanyen les blanques en 143 jugades, però tot i així els éssers (perquè a futurama parlar de persones o robots et quedes curts) segueixen trobant oportú seure davant del taulell. Aquesta és la gràcia, que, tot i que sàpiguen el resultat final de la partida, i com s’hi arriba, segueixen seient l’un davant de l’altre, respectant la litúrgia de muntar el tauler i posar les peces. Deu ser com veure una pel·lícula que ja has vist.
L’altre lectura que faig d’aquest gag, és que una de les intel·ligències artificials és més intel·ligent que l’altre, i li pren el pel. Que en realitat potser ni sap jugar a escacs, però que s’ho inventa i així sempre guanya. I, el corol·lari, també amb una força poètica extraordinària és que a l’any 3000 encara no se sap si en els escacs les blanques o les negres guanyen, o si un joc perfecte et condueix a taules.

#1 Dinamita (protocol i serietat de les partides, tret de context):

Pel número 1 trio aquest vídeo de Dinamita bàsicament per proximitat. Per posar en valor la feina dels humoristes d’aquí. Per mostrar que qualsevol pot fer un bon producte, i que no cal anar a buscar grans produccions de Hollywood. Dinamita era un programa d’humor de Tv3, cap a l’any 2000, que durava una mitja hora. Era un programa d’esquetxos curts, i en aquest es tracta un tema que surt moltes vegades.

Aquest gag te detalls, com el venedor de bufandes, que ven bufandes negres i blanques però a tires, no a quadres. És un petit detall que encara dota de més simbolisme el gag. Perquè és en si mateix una metàfora de la revisió del comportament de l’afició en escacs.

La pregunta del dia Quin és el vostre gag preferit?
Podeu respondre a: coolturaescacs@gmail.com


Llistat de vídeos

Dinamita

Futurama

Chess24

Simultània Total

Partida surrealista BBC

Celebració esbojarrada

Cruz y Raya

Simpsons
                Simultànies d’en Bart
                Escacs humans d’en Burns
                Capítol 15 de la 28a temporada

Friends

The Big Bang Theory

Seinfeld

Superagent 86

Alf

Pare de Família

Polònia

Buenafuente


dissabte, 8 de juny del 2019

Magnus Carlsen primer al Norway Chess. Tomas Sosa guanya l'Actiu Memorial Lorente de Sant Boi. Marc Narciso guanya l'Actiu Memorial Ezequiel Martin de Mollet. Valenzuela primer a l'Actiu Santa Coloma de Queralt

NORWAY  CHESS









Classificació final

1) Magnus Carlsen     13'5 punts.
Yu Yangyi                  10'5 punts.
Levon Aronian           10'5 punts.
Fabiano Caruana        10 punts
Wesley So                  10 punts.
Liren Ding                    8'5 punts.
Vachier Lagrave            8 punts.
Viswanathan Anand       8 punts
Mamedyarov                 5'5 punts.
Alexander Grishuk         5'5 punts.



ACTIU  MEMORIAL  JOSEP LORENTE.  SANT  BOI





Classificació final

1) Tomàs Sosa          Mollet      8 punts
2) Karen Movsziszian    Sant Andreu    7'5 punts.
3) Marc Narciso       San Juan         7 punts.

157 participants



ACTIU  MEMORIAL EZEQUIEL MARTIN DE MOLLET





Classificació final

1) Marc Narciso     AD San Juan     8 punts.
2) Tomas Sosa         CE Mollet        7'5 punts.
3) Orelvis Pérez     Sant Josep de Badalona    7'5 punts.

144 participants








ACTIU  SANTA  COLOMA  QUERALT







Classificació final

1) Fernando Valenzuela           Sant Martí        7 punts.
Xavi Vila                         Barberà                  6'5 punts.
Jorge Gonzalez              Figueres                  6'5 punts.

115 participants



CAMPIONAT  CATALUNYA  VETERANS




Primer classificat Joan Bautista del CE Sant Andreu

Primer classificat grup A Ricard Brusi del Sant Cugat.




PROGRAMA  XARXA  DE  MAT



Programa amb convidat Marc Narciso.





Programa amb convidats Roger Rodríguez i Llatzer Bru.








EL  BLOG  RECOMANA



Historia del CE Sant Andreu a Ajedrez 365. Per Joaquim Travesset.






Article a Ajedrez 365 sobre Escacs i Poker




Article sobre Botvinnik a Ajedrez 12.




Escacs, Leonardo da Vinci i art. Article a Ajedrez 12.




dijous, 6 de juny del 2019

Escacs i Cubisme. Facilitat per Cooltura Escacs



Cubisme

Pablo Picasso

Picasso (1881 – 1973), artista malagueny, està considerat un dels pioners, sinó directament el creador, del cubisme. El cubisme no era un moviment més, sinó que va representar el trencament definitiu amb la pintura tradicional. És com els conceptes hipermoderns en els escacs, que es proposaven trencar amb les idees clàssiques.

A Barcelona tenim el Museu Picasso, http://www.museupicasso.bcn.cat/es, en el que es poden veure 4.251 obres que conformen l’exposició permanent! 4.251 obres! Imagineu-vos lo prolífic que arribava a ser. Segur que hi ha jugadors d’escacs que fan 5.000 blitz al dia, però Picasso ho va fer en una època sense internet!

El que ens interessa de Picasso, en relació amb els escacs, és la força del cubisme. D’ell pràcticament no hem trobat gaires obres ni fotografies relacionades amb els escacs, però sí que hem trobat moltes representacions dels escacs en obres cubistes.

De Picasso, només hem trobat l’obra “Chess”, de 1911, que es pot veure al “The Metropolitan Museum of Art”, a Nova York.



El mateix any, Marcel Duchamp, de qui ja vam parlar en un altre programa, també experimentava amb els cubisme i els escacs amb l’obra: “Portrait of Chess Players”, que es pot trobar al Philadelphia Museum of Art.


A l’any següent, el 1912, un artista anomenat Louis Marcoussis pintava “Still Life with chess board”, que es pot trobar al Pompidou, de París.


En aquesta obra de Louis Marcoussis, els escacs es mostren d’una manera bastant habitual: sobre una taula eterna, una taula que convida a seure’s i no aixecar-se mai més: cartes, beguda, el que sembla una càmera fotogràfica, etc.  La representació de les formes comença a ser més nítida que a les dues anteriors, en les que tant Picasso com Duchamp pretenien representar el pensament i el que ha d’esdevenir.

La següent obra, tres anys posterior a Marcoussis, 1915, és de l’artista espanyol Juan Gris. Com a curiositat, Juan Gris va conèixer a París a Pablo Picasso, cap a principis de segle XX, on es va mudar per evitar-se el servei militar. L’obra es titula “Draughts Board and Playing Cards”, i es pot trobar a la National Gallery of Australia. Imagineu-vos: Nova York, Philadelphia, París, Australia... Obres d’escacs repartides per tot el món.


La imatgeria és la mateixa que l’obra de Marcoussis: una taula, amb els mateixos elements: una baralla francesa, un tauler d’escacs i beguda. Tots els elements necessaris per passar llargues nits en companyia d’altres artistes i fer el que fan els artistes. La imatge, però, és molt més neta i nítida que l’anterior, amb més color també i els objectes són com més a prop.

Juan Gris té varies obres en les que apareix el tauler d’escacs. Per exemple, l’obra titulada: Tablero de Ajedrez, feta el 1917:


O la titulada “Panier et siphon”, de l’any 1925 que es pot trobar al Centre Pompidou, a París, en la que, a part dels elements essencials pel bon pícnic, apareix la meitat del que sembla ser un tauler d’escacs. Bé, és un tauler de 5x4:


Per acabar amb Juan Gris, tornem a l’any 1915 perquè va fer una obra que es pot trobar al “The Art Institute of Chicago”, el “The Checkerboard” o “Le damier”:


La següent obra que veiem és de Jean Metzinger, artista francès, i es titula “Soldat jouant aux échecs”. Es pot trobar a l’Smart Museum, a Chicago. Sumem una altra ciutat connectada amb les altres pels escacs i l’art. L’obra, feta entre 1914 i 1915, té tota la potència d’imatge militar. Hom diria que és una obra soviètica, sinó fos per les dates, doncs la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques no es constituiria fins el 1922 i la revolució de febrer no fou fins el 1917. No obstant, la primera guerra mundial ja hauria d’haver començat quan Jean Metzinger feu el quadre


En aquesta obra torna a aparèixer la persona que havia desaparegut en les dues anteriors. Bastant més tard, l’any 1942, l’artista francès Georges Braque pintava “La patience”, en la que retorna a la taula eterna, amb la beguda, les cartes i el tauler d’escacs i, hi introdueix per fi la persona, una dona, que deu ser la pròpia “Patience”. Aquesta obra de moment no es pot veure a cap museu perquè forma part d’una col·lecció privada.


Tornem a la dècada de 1910-20 per veure l’obra “Nature morte”, de Henri Hayden, pintada el 1918. De moment també forma part d’una col·lecció privada.


En l’obra es veu una altra vegada la taula, amb la baralla francesa, el tauler d’escacs, l’espelma que també apareixia a altres quadres i, com a novetat, la premsa escrita i un llibre amb les fules en blanc, que bé podria ser el diari de l’artista. Hi ha una diferència subtil, que és que mentre totes les taules que hem vist estaven de costat, convidant a pensar l’escena amb dues persones cara a cara, aquesta taula està en posició frontal, com si fos l’escriptori o la taula de treball d’una sola persona i tots els elements que hi apareixen ajudessin a la persona a desenvolupar, en aquest cas, el seu art.

Veiem un parell d’exemples més d’un cubisme més tardà. El 1929 – 1930,  l’artista britànic William Roberts pintava “The Chess Players”:


Torna a aparèixer una dona. En aquest cas, dues, una que està llegint, aliena a la partida, i l’altra que sembla que està observant la partida entre l’home que té el peó blanc a la mà i el que es grata el clatell com qui no sap què fer, a veure si amb l’estimulació tàctil les connexions sinàptiques es donen.

Per contraposar l’estil, aquell mateix any, un altre artista, irlandès en aquest cas, Sir John Lavery, va pintar un quadre amb el mateix títol: “The Chess Players”, que resulten ser dues noies, que podrien ser germanes, jugant sobre una catifa en el que sembla una d’aquestes habitacions de castell: ample, elegant i amb mobiliari car:


És encisador veure que moltes de les representacions artístiques incorporen la dona com a jugadora, quan avui en dia és difícil trobar-les pels campionats. Potser l’error està en considerar que els escacs és la competició, i que les jugadores d’escacs són només les dones que estan federades. Aquest quadre de Sir John Lavery es pot trobar al “Tate”, a Londres. Una altra ciutat en el mapa.

I bé, passen els anys, els segles i els mil·lennis i seguim veient com encara els artistes es deixen inspirar pels escacs i el cubisme. Posem dos exemples més. El primer, de 2002, una pintura plena de color i alegria i dues dones jugant a escacs, de Georgy Kurasov, artista rus, qui té més quadres en els que apareixen els escacs. El que hem seleccionat es titula “A Play In A Chess” i és molt poètic perquè les jugadores que juguen a escacs, ho fan sobre un altre tauler més gran del que segurament no són conscients de formar-ne part com els versos de Jorge Luis Borges:

“Dios mueve al jugador, y éste, la pieza.
¿Qué Dios detrlás de Dios la trama empieza
de polvo y tiempo y sueño y agonia?


I el segon, de 2013. En aquest cas, l’artista francès Roumald Canas Chico pinta “L’échiquier”:





La pregunta del dia Quin és el teu quadre preferit?
Podeu respondre a: coolturaescacs@gmail.com


Bibliografia





dilluns, 3 de juny del 2019

Escacs i literatura 2. Facilitat per Cooltura Escacs


 Ajedrez de camuflaje

Una relación entre ajedrez y literatura

Las conexiones del ajedrez con la literatura son innumerables, raíces y ramas de un mismo árbol. Es por ese motivo por el que seguimos buscando más y más ramas, más y más raíces.

Hablo con Ana y le explico que estoy bloqueado, que para este artículo que Marc, con mucha razón me pide para ayer, estoy bloqueado; que no consigo terminarlo. Tengo tantas cosas que contar que solo hago que dar vueltas sobre cómo lo encajo todo. Entro en la biblioteca pública.  Me doy cuenta que estoy sufriendo en mis carnes el Síndrome de Kotov literario. Pienso en la posibilidad de dejar el artículo inacabado, sin cerrar, y de esta manera terminar con el síndrome de una manera definitiva. Sin embargo, se despierta en mí una sensación parecida a la que se tiene al ver unas llaves perdidas o una partida inacabada, y por fin entiendo que el ajedrez aparece como un cabo suelto en la literatura, como algo de lo que tirar.



Me invade una sensación de euforia y voy directo al origen de una nueva rama, esta vez a partir de uno de los libros que más me cautivaron en mi infancia: “Los Viajes de Gulliver”, de Jonathan Swift. Busco entre sus aventuras la cita ajedrecística, pero no la encuentro. Hubiera jurado que existía.  Pienso extrañado que quizá solo me dejé llevar por una imagen recurrente del ajedrez, aquella de los peones atando al rey, emulando a los pequeños liliputienses en la historia de Gulliver. Lástima.



Justo al lado, en la misma estantería, encuentro un libro de los relatos de Sigismund Krzyzanowski (1887-1950).

Escritor nacido en Kíev, y conocido por no ser conocido. Escribió muchísimo en vida, y jamás fue publicada ninguna de sus novelas, sólo algunos cuentos y estudios en revistas especializadas.

Leo con sorpresa en el prólogo, que Sigmund no se resignó a escribir “para el cajón” y creó el guion en 1933 de “El nuevo Gulliver”, una película de dibujos animados que obtuvo un gran éxito. Sigmund Krzyzanowsky no figuró en los créditos. Lo suyo parece que era el anonimato.  Lo subterráneo.



Pero la relación con Gulliver y Swift no termina aquí. Krzyzanowsky escribió su visión personal de las aventuras de Swift en dos cuentos, dentro de la reinterpretación, llamada “sovietización”, que se hizo de la obra entre 1922 y 1933.

El título del primero es tan evocador como “Gulliver ischet raboty” (“Gulliver busca trabajo”), y el segundo, que es el que nos interesa: “Moya partiya s korolem velikanov” (“Mi partida de ajedrez con el rey de los gigantes”). En éste, Gulliver juega contra el rey de los gigantes, y se da cuenta que no puede ganar ya que, incluso dándole jaque mate al rey; éste protesta, desmonta el tablero y lo encierra en la caja con el resto de piezas. Más tarde, el rey pide una revancha y Gulliver entiende que debe dejarse ganar para poder escapar. Es un relato lleno de sátira y critica a la censura a la que se veía expuesta su obra. Sigmund Krzyzanowsky usa el ajedrez, y la medida de las cosas, como metáfora del totalitarismo.

Sigo tirando de la rama Gulliveriana y descubro que vuelve a aparecer el ajedrez en otra interpretación de la obra.

En 1960 se estrenó una película llamada “Los 3 mundos de Gulliver”, dónde se interpretaba libremente la novela de Swift. En ella, rodada en parte en Ávila, aparece el ajedrez como llave para la salvación de Gulliver. El ajedrez resulta ser el único combate justo entre el rey de los gigantes y el pequeño Gulliver.



Llegados a este punto, parece que la rama Gulliveriana está dando sus frutos, pero de un modo inesperado. Si bien no aparece el ajedrez directamente en la obra de Swift, parece que existe un ajedrez subterráneo, camuflado en su obra, un ajedrez que nutre a la literatura, un ajedrez que, como Krzyzanowsky, no aparecía en los créditos y parecía condenado al anonimato.



El golpe definitivo lo vuelve a asestar Ana, que al comentarle lo encontrado me cuenta que eso ella ya lo sabía, que lo había visto en Valencia. No me da más datos y voy corriendo a internet. No doy crédito a lo que veo. En Valencia existe el Parque Gulliver. Un parque en el que se encuentra una estatua gigante de Gulliver, en cuyo cuerpo se puede hacer prácticamente de todo, y que nos convierte en liliputienses automáticamente. Al lado de esta gran escultura-parque, se encuentra, no casualmente, un tablero de ajedrez gigante. Otra vez el ajedrez junto a Gulliver. El ajedrez subterráneo del que había que tirar hacia la superficie.
Una vez aquí, la pregunta es la siguiente: ¿Existe pues, un ajedrez escondido en la literatura?


Me voy a la cama con esta pregunta entre los dientes y no consigo dormir. Tampoco es ninguna novedad. Me pongo delante del ordenador y mi síndrome se agudiza. Definitivamente tendré que ir al médico y explicarle que sufro el Síndrome de Kotov literario. Se lo contaré a las abuelas en la sala de espera.

Imagino a mi doctora recetándome remedios extraños: 2 partidas de Alekhine diarias y unas cuantas páginas de Ambros Bierce, por ejemplo.

Salgo de casa para dar un paseo nocturno, en busca del sueño, y se me pasa por la cabeza Roberto Bolaño, que solía pasear por la costa brava antes de colocarse delante de su máquina de escribir.



Al llegar a casa, entro con sigilo y busco un poco de ajedrez en “2666” de Bolaño, la que para la mayoría de expertos es su gran obra. La verdad es que nunca la he leído completa. Ojeo sus páginas en busca de peones, alfiles o jaques. Se resbala de mis manos y me cae encima del pie. Es ahora más que nunca cuando entiendo porque Bolaño hablaba de la literatura como “un oficio peligroso”.  Ana se ha despertado y no entiende qué hago a esas horas saltando como un indio apache.

Pensándolo mejor, Bolaño también tuvo una época al margen de la literatura. Una época subterránea. Fue un escritor con un gran número de obras sin publicar. Un escritor que veía un misterio a resolver en cualquier giro que aparecía en su vida, como un problema de ajedrez. Al cabo de buen rato leyendo la magnética novela encuentro el siguiente párrafo:

“Deseo viajar, dijo. Al día siguiente Ingeborg tramitó su pasaporte y Archimboldi consiguió dinero entre sus amigos. Primero estuvieron en Austria y luego en Suiza y de Suiza pasaron a Italia. Visitaron, como dos vagabundos, Venecia y Milán, y entre ambas ciudades se detuvieron en Verona y durmieron en la pensión donde durmió Shakespeare y comieron en la trattoria donde comió Shakespeare, y que ahora se llamaba Trattoria Shakespeare, y también fueron a la iglesia donde solía ir Shakespeare a meditar o a jugar al ajedrez con el cura párroco, puesto que Shakespeare, al igual que ellos, no hablaba italiano, aunque para jugar al ajedrez no era necesario hablar italiano ni inglés ni alemán ni siquiera ruso.”

Bolaño no sólo apunta a que Shakespeare jugaba al ajedrez, cuestión que abordaremos en otros artículos; sino, y lo que para mí es más importante, que habla del ajedrez como un lenguaje con entidad propia.

Encontramos pues, en este párrafo de “2666”, el reverso de nuestra pregunta Gulliveresca. Ya no solo nos preguntamos si existe un ajedrez camuflado en la literatura, sino si en el ajedrez, como lenguaje propio, existe una literatura escondida. Creo que más adelante volveré a eso.

Al día siguiente decido automedicarme y cojo un ejemplar de los cuentos completos de Ambrose Bierce. Conocido por su misantropía y su tendencia a lo sombrío.

Abro la primera página y leo el primer relato: “El amo de Moxon”, publicado en 1909, dónde aparece un autómata que juega a ajedrez contra su creador.

En el relato en cuestión, el ajedrez va desvelando un final un tanto inesperado. El ajedrez es la forma que tiene Bierce de humanizar al autómata y darle un eslabón superior más. Es una de las primeras descripciones de un robot en la literatura inglesa.

Claramente inspirado en la historia del Turco, ese autómata creado por Von Kempelen, y que viajó por el mundo retando a los mejores jugadores que se encontraba; de nuevo, el ajedrez aporta temas al resto de las artes, poniendo en evidencia la transversalidad del juego de las 64 casillas. Y no sólo eso, sino que es una de las claves para entender el relato y sus enigmas.


Lo que encuentro más interesante, al leer el reveso del libro, es la desaparición del propio Bierce. Su cadáver nunca fue hallado y se cree que desapareció en algún lugar de centro México. Otro gran cuentista, HP Lovercraft, hace referencia a su desaparición en su novela “El que acecha en el umbral”:

"Ambrose Bierce, y aquí llegamos a algo de naturaleza siniestra (pues Bierce se interesaba en asuntos extraterrenos), desapareció en México. Se dijo que había muerto luchando contra Villa, pero en la época de su desaparición debía de tener más de setenta años y era prácticamente un inválido. Jamás se volvió a saber de él. Esto ocurrió en mil novecientos trece."

Se podría decir que a Bierce “se lo tragó la tierra”.  Seguimos, pues, dando vueltas a lo subterráneo. Quizá por eso no sorprende el saber que, entre sus obras, se encuentra la célebre “El diccionario del diablo”. Así todo queda en casa.

Nuestro árbol subterráneo parece que va cogiendo forma de un modo un tanto extraño.  Swift poco se imaginaba la cantidad de ajedrez camuflado, subterráneo que contenían sus “Viajes de Gulliver”.

Y hablando de desaparecer, o de escritores subterráneos, me viene a la cabeza Patrick Suskind, el célebre autor de “El Perfume” del que poco o nada se sabe,  que prácticamente no concede entrevistas y que ha rechazado varios premios. Volvemos, de nuevo, al anonimato, al camuflaje.

Suskind escribió un relato en 1996 con el título “Un combate”, donde narra una extraña partida de ajedrez entre el “Matador” a priori invencible y un principiante con pocos dotes para el juego.


Recuerdo que nos lo recomendó, en directo en el programa otro cuentista, éste de Barcelona, David Vivancos a quien debería animar a escribir un tratado sobre el cuento ajedrecístico y la magia de la literatura, de lo que estoy seguro que es un experto. De hecho, lo estoy haciendo ahora mismo.

Volvamos al fantasmagórico Suskind y su cuento ajedrecístico.

“Un combate” es una partida desigual en los jardines de Luxemburgo, donde el viejo matador encuentra, por fin, aquello que anhela con más fuerza, su propia derrota, y así poder abandonar por fin las armas ajedrecísticas. Suskind se centra en la descripción psicológica de los personajes y en plasmar todo aquello que pasa en el tablero que no se puede ver. Nos describe todo lo subterráneo. Todas las partidas que hay en una partida. Todo lo literario, a fin de cuentas, que puede suceder en un tablero de ajedrez.

A estas alturas tengo claro que existe un ajedrez en la literatura y una literatura en el ajedrez, y pienso en el síndrome que sufro y en lo que me había recetado la doctora en mi virtual visita médica. Ahora, una vez leído a Ambrose Bierce, para afligir mi síndrome me toca jugar alguna de las partidas de Alekhine, el jugador sin duda para mí más literario que ha existido jamás. Tomaré la recientemente inventada pócima Gulliver.

Al abrir el segundo tomo de sus partidas, recuerdo que una vez leí que, de vez en cuando, cuando Alekhine creía que podrían tener un desenlace más interesante, acababa las partidas que transcribía de un modo distinto a la realidad. Es decir, escribía sus partidas. Y si, como creía Bolaño, el ajedrez es un lenguaje propio que nos cuenta, como hemos visto en Suskind, una o varias historias; Alekhine hacía, sin ningún tipo de duda, literatura. Escribía ajedrez con literatura subterránea. Y he aquí todo el inmenso ajedrez que puede contener la literatura.

No es casualidad pues, que se le otorgue a Alekhine la siguiente frase: “Concibo el ajedrez como arte y no como juego”.


Bioy Casares decía que cuando comenzaba a leer una novela comenzaba a reescribirla, por lo tanto, Alekhine, quizá, cuando empezaba a jugar una partida empezaba a rejugarla, y por lo tanto a reescribirla. Y esa fue la razón, quizás, por la que no le dio revancha a Capablanca durante tantos años, para no reescribir más. Como un síndrome del papel en blanco ajedrecístico.

Tengo la sensación de que me he venido a arriba, y de que la cura del síndrome está casi superada con esta nueva rama de nuestro árbol-bosque-literarioajedrecistico.

Pienso en cómo acabar el artículo y no se me ocurre más que seguir escribiendo. Quizá el síndrome ha mutado y debería estar aislado.

Miro más allá del estudio donde escribo y veo a Ana reconstruyendo una partida de Alekhine junto al tablero de ajedrez. Me dejé el libro encima de la mesa y lo ha estado hojeando. Opto por quedarme en el estudio sin moverme y seguir escribiendo.

Arthur C Clarke, el gran escritor de ciencia ficción, fue uno de los cuentistas más prolíficos de su generación. En 1977 escribió, para el número 1 de la revista de Isaac Asimov un cuento llamado “Cuarentena”, en el que el ajedrez es a la vez una clave y un lenguaje:

“(…)– ¿Infectadas? ¿De qué modo?
Los microsegundos transcurrían lentamente, mientras la Central seguía el rastro de los escasos y desvanecidos recuerdos que se habían filtrado por la Puerta del Censor, cuando los Circuitos de Reconocimiento recibieron la orden de autodestruirse. Tropezaron entonces con un... problema, imposible de analizar durante la existencia natural del Universo. Aunque sólo se refería a seis operadores, se obsesionaron totalmente con él.

 – ¿Cómo es posible?
 – Lo ignoramos, seguramente no lo sabremos jamás. Pero si esos seis operadores son alguna vez redescubiertos, concluirán todos los cálculos racionales.
 – ¿Cómo pueden ser reconocidos? – Tampoco lo sabemos; sólo sabemos que sus nombres se filtraron a través de la Puerta cerrada del Censor. Naturalmente, para nosotros no significa nada.
– Sin embargo, necesitamos conocerlos.
 El voltaje de Censor empezó a elevarse; pero no hizo funcionar la Puerta.
 – Son éstos. Y la voz pronunció: «Rey, Dama, Alfil, Caballo, Torre y Peón.»”

Clarke concibió el relato para ser escrito en el reverso de una postal, para pasar inadvertido, aislado. Para ser un cuento de camuflaje.

Podría estar escribiendo horas. Me vienen a la cabeza Boris Vian, Arrabal, el propio Asimov, Bernanrd Shaw, Amy Tan, Beckett, Woody Allen, Elias Cannetti, etc…Pero debo terminar de algún modo.

Pienso en Mikhaïl Tal, campeón del mundo, del que dicen que jugaba partidas de ajedrez de forma compulsiva las noches de torneo, y al cual no podían parar hasta que caía agotado. Podríamos llamarle el Síndrome Tal.
Y si tengo el Síndrome Tal? Mi hipocondría no me deja descansar.
Pienso entonces en la poeta Silvia Plath, y en un poema que me leyeron una vez y que empezaba del siguiente modo:
“All day she plays at chess with the bones of the world (…).”
(“Todo el día ella juega ajedrez con los huesos del mundo”).

Silvia Plath sufría un síndrome llamado Hipergrafía. La necesidad de estar continuamente escribiendo. También lo sufrieron Balzac, Poe y Virgina Woolf, de la cual tengo a mi lado la edición Orlando que me regalaron las pasadas navidades, con una pieza de ajedrez en la portada.



Quizá Tal simplemente sufría Hipergrafía, y como el ajedrez era el lenguaje en el que se sentía más cómodo, optó por escribir partidas de forma compulsiva.

Así que, dejo aquí la rama Gulliveriana, y opto por:
-          Ir mañana al médico a explicar que he sufrido un el Síndrome de Kotov literario que ha desembocado en una hipergrafia ajedrecística,
-          y terminar el artículo del mismo modo que el anterior (véase “El síndrome de Kotov” de Cooltura escacs).

Cooltura escacs
2-06-2019